"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimecres, 11 de desembre de 2013

Muntanyes sagrades




Es tractava, sobretot, de desencaboriar-se una mica, però també de veure si encara quedava algun rastre visible d'aquesta estranya tardor, i el Carrascal de la Font Roja sempre és, en aquestes circumstàncies, una elecció recomanable. En arribar a l'altura del santuari –vaig triar, en aquest cas, la pujada que hi porta des dels Canalons, tot resseguint entre pins i carrasques el traçat del GR7-- em va sorprendre trobar-hi molta més gent del que esperava, fins i tot tenint en compte que era diumenge al mig d'un pont. No va ser fins llavors que vaig caure en el compte que el 8 de desembre se celebra la molt valenciana festa de la Puríssima, amb la qual el Carrascal guarda una estreta relació a través d'advocació de la Mare de Déu dels Lliris: el 21 d'agost de 1653, el paborde alcoià Antoni Bonaventura Guerau, fent exercicis espirituals en l'entorn de la Font Roja i capficat com estava pel conflicte entre els partidaris i els detractors de la Immaculada Concepció de la Verge, va veure que entre una mata d'eriçó “exia entre les espines y per mij dell una flor de lliri blanca torbada un poch en morat”. Evocant el vers del Càntic dels Càntics (“Sicut lilium inter spinas sic amica mea inter filias”) que pocs dies abans havia fet servir en un sermó a Xàtiva sobre aquesta qüestió, va cridar al rector de Confrides, que l'acompanyava en el seu retir; “y ab gran atenció cavà en un raor la terra y trobà lo rail, o sabeta, y la arrancà, y llevantle la pell de color de terra que tenia descobrí un Imatje de la Verge Maria blanca y polida, como solen pintarla en sa Purisima Concepció y amostrant lay a ell proposant quedaren admirats de veure una maravella tan gran”. El 1664, mentre assistia a la inauguració de l'ermita que va aixecar-se en el paratge, el mateix Guerau va trobar un altre bulb miraculós, que va ser enviat al rei Felip IV.

Acostumat a escoltar-la des de ben xicotet, la història dels lliris del Carrascal sempre m'ha semblat fascinant, pel context i pels detalls. Anys després, vista ja amb ulls de botànic, vaig començar a preguntar-me sobre la planta a la qual devien pertànyer les “sebetes” miraculoses: quan era petit, els lliris de la mare de déu que anavem a recollir a la Font Roja eren els asfodels o varetes de sant Josep, però aquesta espècie ha de ser descartada tant per la seua floració primaveral com per no comptar amb un bulb sinó amb un rizoma. Tampoc l'assutzena o lliri blanc, amb el qual sol representar-se a hores d'ara la imatge de la verge, és un candidat sòlid, ja que si bé floreix a finals de l'estiu, els seus bulbs es troben recoberts d'escates que no s'adiuen amb la “pell de color de terra” a la que es refereix la descripció original. L'amic Carles Mansanet, que també hi ha pensat, va acabar decidint-se --tot i que amb dubtes-- per alguna espècie del gènere Iris, i jo mateix vaig he escrit alguna volta sobre la dificultat d'atribuir una determinació botànica satisfactòria al lliri en qüestió. Ara mateix, però, tendisc a inclinar-me de forma quasi definitiva per una espècie en la qual coincideixen tots els trets que ens han arribat d'aquelles flors: la floració tardoral, el color “torbat un poch en morat”, els petals lliures i els estams llargs que poden veure's en les il·lustracions de l'època; i, sobretot, el bulb, que, segons la detallada descripció que ens ha arribat (“tot se formava en la sabeta, y casi de lo mes avall della pujava la vara, y en esta se obria la flor”) sembla correspondre al que els botànics anomenen un corm, son característiques que s'adiuen amb el còlquic o safrà bord (Merendera montana), anomenat també lliri en molts indrets, i molt freqüent a finals de l'estiu i principis de tardor en el mateix Carrascal.

Al remat, entre cavil·lacions botànico-marianes i algun que altre retaule tardoral –i hivernal, també: al capdamunt de la serra encara quedava alguna clapa de neu-- se'm va passar el matí i se'm va alleugerir el cap. I a més, i sense adonar-me'n, vaig recuperar una tradició de quan érem xiquets, que pràcticament havia oblidat per complet, i que em va vindre a la memòria mentre tornava cap a casa: fa molts anys, el dia de la Puríssima, pujàvem a peu amb els pares --i si no recorde malament, amb una bona colla de gent dels Salesians-- a la Font Roja per celebrar-hi la festa; després, arreplegàvem una bona provisió de molsa per al pessebre que començaríem a muntar eixa mateixa vesprada. I mira, no hi va haver, aquesta vegada, ni festa, ni molsa ni pessebre, però em va agradar recordar-ho.






A falta de trobar temps i ganes per tractar de confirmar-ho amb dades, no passa de ser una simple intuïció; però ja fa temps que estic convençut que la troballa dels lliris del Carrascal i la consegüent vinculació del paratge amb uns valors simbòlics i devocionals, ha d'haver tingut un paper significatiu –junt amb altres factors també rellevants-- en el fet que la Font Roja haja perviscut fins a avui tal i com ho ha fet. Ja fa temps que el món de la conservació ha parat atenció a la importància dels valors espirituals (religiosos, però també culturals, simbòlics, emocionals o identitaris) en la preservació de nombroses àrees, sobretot de muntanya; la Comissió Mundial sobre Àrees Protegides (WCPA) va posar en marxa, fa anys, la denominada Iniciativa Delos, de la qual ja he parlat alguna altra vegada, i que pretén comprendre les complexes relacions que existeixen entre els valors naturals i els espirituals/culturals. I hui, Dia Internacional de Muntanyes, sembla un bon moment per recordar aquesta relació i reclamar, una volta més, el paper protagonista que les àrees muntanyenques i els seus habitants han de representar en un futur més sostenible per al planeta. Per cert: onze anys després, la "Carta Española de las Montañas" segueix pendent d'aprovació...






2 comentaris:

  1. Muntanyes sagrades i sagrada flora ....i fauna .....hem de saber apreciar, conservar i millorar la natura sinó estem perduts.....no m'estranya gens que estigui pendent d'aprovació la carta de les muntanyes ells estan per altres tipus de cartes i de cims i natura ni hi entenen ni volen fer.ho

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja es veu que les seues preocupacions i els seus interessos són altres, Elfree. Almenys, seguirem insistint, amb açò com amb tantes altres que ignoren o menyspreen: tard o d'hora tindran allò que mereixen... Moltes gràcies i una abraçada!

      Elimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...