Canvi de moliner

Diumenge que ve, si no es produeix cap cataclisme d'última hora, milions de persones validaran amb els seus vots les enquestes que, des de fa temps, atorguen a la dreta espanyola --i al seu inefable i sibilant líder-- una majoria aclaparadora al parlament de Madrid. Milions de persones entre les què s'hi trobaran molts dels beneficiaris de l'extraordinària gestió que el mateix partit ve aplicant, des de fa molts anys, al País Valencià i que, citant a Marx, ens porta camí d'assolir les més altes cotes de la misèria (econòmica, territorial i moral). Però a la vista de les xifres, cal pensar que el partit en qüestió també rebrà el vot de molts altres treballadors, assalariats i aturats --actuals i imminents-- d'arreu l'Estat que, legítimament i per les raons que siguen, han decidit que ha arribat l’hora de canviar de moliners. Supose que els experts en sociologia (o, eventualment, els entesos en trastorns de la personalitat) tindran una explicació que faça al cas. A mi, el que em sembla, és que al remat només es tracta de completar, amb una estètica un poc més conjuntada, l’ètica de dretes que ha presidit l’exercici de govern dels últims anys. Tot plegat, per tant, poc més que una qüestió de decoració i interiorisme, sense tocar cap envà.

Amb tot, no voldria caure en la simplificació –per altra banda gens innocent—de considerar que tots els polítics o els partits són iguals: dins la majoritària submissió als dictats despòtics i immorals de qui realment ostenta el poder (allò que anomenem eufemísticament mercats, però que té noms, cognoms, iots i comptes en paradisos fiscals) sempre hi ha ritmes, matisos i detalls, i amb els temps que corren aquestes petites diferències poden tindre una importància cabdal per a moltíssimes persones. Però una vegada més, i com era previsible vist el panorama general, he experimentat la més absoluta decepció pel que he vist, sentit i llegit quant a les propostes de tots els partits i coalicions que, suposadament, es disputen el meu vot. En general, corrues d’eslògans buits i consignes antiquades, molt pocs arguments --i escassament consistents-- i pràcticament cap al·lusió a l’arrel autèntica dels problemes que ens afecten. En el millor dels casos, allò que ens proposen és seguir abocant benzina per a apagar l'incendi (és a dir, anar trampejant amb açò del deute via retallades públiques, eurobons o el que calga, només per veure de seguir endeutant-nos indefinidament), o bé seguir clamant en el desert sobre com és de dolent el propi incendi i els piròmans que el provoquen, però sense reeixir a trencar, amb propostes concretes, il·lusionadores i viables, la frustració, la desesperança i la resignació que s’han instal·lat en molta, massa gent.

Que les coses no són fàcils i que ningú –tampoc jo, evidentment— té solucions màgiques resulta, a hores d’ara, una penosa obvietat. I tampoc voldria ser injust amb molta gent que, des dels partits de l’esquerra més o menys testimonial o minoritària, segueixen pensant que és des de dins que les coses canviaran. Però jo, si més no pel moment, no ho veig gens clar. Açò que anomenem crisi és, per a mi, el resultat lògic i esperable de la dinàmica natural d’un sistema socioeconòmic que basa la seua pròpia supervivència en un principi que sembla haver impregnat, també, la major part de la societat: ja que és inevitable que hi haja rics i pobres, fem-ho de manera que de la taula dels primers caiguen molles suficients per a que els segons vagen fent. El problema és que els senyorets, que ja no necessiten ni criats perquè els paren la taula,  no volen soltar ni les molles; i els poders “democràtics”, quan tímidament opten per fer alguna cosa, és sobre això –sobre incrementar un poquet la producció de molles—sobre el que s’hi fixen, quan el que podríem esperar és que d’una vegada començaren a fer passes per repartir millor el pa sencer. Per a ells, la injustícia i l’expoli no són corregibles, ni tan sols qüestionables; només s’han de mantindre en nivells discrets i que no generen una alarma excessiva. Aquesta democràcia espúria i manipulada que viurà diumenge una altra de les seues festes, ha deixat de ser –si és que ho ha estat alguna vegada—una via per canviar el sistema, i ha esdevingut, cada vegada de forma més evident i impúdica, un dels principals mecanismes per a garantir la seua estabilitat per damunt dels interessos i els desitjos reals de la majoria de la població a la qual diu servir.

I així, al final d’una setmana encesa de feines, amb el diferencial per damunt dels cinc-cents punts i absolutament estupefacte per la substitució de proxenetes per tecnócrates en països als què ens assemblen molt més del que voldríem, se suposa que hauria de saber a qui votaré diumenge. Però una vegada més hauré de deixar la decisió per a l’últim moment, perquè cap de les opcions que se’m presenten em provoquen molt d'entusiasme. Per això, em tornaré a debatre entre votar aquells que defensen dir prou al llast que representa per a la nostra economia –i per a la nostra vida—seguir formant part de l’Estat espanyol, o fer-ho als que ni que siga de passada encara creuen en els criteris ecològics com a base per a un canvi real i efectiu de sistema; segurament, acabaré inclinant-me per una de les dues opcions. O també podria ser que ho fera per les dues alhora: posar dues paperetes al mateix sobre es considera vot nul, el qual --i en aquestes circumstàncies-- és, probablement, un del menys nuls de tots els vots possibles.

Per davant, un cap de setmana que s'espera plujós, especialment adient per a mantindre vives les meues esperances micològiques i per encarar-se, també, als últims llibres que esperen torn (si, he tornat a anar a la perruqueria). Jaume Cabré, Borges i Montserrat Roig amb la llar encesa, l’Atles enharmònic d’Arthur Caravan, i un platet de codonyat casolà i formatge de Maó per acompanyar. Si vos abelleix, només heu de dir-ho. Bon cap de setmana!