"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



divendres, 18 de novembre de 2011

Canvi de moliner


Diumenge que ve, si no es produeix cap cataclisme d'última hora, milions de persones validaran amb els seus vots les enquestes que, des de fa temps, atorguen a la dreta espanyola --i al seu inefable i sibilant líder-- una majoria aclaparadora al parlament de Madrid. Milions de persones entre les què s'hi trobaran molts dels beneficiaris de l'extraordinària gestió que el mateix partit ve aplicant, des de fa molts anys, al País Valencià i que, citant a Marx, ens porta camí d'assolir les més altes cotes de la misèria (econòmica, territorial i moral). Però a la vista de les xifres, cal pensar que el partit en qüestió també rebrà el vot de molts altres treballadors, assalariats i aturats --actuals i imminents-- d'arreu l'Estat que, legítimament i per les raons que siguen, han decidit que ha arribat l’hora de canviar de moliners. Supose que els experts en sociologia (o, eventualment, els entesos en trastorns de la personalitat) tindran una explicació que faça al cas. A mi, el que em sembla, és que al remat només es tracta de completar, amb una estètica un poc més conjuntada, l’ètica de dretes que ha presidit l’exercici de govern dels últims anys. Tot plegat, per tant, poc més que una qüestió de decoració i interiorisme, sense tocar cap envà.

Amb tot, no voldria caure en la simplificació –per altra banda gens innocent—de considerar que tots els polítics o els partits són iguals: dins la majoritària submissió als dictats despòtics i immorals de qui realment ostenta el poder (allò que anomenem eufemísticament mercats, però que té noms, cognoms, iots i comptes en paradisos fiscals) sempre hi ha ritmes, matisos i detalls, i amb els temps que corren aquestes petites diferències poden tindre una importància cabdal per a moltíssimes persones. Però una vegada més, i com era previsible vist el panorama general, he experimentat la més absoluta decepció pel que he vist, sentit i llegit quant a les propostes de tots els partits i coalicions que, suposadament, es disputen el meu vot. En general, corrues d’eslògans buits i consignes antiquades, molt pocs arguments --i escassament consistents-- i pràcticament cap al·lusió a l’arrel autèntica dels problemes que ens afecten. En el millor dels casos, allò que ens proposen és seguir abocant benzina per a apagar l'incendi (és a dir, anar trampejant amb açò del deute via retallades públiques, eurobons o el que calga, només per veure de seguir endeutant-nos indefinidament), o bé seguir clamant en el desert sobre com és de dolent el propi incendi i els piròmans que el provoquen, però sense reeixir a trencar, amb propostes concretes, il·lusionadores i viables, la frustració, la desesperança i la resignació que s’han instal·lat en molta, massa gent.

Que les coses no són fàcils i que ningú –tampoc jo, evidentment— té solucions màgiques resulta, a hores d’ara, una penosa obvietat. I tampoc voldria ser injust amb molta gent que, des dels partits de l’esquerra més o menys testimonial o minoritària, segueixen pensant que és des de dins que les coses canviaran. Però jo, si més no pel moment, no ho veig gens clar. Açò que anomenem crisi és, per a mi, el resultat lògic i esperable de la dinàmica natural d’un sistema socioeconòmic que basa la seua pròpia supervivència en un principi que sembla haver impregnat, també, la major part de la societat: ja que és inevitable que hi haja rics i pobres, fem-ho de manera que de la taula dels primers caiguen molles suficients per a que els segons vagen fent. El problema és que els senyorets, que ja no necessiten ni criats perquè els paren la taula,  no volen soltar ni les molles; i els poders “democràtics”, quan tímidament opten per fer alguna cosa, és sobre això –sobre incrementar un poquet la producció de molles—sobre el que s’hi fixen, quan el que podríem esperar és que d’una vegada començaren a fer passes per repartir millor el pa sencer. Per a ells, la injustícia i l’expoli no són corregibles, ni tan sols qüestionables; només s’han de mantindre en nivells discrets i que no generen una alarma excessiva. Aquesta democràcia espúria i manipulada que viurà diumenge una altra de les seues festes, ha deixat de ser –si és que ho ha estat alguna vegada—una via per canviar el sistema, i ha esdevingut, cada vegada de forma més evident i impúdica, un dels principals mecanismes per a garantir la seua estabilitat per damunt dels interessos i els desitjos reals de la majoria de la població a la qual diu servir.

I així, al final d’una setmana encesa de feines, amb el diferencial per damunt dels cinc-cents punts i absolutament estupefacte per la substitució de proxenetes per tecnócrates en països als què ens assemblen molt més del que voldríem, se suposa que hauria de saber a qui votaré diumenge. Però una vegada més hauré de deixar la decisió per a l’últim moment, perquè cap de les opcions que se’m presenten em provoquen molt d'entusiasme. Per això, em tornaré a debatre entre votar aquells que defensen dir prou al llast que representa per a la nostra economia –i per a la nostra vida—seguir formant part de l’Estat espanyol, o fer-ho als que ni que siga de passada encara creuen en els criteris ecològics com a base per a un canvi real i efectiu de sistema; segurament, acabaré inclinant-me per una de les dues opcions. O també podria ser que ho fera per les dues alhora: posar dues paperetes al mateix sobre es considera vot nul, el qual --i en aquestes circumstàncies-- és, probablement, un del menys nuls de tots els vots possibles.





Per davant, un cap de setmana que s'espera plujós, especialment adient per a mantindre vives les meues esperances micològiques i per encarar-se, també, als últims llibres que esperen torn (si, he tornat a anar a la perruqueria). Jaume Cabré, Borges i Montserrat Roig amb la llar encesa, l’Atles enharmònic d’Arthur Caravan, i un platet de codonyat casolà i formatge de Maó per acompanyar. Si vos abelleix, només heu de dir-ho. Bon cap de setmana!

12 comentaris:

  1. moltes idees per simplificar en un sol comentari però en essència dir que la democràcia no és deixar-nos anar a votar llistes tancades cada 4 anys. crec que la democràcia és molt més que això i, que en realitat seguim vivnt en una dictadura emmascarada de democràcia que es qüestiona des de molts altres llocs:

    http://www.vilaweb.cat/noticia/3946464/20111106/new-york-times-questiona-qualitat-democracia-espanyola.html

    per tant, és ben comprensible que tenguis dubtes sobre si votar o no i a qui votar en cas que sigui que sí. no ets l'únic.

    tot i no tenir grans esperances i que les similituds són escasses, esperem que sigui el menor dels mals possibles.

    bon cap de setmana de reflexió.

    ResponElimina
  2. Saps que el teu actual estat d'indecisió et fa ser un votant molt desitjat i això et dona un aire interessant?

    ResponElimina
  3. Amb tanta pluja bolets a cabassos....i davant el canvi de moliner....la farina està clar que la pagarem igualment nosaltres...però almenys que no prenguem gaire mal

    ResponElimina
  4. Canviarà el moliner, però no pas l'amo del molí, que amb el seu alemany rude i contundent seguirà ordenant com a de seguir rodant i premsant la mola del molí.

    Ara, davant d'un cap de setmana com el que planteges tot es veu molt més relatiu...

    ResponElimina
  5. En mig de la confusió he trobat una manera planera de reflexionar sobre el vot de diumenge. Per si te pot traure de l'abstenció, mira't el meu últim post http://bestiolari.blogspot.com/2011/11/el-vot-animal.html
    Salut!

    ResponElimina
  6. Gràcies, imma, també per l'enllaç. Ara com ara, estic convençut que aniré a votar; altra cosa serà a qui... I tens tota la raó: el que ací ens hem acostumat a denominar 'democràcia' està molt lluny de meréixer aquest nom. És cert que hi ha una part molt substancial del problema que cal atribuir a la nostra falta d'una cultura democràtica, i això només pot solventar-se a base d'educació. Però n'hi ha una altra part es deu a vicis del sistema, i no sembla que hi haja molta intenció de fer-li front: llistes obertes o un sistema més proporcional serien canvis que trasbalsarien profundament la situació actual, i que només requereixen que hi haja voluntat per canviar-los... En tot cas, tan de bo encertem... i que també a les Illes els mals siguen els menors possibles. Salut!

    ResponElimina
  7. Ara que ho dius, ho he notat, Jp: Hui, mentre caminava per la muntanya, m'ha semblat que la gent que em creuava em mirava d'una forma diferent, no sé com dir-ho... Com si anaren a demanar-me el vot d'un moment a altre ;) Gràcies, salut!

    ResponElimina
  8. Això mateix, Elfreelang: ja que de lladre no ens escaparem, que no ens espatlem molt... I els bolets que sembla que volen començar: hui, almenys, un grapadet del que ací diem morenes, i previsions optimistes sempre que seguisca plovent i no fent fred.

    ResponElimina
  9. Cert, porquet. I els amos, com que són ben llestos, no s'exposaran a que els votem o no, no fóra el cas que obrirem els ulls i ens férem d'una vegada per totes amb el molí sencer...

    Fins i tot en les èpoques més fosques, són els petits moments i les satisfaccions qüotidianes les que més força donen per seguir endavant. Si ens han de fotre, almenys que ens agafen calentets i ben llegits ;) Salut i gràcies!

    ResponElimina
  10. Una visió interessant, Vicent: dels animals sempre s'aprén ;) A la circumscripció d'Alacant, que és on votaré --descarte l'abstenció: pel moment, és tot el que he tret en clar del dia de reflexió-- les coses s'assemblen bastant, tot i els matisos... Guanyaran els gavinots, però a veure si, encara que siga testimonialment, els fem un poc agra la festa. Gràcies i endavant!

    ResponElimina
  11. Per cert, soc Vicent Ferri 2 (d'Onil)

    ResponElimina
  12. Salut, Vicent! Ja tardem en quedar un dia per posar-nos al corrent sobre com va tot (per Onil i per la resta del mon). Una abraçada!

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...