"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimecres, 16 de març de 2011

Amb el Japó

Àrea afectada pel tsunami. De la Wikipedia
Van esvaint-se, a poc a poc, les boires que han entelat lleugerament els ànims aquests últims dies (hi ha qui s’estima més els espàrrecs, però en aquesta època de l’any, res com eixir a collir endorfines; i, si pot ser fer-se amb un bon gavell de reserva per quan curtegen, molt millor). Però persisteix –i es fa més i més espessa— una profunda preocupació per tot el que s'està esdevenint, ara mateix, al Japó. Una inquietud que va començar el mateix divendres, amb la notícia del terratremol: d’Alcoi estant –si més no, per a alguns dels que hi hem nascut i viscut— els sismes tenen una connotació, com a mínim, especial. Records infantils de llits que es mouen i esglais de matinada (detalls i dates confirmats, després, gràcies al recull de Ricard Bañó), les històries mil vegades escoltades sobre el patró Sant Maure i les destruccions de 1620 i 1644, tot reforçat per la coneguda asserció sismològica –tinc un amic geòleg que no s’està de recordar-m’ho—que conclou que “allí on va tremolar, tremolarà”, fan que des de sempre seguisca aquests esdeveniments de la natura amb un interés preferent i un desfici subtil però apreciable.

Però no cal dir que, amb tot el que suposen els efectes devastadors del terratremol i el posterior tsunami, profusament il·lustrats en aquesta ocasió amb tota mena d’imatges i videos (una amiga m'ho feia notar, l’altre dia: poca, molt poca gent plora, en aqueixes imatges...), és la catàstrofe nuclear de Fukushima la que em té, ara mateix i com a mig món, sumit en el desassossec. Arriben, cada poc, noves notícies de la situació dramàtica en la central; tot un responsable de la política energètica europea qualifica la situació com “apocalíptica”, i ara com ara hi ha encara massa dubtes sobre la situació real a la zona com per avançar quin serà l'abast que finalment assolirà aquesta tragèdia. No cal fer-ne, ara i ací, un repàs exhaustiu del tema, que ja ocupa des de fa dies les primeres planes de tots els mitjans i que, molt em tem, seguirà fent-ho durant bastants, molts dies més. Si la situació no millora de forma dràstica, seran dies de parlar de reactors danyats, d'evaquacions massives, dels efectes de la radiactivitat, de les desenes de milers de morts i desapareguts. I seran dies també --ja ho són, de fet-- de debats sobre la seguretat, la necessitat o la conveniència de l'energia nuclear. Debats més o menys honestos i informats però que, al remat, ocultaran l'autèntic problema: la constatació --tan evident com generalment ignorada-- que l’era de l’energia barata s’ha acabat per sempre, per més que vulguem seguir ignorant-ho. I que quasevol sistema econòmic basat en aquesta falsedat, té el dies comptats.


Central de Fukushima. De l'Ecodiari 

Durant uns dies, potser setmanes, el Japó seguirà sent tema d'obertura de diaris i informatius. Però, i  després? si ens guiem pels precedents, cal pensar que més prompte que tard el ciment i l’oblit tornaran a cobrir les restes dels reactors de Fukushima. Japó soterrarà els seus morts, s'anunciarà la reconstrucció d'una economia greument ferida. Durant un temps, els mitjans de comunicació seguiran trobant en les centrals nuclears i les seues garanties de seguretat un bon tema per atraure lectors. Però no espere que, en lloc de parlar dels avantatges o inconvenients de l'energia nuclear --o de qualsevol altra font-- es comence seriosament a parlar de l’energia: de la forma en què la consumim i la balafiem, dels impactes ambientals i socials que provoca la seua producció, distribució i consum desaforat. Potser algú un poc més lúcid esmentarà --un poc de passada-- Rifkin, KleinMeadows o alguna altra de les veus que, des de fa dècades, en parlen; però no tinc moltes esperances que les portades dels diaris (per no parlar de la majoria dels nostres polítics) dediquen una sola línia a reflexionar sobre la insostenibilitat suïcida d’un sistema que, contra tota racionalitat i evidència, s’entesta en defensar el creixement com a única sortida possible. Si més no, fins que el petroli siga encara molt més car o rebenten deu (o cinquanta) centrals nuclears més. O --digueu-me ingenu-- fins que aquelles veus lúcides siguen suficients i suficientment fortes com per a que les coses comencen a canviar. I tan de bo no siga, llavors, massa tard per lamentar-ho.

