Feia molt que, tret d'alguna referència de passada, no parlava ací dels meus apreciats i matinadors narcisos. Dels grocs, de fet i si no vaig errat, crec que és aquesta la primera volta que en dic alguna cosa, perquè tot i que creixen no massa lluny de casa, han estat molts anys sense coincidir en temps i espai. En canvi, en aquest final d'hivern, estan sent companys habituals en molts dels meus freqüents recorreguts aitànics, i encara que deixe per a un altre moment fer al respecte algun comentari més pausat (per exemple sobre el mateix nom d'almesquí, que reconec que m'agrada molt però que no he sentit mai que es faça servir a aquestes terres), m'ha semblat convenient deixar almenys constància de tan agradable i perfumada companyia: parlar-ne de passada no és realment gran cosa, però sempre serà millor això que res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada