"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dilluns, 5 de juny del 2023

Renàixer

Arribar fins el recòndit i captivador Racó del Condoig, com sap bé la bona amiga Maria Josep Escrivà, pot arribar a ser una tasca complicada. Pràcticament desapareguda la senda que hi portava des del poblet de Margarida, de la què només algunes traces enrunades dels murs de pedra que la sustentaven posen de manifest el seu antic traçat, el trajecte més utilitzat a hores d'ara per aquells que s'hi aventuren és el vell camí que parteix del despoblat morisc de Cariola, a Beniaia, per davallar després l'abrupta vessant, antigament abancalada, que tanca pel nord el llit del barranc. Les dificultats, però, no s'acaben quan hom arriba finalment fins a la llera: moure’s per dins del congost, habitualment entollat, sobre les restes dels antics marges de pedra i al mig d'una vegetació exuberant en la qual abunden espècies tan poc afectuoses amb els caminants com arítjols o esbarzers, no resulta tampoc feina senzilla i requereix quasi sempre un temps i un esforç gens desdenyables.


Feia temps que no tornava a aquest preciós paratge, evocador com pocs de la memòria de l'enyorat Joan Pellicer, que tant se l'estimava. I tot i que no solen fer falta moltes raons per a dedicar-li una visita a un indret tan singular, aquesta vegada tenia una especial curiositat --i un poc de por, no ho negaré-- per veure els efectes de l'incendi que el va assolar, junt amb gran part de les Valls de la Marina, ara fa deu mesos. Comptàvem, per això, amb les dificultats afegides que el pas recent del foc podria imposar-nos al llarg de la baixada, però ens va sorprendre un poc trobar el barranc amb molta aigua; tanta, de fet, que entre això, els troncs cremats caiguts i l'embull de verd que ha rebrotat esponerós pertot arreu, no vam poder aplegar fins a la base de la penya ni comprovar, per tant, si les extraordinàries llengües de cérvol que hi creixien han sobreviscut també aquesta vegada. Marfulls, freixes, cues de cavall i, sobretot, arítjols i esbarzers, gaudeixen a hores d'ara d'una magnífica salut. 


Encara va haver temps, deixant enrere ja el Condoig i de tornada per una ruta diferent cap al punt de partida a Beniaia, per allargar-nos fins les encimbellades restes del castellet de Margarida (de qui em contava l'amic Rafa que es contava que va esdevindre inaccessible quan uns pobletans hi van dinamitar el pont d'accés convençuts que s'hi amagava un tresor dels temps dels moros) i el solitari Mas de Cantacuc, a la carena de la serra d'igual nom i amb signes alarmants d'una accelerada decadència. Un magnífic passeig, en tot cas, sota uns núvols que en aquesta ocasió no van passar de l'amenaça i per unes terres que m'estime especialment malgrat totes les ferides, o potser precisament per elles. I amb una idea que, des d'aquell dia, no ha deixat de rondar-me pel cap: solem donar per descomptat que allò que hom pot esperar, després de la desfeta, és el caos i el desordre; però poques voltes reparem en que el camí per a renàixer pot arribar a ser igualment caòtic, convuls i desconcertant. I em sembla que ara, que és moment de reconstruir, convé tindre-ho present.
 



7 comentaris:

  1. Una passejada molt agradable, amb la teva explicació i les teves imatges...
    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El Condoig és un racó màgic, Carme, un autèntic oasi al mig de la serra, però cada volta és més complicat arribar-hi: les sendes que hi porten van perdent-se, i caminar per dins del barranc --sobretot quan porta aigua, com ara-- arriba a ser una aventura. L'únic avantatge d'això és que només t'hi trobes a qui realment té molt d'interès en arribar; i que, com deia en Joan Pellicer, les argelagues (i els esbarzers, en aquest cas) són bones per a la circulació de la sang... de les cames. Moltes gràcies i una abraçada!

      Elimina
  2. La vida sempre es mostra, passi el que passi. Sembla que la natura és molt més sàvia del que pensem i després de tot el que li fem, pren força i es recupera una i altra vegada (de vegades penso que ens posa traves per aturar el mal que li fem).
    M'encanta veure tot tan verd.

    Aferradetes, Pep.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Així és, Paula, la natura va fent el seu camí i el verd sempre renaix, de vegades amb tanta força que ens barra el pas de totes les formes possibles... Però hi ha, crec, molta bellesa en aquest caos que es crea quan tot comença a rebrotar alhora, arreu i amb una força sorprenent. Bellesa, i esperança... Abraçada i moltes gràcies!

      Elimina
  3. Una bona passejada. Feia molt que no tornava al Condoig, i m'esperava veure'l pitjor després de l'incendi. Hem de confiar en la regeneració, i estar segurs que tard o prompte hi haurà altre foc, del qual el nostre entorn es tornarà a recuperar... com sempre. És el nostre clima i el nostre medi. Això sí, s'ha quedat pendent poder arribar al fons del tot a veure si trobem la llengua de cérvol, que ara estava inaccessible. Excusa per a tornar en altre moment.
    Salut, Pep. Mai millor dit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si que ho va ser, de bona... Jo també feia temps que no hi anava, i em va sorprendre un poc --sempre ho fa-- la força amb que està rebrotant tot. Passarà encara molt de temps abans que desapareguen els rastres del foc (que, com tu dius, tornarà a arribar-hi tard o d'hora), però almenys veure el verd obrint-se pas entre el cremat sempre alegra i anima. I a la pròxima, si no volem acabat com l'Eccehomo de Pego, amb unes bones tisores de podar (i si segueix plovent, que tan de bo, amb el neoprè també, o ens quedarem altra volta sense llengües de cérvol...) Salut, en efecte, més que mai, i una abraçada, amic

      Elimina
  4. Estimat Pep:
    Fa uns mesos, amb la mateixa intenció que tu de veure com estaven aquells llocs després de l'incendi, hi vaig tornar. I una altra vegada em va meravellar el poder regenerador de la natura. Les alzines de la Cairola també han començat a rebrotar. En el verd retorna el cicle de la vida. La natura és perseverant i tenaç.
    Gràcies per la referència, pel record a l'enyorat Joan, per l'entrada tan bonica i per la frase, que faig meua, en allò col·lectiu i també en l'àmbit personal: "solem donar per descomptat que allò que hom pot esperar, després de la desfeta, és el caos i el desordre; però poques voltes reparem en que el camí per a renàixer pot arribar a ser igualment caòtic, convuls i desconcertant." Jo crec que l'important és saber quin camí volem seguir i no deixar-lo ni en sol ni en sombra ;) Cuida't molt i per damunt de tot.

    ResponElimina