"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimarts, 23 de juliol de 2013

Qualsevol nit...




Dissabte passat, com cada any per aquestes dates, el Grup d'Amics de la Natura de Marxuquera va celebrar, amb la col·laboració d'altres entitats i col·lectius de la Safor, la seua pujada nocturna al Mondúber. Tampoc enguany vaig poder acompanyar-los --dissabte a la nit jo estava de boda per terres del Vinalopó-- però, atenent a la seua amable invitació, els vaig fer arribar quatre ratlles, una part de les quals no em puc resistir a reproduir ací:
Han passat moltes coses des de l’última volta que em vaig aplegar ací amb tots vosaltres. Bones, moltes, però també dolentes. Ens han deixat amics i companys; el foc ha tornar a assolar les serres del País, de la comarca i el mateix Mondúber, i la cobdícia i l’estupidesa d’uns quants segueix amenaçant les planes, les platges i les marjals que queden ara mateix als vostres peus. Però a tot això, i a molt més, vosaltres, les persones i les entitats de la Safor, molts dels què aquesta nit esteu ahí, heu sabut donar-li resposta des del coratge, la fermesa i la imaginació. Fent bandera de les paraules –encertadíssimes-- de Maria Josep Escrivà, heu treballat i seguiu fent-ho sense descans per tal que sempre, sempre, vença el verd.
Hi ha molta gent, al nostre País i fora d’ell, interessada en fer veure que som una societat adormida, tova, dòcil i vençuda. No seré jo qui negue que, amb massa freqüència, els fets --i les majories absolutes-- semblen donar-los la raó; però nosaltres sabem que només ho sembla. Malgrat tots els entrebancs, malgrat els silencis, els menyspreus, les dificultats i les agressions --moltes de les quals venen de qui se suposa que ens representa a tots i a totes-- hi ha un País Valencià diferent, real, actiu i compromès, que mai s’ha resignat al paper al què han volgut relegar-lo, i que creu en un futur diferent i més digne per a la seua terra, la seua llengua i la seua gent. Un País Valencià del qual vosaltres –persones, col·lectius, entitats—en sou exemple viu i part insubstituïble.

M’agradaria que, si més no amb la mateixa freqüència amb que la nostra terra és notícia per la corrupció, la incompetència i els excessos dels nostres governants, ho fora també per la capacitat de resistència, per l’entusiasme i la creativitat amb que una part gens menyspreable de la nostra societat fa front a una situació de la qual l’autèntica majoria de valencianes i valencians no és còmplice, sinó víctima. M’agradaria que es reconeguera el vostre esforç i el de molta gent com vosaltres arreu de les nostres comarques; que es divulgaren i es valoraren com mereixen experiències originals i pioneres que van molt més enllà de la mera conservació ambiental i que exploren nous models en l’àmbit econòmic, social o cultural, projectes que obrin camins i que representen un referent imprescindible per a tots aquells que ens interessem per aquestes qüestions. 
Estic convençut que comencen a bufar nous vents per a la nostra terra. Potser es tracta, encara, d’una brisa suau, però vull pensar que res no podrà parar-la i que anirà a més. Vivim encara temps complicats, però la situació ha de començar a canviar, i és probable que ho faça abans del que ens pensem. Serà llavors l’hora d’aprofitar l’experiència, de les propostes en positiu, dels acords, de la generositat, d’unflar les veles i mirar avant. Serà, o millor encara, comença a ser-ho, i convé que no ens encantem perquè ens queda encara molta faena per davant i –ho dic sovint—ens han deixat molta merda per agranar. Ells, malgrat tot, faran el possible per evitar que gire el vent, i no ens ho posaran gens fàcil: tenen els diners, les màquines, mentides que han volgut fer-nos passar per veritats i lleis fetes a la seua mida. Però la nostra força és molt major, perquè pot encabir-se sencera en uns pocs versos d’Estellés: 
Segueix, empeny, ens agrupa, ens convoca
i no podrem defraudar-la o deixar-la. 
M’estime molt el meu País.

Ja ho dit més d'una volta: al meu parer, qualsevol possibilitat de canvi real i durador al País Valencià passa per consolidar, estendre i enfortir el paper dels seus moviments socials. I una bona forma de fer-ho és, també, conèixer --i reconèixer-- la tasca de moltes persones i entitats que, des d'àmbits molt diversos i sota visions també diferents, segueixen malgrat tot fent camí. I per cert, i ja que parlem de la Safor: em sume també a les veus que exigeixen a l'inefable alcalde de Gandia que faça ús del poc coneixement que sembla tenir, i que respecte l'escultura d'Antoni Miro que commemora la Batalla d'Almansa. Encara que els madrilenys "no l'entenguen".







4 comentaris:

  1. Si no fos l'hora que és i que vaig certament baldat aquests dies estaria dempeus per aplaudir aquestes ratlles. Com m'agradaria veure créixer aquest esperit arreu de les terres del País Valencià, com m'agradaria veure que aquest sentiment es fa fort, fa arrels i s'enlaira arreu de les viles i ciutats valencianes. Com m'agradaria veure que l'entesa amb nosaltres, els del nord, fos més senzilla i sense tants entrebancs interessats per tots aquells que ja sabem qui són.

    I com t'he dit ja tantes vegades, cada cop que llegeixo unes línies teves curulles de valencianisme i estima per la terra valenciana, em sento un xic més en deute, un xic més ignorant de no haver visitat, tal i com pertoca, aquestes terres i, sobretot, les seves muntanyes.

    ResponElimina
  2. Doncs jo em sembla que no entenc a l'inefable alcalde de Gandia, així que estic plantejant-me llevar-lo d'on és per tal de situar-lo en un altre lloc... no acabe de decidir-me si al bell mig de l'abocador d'Ador o a la Mediterrània, a 32 km de la costa... XD
    Salut i bones vacances, Pep!

    ResponElimina
  3. Ja saps, porquet, que sempre que puc --que no és, ho reconec, tan sovint com voldria-- m'agrada recordar que arreu el País hi ha gent que no es rendeix, i que segueix plantant-li cara a la situació amb imaginació i empenta; i la Safor és, en aquest sentit, un exemple ben palès... És cert que queda molta feina per fer, però com deia Al Tall "com més curt ens lliguen, més perill tindran". Salut i moltes gràcies, com sempre, per les teues paraules!

    Si és que en el fons té un poc de raó, Cesk: tan bé com s'entenen les escultures de Ripollés, veges tu perquè han de posar aquestes coses tan estranyes ;) De fet, i sense descartar les opcions que proposes, potser hauriem de començar a pensar en col·locar alguns alcaldes --i altres càrrecs públics-- en les rotondes... Salut i una abraçada!

    L'ocasió ho demanava, pons; o m'ho va semblar llavors, perquè reconec que ara m'ha fet un poc de vergonya ;) Gràcies, salut!

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...