4 comentaris:

  1. És ben probable que s'ignore el debat real, sí. Almenys cara l'opinió pública. Desconec molt tot el tema de l'energia, però supose que ningú vol renunciar a guanyar diners construint cotxes, o a tindre cotxe propi, a deixar tot d'aparadors encesos a les nits, o els ordinadors, o a la calefacció... els països rics no renunciaran a això, i els que ara emergeixen volen la seua part del pastís.

    ResponElimina
  2. Recorde vagament, en teoria de la decisió, allò del maximin i el minimax. Potser estem davant d'un minimax: un risc mínim d'accidents (això ens volen vendre, val, suposem que és així), amb un màxim desastrós de conseqüències en cas que aquest mínim risc es donara. En altres paraules: el risc de terratrèmols (i altres accidents) és mínim (no zero); però UN sol accident (on ha tremolat, tremolarà) i ja s'ha acabat tot. Quina és la decisió més racional per a l'acció?
    Per a mi està clar que no hi ha que minimitzar riscos, sinó eliminar-los. Com a criteri general, la sostenibilitat també es basa en el pur egoisme de la supervivència, no? I això passa, com tu dius, per renunciar a gran part de l'energia que utilitzem. Jo no ho veig tan difícil com Josep Lluís: a la ciutadania se'ns manipula fàcilment, ens fan creure que un burro vola i ara mateixa, amb l’excusa de la crisi, ens estan fent empassar uns bons míssils per forats que no sabíem que teníem. L’únic que passa és que quan en l’operació ningú guanya diners... ai!
    Loles

    ResponElimina
  3. Tens raó, Josep Lluís: el sistema té ara mateix tal dependència de l'energia barata que qualsevol intent de reajustar-lo ha de ser traumàtic, i més encara tenint en compte les "economies emergents". Consumir cada vegada més (també energia) forma part de la mateixa essència del nostre model, i qualsevol proposta que no vulga eixir d'aquesta realitat bàsica sempre tindrà un recorregut limitat: amb la taxa de consum (i d'ineficiència) actual, hi ha poques alternatives. I potser per ací anirà el debat en un futur: primer, fem servir només allò que realment necessitem --probablement, molt menys del que gastem ara-- perquè potser, així, els comptes eixirien diferents, fins i tot sense nuclears...

    ResponElimina
  4. És molt interessant el que planteges, Loles. Però saps que la percepció del risc per part de la gent està molt condicionada no solament per una eventual manipulació per part del poder (que també), sinó pels beneficis que almenys en apariència poden obtindre a canvi del suposat perill i de la immediatesa --o probabilitat-- del mateix. Tothom saps que els cotxes poden matar-te (o el tabac, posem per cas), però no en renunciem, ni ho farem fàcilment: ja ens va bé, així, i a més eixes coses roïnes sempre els passen als altres...

    El risc de les nuclears és, també per a mi, inacceptable, per raons evidents; però serà molt més fàcil que aquest risc siga comprés i acceptat per més gent si comencem a pensar que les centrals no serien tan "vitals" si canviàrem el nostre model de consum energètic. I, com tu, jo també crec que això és possible sense tornar --com se'ns acusa tan sovint-- a l'edat mitjana. Debats sobre la "necessitat" de les centrals, el "cost" de producció de cada font d'energia, i altres coses que se senten ara, no deixen de ser falsos debats: discutim sobre quin model de cotxe és millor o pitjor. I el que hauriem de discutir és si no tindriem prou, si no ens aniria millor amb una bicicleta...

    Gràcies, salut!

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...