 |
| Jules Bastien-Lepage, Jeanne d'Arc, 1879 |
Oh, i tant que me'n recorde! Veges tu com hauria d'oblidar-ho... Tothom em deia "la donzella d'Orleans", i m'aclamaven pels carrers com a una heroïna de França... Que en aquella època, jo em tractava de braç a braç amb reis i nobles, no cregues, i els exèrcits em seguien i ho donaven tot només que jo els ho demanara... I les batalles, com podria oblidar les batalles... Orleans, Jargeau, Beaugency, Patay... Però mira, la glòria sempre acaba passant, i després van vindre les enveges, i la traïció. I el judici, el maleït judici... Això també ho recorde, com si fóra ahir: les llargues jornades, les intrigues i els interrogatoris, que volien que abjurès però jo no vaig consentir. I la veu greu del jutge, tota la sala en silenci, dictant la terrible sentència... Innocent! Però com pot ser, que em declararen innocent? Encara hui, ho pense i no puc entendre-ho... Si, ja sé que si m'hagueren condemnat hauria patit una mort horrible, però no m'importava: jo tenia una missió, i havia de complir-la fins el final. Però em van declarar innocent, van dir que era una pobre boja que patia al·lucinacions, i ací em tens ara: vella, malalta, oblidada de tots, amb la sola companyia dels meus arbres i els meus records... Si, no en tinc cap dubte: hauria preferit que em mataren. Ara, seria una llegenda, i tothom en parlaria i cantaria les meues gestes. Potser, fins i tot, m'haurien fet santa... Santa Joana d'Arc, t'ho imagines?
La meua proposta per als Relats conjunts del mes d'octubre. I quasi que hui no diré res més... Bé, si: que per aquestes terres estem de Fira, per si vos abelleix passar-vos; i que gaudiu bona cosa de castanyes i panellets. Bon cap de setmana!
M'agrada com li has donat la volta... Demostrant que mai no sabem què és millor ni què és pitjor. Un bon relat, amb el prestigi, la fama, la heroïcitat i la santedat frustrades... Pobra noia!!! :D
ResponEliminaMoltes gràcies, Carme! Sempre m'ha semblat sorprenent (i inquietant) com un simple detall aparentment insignificant pot canviar radicalment la vida d'una persona, i fins i tot la història. Per a bé, o per a mal. O, dit d'una altra forma: els camins del Senyor són inescrutables... ;) Salut i una abraçada!
EliminaNingú no està content amb res, tu, sempre volem el que no tenim. Conservar la pell no la va fer més feliç, ara ha deixat la seva història i llegenda a mitges.
ResponEliminaJa ho pots ben dir, XeXu: som de molt mal conformar, les persones. Però almenys, aquesta Joana pot pensar que de l'altra manera li haguera anat millor; si l'hagueren morta, ja no hauria tingut ocasió de pegar-li moltes voltes al cas... Salut i moltes gràcies!
EliminaDevia tenir una vellesa tranquil·la cuidant les plantes. Això sí, en tenia visió de futur.
ResponEliminaÉs l'avantatge dels convençuts, Rafel: que tenen un pla. El problema és quan el pla falla i no hi ha cap alternativa...
EliminaEn aquest cas, quasi parlaria de visió de passat ;) Moltes gràcies, salut!
Ui, morir jove i deixar un bonic cadàver. Hi ha gustos per tots. Molt bo!
ResponEliminaMolt bon resum, Loreto: en efecte, vindria a ser això. Que no beatificaran a James Dean? Salut i moltes gràcies!
EliminaLa història és com és. I aquest relat que la canvia, molt interessant.
ResponEliminaMoltes gràcies, xavier! Al remat, la història no deixa d'estar plena de contingències, i hi ha tantes coses que podrien haver estat diferents només que haguera canviat algun detall sense importància. O potser no, ves a saber... Gràcies, salut!
Eliminapobra Joana......un gran relat! sort que l'he llegit , ara no tinc tant temps com abans per bloguejar
ResponEliminaMoltes gràcies, Elfree! A mi em passa el mateix: el temps em curteja per totes bandes (ja veus a quines alçades conteste el teu comentari...), i la veritat és que em sap greu. Però el primer és el primer... Una abraçada i endavant!
EliminaL'heroisme és també saber envellir i anar endavant enmig del anonimat.
ResponEliminaTotalment d'acord, montse. De vegades, de fet, aquest és el major dels heroismes... Salut i moltes gràcies!
Elimina