Records d'Arpitània

Només eixir de Le Pont de Valsavarenche vam trobar els primers exemplars d’stambecco o cabra dels Alps, espècie emblemàtica i símbol del Parc Nacional del Grand Paradiso. A mesura que ascendiem per la vall del torrent Savara, el dia, que havia amanescut serè, va anar ennuvolant-se fins que, poc després de dinar, la previsible tempesta es va desfermar amb força. Només vam tardar uns minuts en arribar a un refugi proper entre trons i rellamps, però ens vam mullar el suficient com per agrair l'aixopluc, un café calent i una copa d’un aiguardent --què no recorde bé però que potser era jhenépi—que pagàrem a preu d’or. En el refugi, ple de gom a gom de muntanyers i excursionistes sorpresos per la pluja, vam poder seure al costat d’un grup que mantenia una animada conversa en un francés en el què es barrejaven accents diversos. Semblava dur la veu cantant un corpulent muntanyés de barret negre i atapeïda barba blanca, del qual vam alcançar a comprendre una ferma i convençuda declaració, dirigida als seus contertulis: els savoians no són francesos ni italians. Savoia --explicava el muntanyés-- havia sigut independent fins ben avançat el segle XIX, i ho seria de nou. Després d’això, vam perdre el fil de la conversa, però ningú va semblar massa sorprés per la rotunda afirmació que acabavem de sentir. D'això deu fer si fa no fa uns quinze anys.

Savoia, actualment repartida entre diversos departaments francesos, forma part d'una de les nacions més antigues, desconegudes i evocadores d'Europa. En ella es parla una llengua, també relativament poc coneguda i fortament dialectalitzada, denominada francoprovençal, i des de fa uns quaranta anys s'ha generalitzat per anomenar aquestes terres el preciós i encertadíssim nom d'Arpitània, el país dels Alps (Arpes, en francoprovençal o arpitan). Les terres arpitanes s’estenen per diverses regions franceses –com Liyon (Lió) o Grenoblo (Grenoble)--, la Suïssa romanda i el nord d'Itàlia, amb una referència especial, en aquest darrer cas, a la Vall d’Aosta. Aosta va ser, de fet, una de les raons principals per fer aquell viatge: la vall apareixia, en l’escasa informació sobre nacions sense estat de que podia disposar en aquells temps anteriors a Google (uns pocs documents del CIEMEN que em duia o em feia dur de Barcelona), com a part d'un àmbit més ampli, al qual anomenaven "Harpitanya". Conéixer de primera mà un territori que apleglava les muntanyes més imponents d’Europa, i una llengua (i una cultura) singular i enigmàtica, va convertir en irresistible l’objectiu d’acostar-s'hi a la primera ocasió possible; i, certament, va pagar la pena des de tots els punts de vista. La veritat és que ni en Aosta ni en Savoia –vam voltar uns quants dies per les valls que envolten el Mont Blanc, però vam renunciar, per car, a passar al Valais suís-- vam ser capaços de reconéixer ningú parlant arpità. Però tot i això ens vam emportar d’aquelles muntanyes --a més de la inevitable "grolla" de fusta per al café a la valdostana-- la sensació d’haver conegut, encara que fora superficialment, una terra excepcional. Això, i el record inesborrable d'un savoià reclamant, mentre la tempesta retronava en cims i valls, el dret del seu poble a seguir existint.

Diferents banderes utilitzades pels moviments culturals i nacionalistes d'Arpitània

L’any passat vaig tornar a Arpitània. Aquesta vegada m’hi duien interessos específicament muntanyers –fer cim al Mont Blanc per la ruta de Cosmiques--, però abans d’encarar aquesta ascensió amb Xavi (a qui li agraisc algunes de les fotos de més avall) i Ferran, vaig poder tornar a recórrer una part d’Aosta i de Savoia. Tampoc aquesta vegada vaig tindre ocasió de sentir ningú parlar arpità, ni feia la impressió que les coses hagueren canviat substancialment respecte al reconeixement de la llengua i la cultura del país. Però en aquests quinze anys, i gràcies en gran part a Internet, he anat seguint els avanços dels moviments culturals (i, en algunes zones, també polítics) dels arpitans i arpitanes, per bé que les seues manifestacions pràctiques siguen encara molt incipients i no sempre fàcilment visibles quan es visiten aquelles terres. També avança, encara que amb grans dificultats, la normalització de la seua fragmentada llengua, la difusió internacional de la cultura i la construcció d'una consciència comuna entre els diferents territoris que formen aquest país que s'estén --ho diu el seu himne-- tot u tôrn du Mont-Blanc. Cada vegada més, a Europa comença a sentir-se parlar de l'arpità i de la seua resistència a desaparéixer per sempre. També a casa nostra: des de fa uns mesos, els Amics d'Arpitània s'han proposat contribuir a la divulgació de la llengua i la cultura de les terres arpitanes. Obrint Pas acaba d'actuar al Festival dels Pobles Minoritaris d'Aosta; conten de la seua sorpresa en descobrir una realitat que a penes coneixien, i m'han fet ganes de compartir aquests records. Es indubtable que queda molta feina per fer (quants, dels milers de muntanyers que passen cada any per Chamônix, senten parlar de la llengua o la cultura arpitanes?); però vull pensar que el camí per recuperar de l'oblit i la invisibilitat una de les cultures europees més antigues, interessants i amenaçades és, a hores d'ara, irreversible.

El cim del Mont Blanc, Aiguille des Glaciers i vistes des del coll del Maudit