No tot han de ser orquídies, deia l'altre dia, però tampoc és cosa d'ignorar-les si ens surten al camí. Poques, en tot cas i a diferència dels marcets, perquè sembla que han acusat més els últims anys severament eixuts (i, molt probablement, també la visible feina de sapa dels senglars). I encara que és cert que no em falten flors i plantes que amenitzen les meues recuperades passejades vespertines, reconec que retrobar un any més les abelleres m'ha alegrat especialment: no sabria dir molt bé per què, però ja fa temps que em fa l'efecte que aquesta primera primavera no seria la mateixa sense elles. I el blog tampoc.
Dient de retrobaments: tret de les mosques blaves, que creixen als oliverars de prop de casa, tant la fosca com la groga --que ja es veu que tot just acaba de començar a florir-- les vam veure a Castell de Castells, on vam tornar diumenge passat de forma imprevista. Després de molt de temps tractant de quadrar agendes, vam poder concretar per a aquell dia una trobada amb els amics i amigues que, fa ja uns quants anys, vam posar en marxa una associació anomenada opcióAitana, que tenia com a objecte promoure el debat sobre el model de desenvolupament dels nostres pobles de muntanya i de la què potser diré alguna cosa en un altre moment. El cas és que la trobada havia d'haver-se fet a Pedreguer, si no hagués estat perquè el cotxe que ens baixava a uns quants des del Comtat i l'Alcoià va decidir avariar-se just abans d'entrar a la Marina. Afortunadament, i encara que calgué canviar els plans sobre la marxa, el dia --amb caminada inclosa per paratges destacables i dinar al mateix poble-- va ser simplement magnífic; tan de bo que no haja passar tant de temps per repetir-ho.
De vegades les coses que passen, passen per alguna cosa i crec que els canvis (en aquest cas) no van ser tan dolents. ;-)
ResponEliminaMolt maques totes les fotos.
Aferradetes, Pep.
Massa bé que ens va eixit tot, Paula... Només em sap mal l’amic Rafa, que a més de prestar-se a agafar el seu cotxe es va perdre mitja jornada acompanyant a la grua; almenys va poder arribar a dinar, i l’avaria sembla que era només una d’aquelles coses informàtiques dels cotxes moderns. Va haver un poc de sort, és veritat, perquè en un altre lloc (o en un altre moment) hauria estat més difícil buscar una alternativa, però al remat també van poder més les ganes de tornar-se a veure després de molt de temps. I va pagar la pena, sense dubte 😊 Moltes gràcies i una abraçada!
EliminaSí que sembla que enguany retrobem les orquídies, ja traurem profit.
ResponEliminaQuant al cotxe, sembla que a la fi va tindre bastant trellat decidint aturar-se on es va aturar. El canvi de plans va ser eixir bé, i la retrobada magnífica. Com dius, esperem que no ens coste tant la propera vegada i que no hi haja imprevistos pel mig. Com a mínim ja tenim el pla del dia organitzat, que el vam deixar en reserva.
Abraçades.
Xe, això " d'abelleres"? Ja ens vam perdre els de La Marina l'explicació.
EliminaQue bonic tornar a veure'ns, que bonic tornar a ecoltar-vos, que bonic va ser i és aquella amistad entre muntanyes, al voltant de la serra d'Aitana.
Crec que fins el diumenge no he sigut conscient de com vos trobe a faltar... (I de com trobe a faltar a aquella Àngels). No deixem passar tant de temps 💛
Rafa, de les primerenques poques, ja ho veus, però no perd l’esperança de que a mesura que avance l’estació vagen movent-ne més; pel moment sembla que les grogues s’ho estan agafant amb ganes... A vore si ara en passar Pasqües i viatges ens allarguem a Mariola a per les purpúries i les papilionàcies.
EliminaAmb incidència i tot, va ser un gran dia, i ja es veu que el cotxe té tant de coneixement com l’amo, fins i tot a l’hora d’avariar-se... o el que siga 😉 I com tu dius, ja tenim organitzada la següent, caldrà fer per a que no s’allargue massa. Salut i una abraçada!
Àngels, anava a explicar això de les abelleres (com es nota que t’estira el tema apícola), però ho deixarem per a la pròxima trobada: una raó més per a veure'ns prompte, si és que en fera falta alguna 😉
EliminaVan ser aquells uns temps que marquen, sense dubte, i haver-los pogut compartir amb vosaltres va ser també una sort i un privilegi... Crec que aquella Àngels –tots nosaltres, de fet—encara hi és, perquè no seriem el que som sense haver-ho viscut malgrat que la vida ens haja dut cap a on ho ha fet. Seguim aprenent, en tot cas, i alegra molt veure que també compartim encara les ganes de seguir fent-ho. Ens veiem prompte, en tot cas (i sense falta; ja vos contaré 😉). Abraçada gran i moltes gràcies, per tot.
Molt boniques les abelleres!
ResponEliminaI mira, malgrat l'avaria del cotxe, podem dir aquella frase de "Tot està bé si acaba bé" I sembla que sí que ha acabat molt bé.
Una abraçada, Pep!
La frase és ben escaient, Carme: ara li dirien algun nom aparatós com ara “adaptabilitat” o “resiliència”, però al remat no deixa de ser allò d’aprofitar-les tal com venen, improvisar sobre la marxa i, com s’ha dit sempre, ballar al so que toquen. Siga com siga, i com li deia a Paula, vam tindre sort perquè sense haver de forçar-ho molt, tot va acabar quadrant; i l’objectiu principal, que era tornar a veure’ns, va ser complit a bastament... fins que tornem a trobar-nos a Pedreguer. Si al cotxe li va bé, clar 😉 Una abraçada i moltes gràcies!
Elimina