"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



diumenge, 15 de juliol de 2012

Percebre el risc




Dijous passat, poc abans que el fum i el foc relegaren temporalment a un segon pla qualsevol altre tema, em vaig assabentar de l'accident que havia costat la vida a nou muntanyers mentre ascendien al Mont Blanc per la ruta anomenada dels quatre mils. Prompte farà tres anys que jo mateix, com milers d'aficionats a la muntanya cada temporada, vaig fer aquest mateix recorregut des del refugi de Cosmiques fins al cim, i per això, mentre conduïa cap Alcoi i anava escoltant en la ràdio del cotxe els detalls de la notícia, recordava cada pas d'aquella ascensió amb Xavi i Ferran, el nostre guia, i en especial el punt on, segons les informacions que anaven coneixent-se, s'havia produït l'allau: si no vaig errat, el pas de roca i gel --instal·lat amb cordes fixes i lloc habitual d'aglomeracions-- que mena a l'impressionant Col du Maudit. Fa una estona he sabut que hui mateix dos muntanyers més hi han estat trobats morts, en aquest cas en la ruta més freqüentada, que parteix del refugi de Goûter, i no he pogut evitar tornar a a repassar, aquesta sompa vesprada de diumenge, records, notes i imatges --algunes de les que il·lustren aquestes ratlles he d'agrair-les també a Ferran i Xavi-- d'aquells dies inoblidables per les muntanyes arpitanes.



Sovint passe por, a la muntanya, i no necessàriament en situacions especialment complicades o compromeses. Però en rememorar aquella ascensió, m'ha tornat a fer l'efecte que, tret d'alguns moments molt concrets (els previs a encarar-se, quasi sense temps per pensar-hi, a la aèria baixada de l'aresta nordest de l'Aiguille de Midi, o l'estranya sensació de posar-se l'arva tot sabent dels huit morts per allau l'any anterior en aquesta mateixa contrada) no vaig tindre una sensació especialment accentuada de risc, tot i els perills evidents d'enfrontar-se a una muntanya com aquesta. Fins i tot diria --no és estrany que em passe-- que vaig patir més imaginant el camí que haviem de fer, que trepitjant-lo realment. La qual cosa no vol dir, evidentment, que no hi hagueren moments delicats, sobretot en una baixada que es va fer molt més llarga i feixuga del que hauriem volgut. Però tot va eixir bé, finalment, i haver trepitjat el cim del Mont Blanc és hui un record inesborrable i un somni complert.

La percepció del risc, en la muntanya com arreu, és un procés subjectiu sobre el qual influeixen nombrosos factors interns i externs. Si més no en el nostre cas, el fet de comptar amb un guia expert --al que probablement vam fer passar més d'una mala estona per les nostres limitacions tècniques-- va ser fonamental per evitar perills majors i matissar, també, la nostra percepció d'aquests, per excés o per defecte. Però també és cert que, en cas d'allau o d'accident imprevisible, l'experiència té una rellevància limitada: entre els muntanyers que tots els anys es deixen la vida al Mont Blanc n'hi ha sovint de molt experimentats, com sembla haver estat el cas d'alguns dels afectats per l'allau de dijous, o com ho va ser en el d'Stéphane Brosse, company de Kilian Jornet que va morir el 17 de juny mentre feia la travessia del massís amb esquís. Recorde haver-li preguntat a Ferran, aquells dies, si hi havia res que haguèrem de tindre especialment en compte en la muntanya: "no ensopegar on no es pot ensopegar", va dir. Pel moment, he tractat de recordar-ho sempre que ha calgut.



És evident que la prudència, l'experiència i la preparació són tan fonamentals en la muntanya que poden representar la diferència entre la vida i la mort. Però sovint és simplement la sort, la que marca aquesta diferència, i convé no oblidar-ho a l'hora de fer el balanç entre el que podem guanyar i el que podem perdre quan ens encarem a un repte o a un cim. I allò que coneixem com a por no deixa de ser el mecanisme amb què ens ha dotat l'evolució per permetre fer aquest balanç, i actuar-ne en conseqüència. Per cert, mentre pensava en tot açò, m'he adonat que aquests tres anys m'han passat molt, massa ràpid. I m'ha fet tanta por que caldrà fer alguna cosa al respecte.










Controlat finalment el foc de Mariola, arriba l'hora també de fer balanç de pèrdues, que ja pot avançar-se que han estat especialment copioses. Més enllà de l'impacte emocional i els efectes sobre el paisatge, no tots els incendis són iguals, i és necessari avaluar les seues conseqüències sobre els diferents hàbitats i espècies afectats, per tal de plantejar quina és la millor estratègia per a tractar que es recuperen com més prompte possible. La qual cosa no exclou, evidentment, que s'hagen de reclamar totes aquelles responsabilitats que pertoquen --ho vaig avançar dijous al Facebook, i hui mateix hi insisteix l'amic Enric Moltó: en el cas d'aquest incendi, no poden esgrimir com a suposat atenuant unes condicions climàtiques extremes-- com tampoc que, quan siga l'hora, s'haja de comptar amb tota la col·laboració possible, com la que proposa la pàgina Voluntaris a Mariola. Ni que, una vegada més, calga agrair a tota la gent que ha estat lluitant aquests dies contra les flames, posant en perill la seua vida, que el desastre no haja estat encara molt major. Hi seguirem parlant-ne, sense dubte. Però vos deixe, pel moment, aquesta imatge de la rodalia de Dosaigües, només uns dies després del foc que ha assolat aquelles muntanyes: una immensa tristesa, però també un petit raig d'esperança...








3 comentaris:

  1. M'ha agradat molt llegir-te Alfred. Jo que sóc una muntanyenca i excursionista de poca alçada... i la neu i el glaç i les grans alçades sempre m'han fet por estic moltíssim d'acord amb que la sensació de perill és molt subjectiva. I la frase del Ferran que poses és ben encertada.

    I un record per tots aquells que no se n'han sortit.

    I la sort, és cert, la sort juga molt i molt en la muntanya com en la vida.

    Una abraçada d'admiració pels valents que sou capaços de fer aquestes coses.

    ResponElimina
  2. Com la Carme, tampoc pujo gaire amunt però m'ha encantat el que dius i com ho dius. Últimament hi ha hagut molts casos de persones que han ensopegat i no se n'han sortit, és trist. El consell de Ferran el trobo molt significatiu: "no ensopegar on no es pot ensopegar", en relació amb la muntanya i les adversitats que comporta fer cims com aquests i també amb la vida, en general. Jo també ho admiro molt!

    ResponElimina
  3. Carme, Sílvia, moltes gràcies a les dues; i disculpes, que ja veieu que darrerament vaig bastant retardat amb les contestacions als comentaris...

    Sempre he estat aficionat a la muntanya i el que ara anomenen "senderisme": l'entorn d'Alcoi ho posa fàcil, i no debades el seu Centre Excursionista és el segon més antic del País Valencià --després del de València. Però no ha estat fins fa pocs anys que vaig començar a plantejar-me pujar més amunt, supose que per provar reptes nous, i pel moment encara estic en aquesta fase. Cada vegada tinc més clar, però, que no tot és tècnica o preparació, i que hi ha una part del risc que depén de la sort, o si més no de circumstàncies difícils de preveure i de controlar, i procure tindre-ho present. Si fa no fa, i com vosaltres digueu, com passa a la mateixa vida... Gràcies, salut! (i un record, també, per a tots aquells que no se n'han sortit).

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...