Amb el Japó

Àrea afectada pel tsunami. De la Wikipedia

Van esvaint-se, a poc a poc, les boires que han entelat lleugerament els ànims aquests últims dies (hi ha qui s’estima més els espàrrecs, però en aquesta època de l’any, res com eixir a collir endorfines; i, si pot ser fer-se amb un bon gavell de reserva per quan curtegen, molt millor). Però persisteix –i es fa més i més espessa— una profunda preocupació per tot el que s'està esdevenint, ara mateix, al Japó. Una inquietud que va començar el mateix divendres, amb la notícia del terratremol: d’Alcoi estant –si més no, per a alguns dels que hi hem nascut i viscut— els sismes tenen una connotació, com a mínim, especial. Records infantils de llits que es mouen i esglais de matinada (detalls i dates confirmats, després, gràcies al recull de Ricard Bañó), les històries mil vegades escoltades sobre el patró Sant Maure i les destruccions de 1620 i 1644, tot reforçat per la coneguda asserció sismològica –tinc un amic geòleg que no s’està de recordar-m’ho—que conclou que “allí on va tremolar, tremolarà”, fan que des de sempre seguisca aquests esdeveniments de la natura amb un interés preferent i un desfici subtil però apreciable.

Però no cal dir que, amb tot el que suposen els efectes devastadors del terratremol i el posterior tsunami, profusament il·lustrats en aquesta ocasió amb tota mena d’imatges i videos (una amiga m'ho feia notar, l’altre dia: poca, molt poca gent plora, en aqueixes imatges...), és la catàstrofe nuclear de Fukushima la que em té, ara mateix i com a mig món, sumit en el desassossec. Arriben, cada poc, noves notícies de la situació dramàtica en la central; tot un responsable de la política energètica europea qualifica la situació com “apocalíptica”, i ara com ara hi ha encara massa dubtes sobre la situació real a la zona com per avançar quin serà l'abast que finalment assolirà aquesta tragèdia. No cal fer-ne, ara i ací, un repàs exhaustiu del tema, que ja ocupa des de fa dies les primeres planes de tots els mitjans i que, molt em tem, seguirà fent-ho durant bastants, molts dies més. Si la situació no millora de forma dràstica, seran dies de parlar de reactors danyats, d'evaquacions massives, dels efectes de la radiactivitat, de les desenes de milers de morts i desapareguts. I seran dies també --ja ho són, de fet-- de debats sobre la seguretat, la necessitat o la conveniència de l'energia nuclear. Debats més o menys honestos i informats però que, al remat, ocultaran l'autèntic problema: la constatació --tan evident com generalment ignorada-- que l’era de l’energia barata s’ha acabat per sempre, per més que vulguem seguir ignorant-ho. I que quasevol sistema econòmic basat en aquesta falsedat, té el dies comptats.

Central de Fukushima. De l'Ecodiari 

Durant uns dies, potser setmanes, el Japó seguirà sent tema d'obertura de diaris i informatius. Però, i  després? si ens guiem pels precedents, cal pensar que més prompte que tard el ciment i l’oblit tornaran a cobrir les restes dels reactors de Fukushima. Japó soterrarà els seus morts, s'anunciarà la reconstrucció d'una economia greument ferida. Durant un temps, els mitjans de comunicació seguiran trobant en les centrals nuclears i les seues garanties de seguretat un bon tema per atraure lectors. Però no espere que, en lloc de parlar dels avantatges o inconvenients de l'energia nuclear --o de qualsevol altra font-- es comence seriosament a parlar de l’energia: de la forma en què la consumim i la balafiem, dels impactes ambientals i socials que provoca la seua producció, distribució i consum desaforat. Potser algú un poc més lúcid esmentarà --un poc de passada-- Rifkin, Klein, Meadows o alguna altra de les veus que, des de fa dècades, en parlen; però no tinc moltes esperances que les portades dels diaris (per no parlar de la majoria dels nostres polítics) dediquen una sola línia a reflexionar sobre la insostenibilitat suïcida d’un sistema que, contra tota racionalitat i evidència, s’entesta en defensar el creixement com a única sortida possible. Si més no, fins que el petroli siga encara molt més car o rebenten deu (o cinquanta) centrals nuclears més. O --digueu-me ingenu-- fins que aquelles veus lúcides siguen suficients i suficientment fortes com per a que les coses comencen a canviar. I tan de bo no siga, llavors, massa tard per lamentar-ho.