Només llegir

Ja veieu que, aquests últims dies, he tingut el blog bastant abandonat. No ho havia planejat així, però de vegades hi ha coses que et passen, circumstàncies imprevistes a les quals cal adaptar-se per més que s'hagen de reajustar plans i propòsits. A mi, el que m'ha passat aquests últims dies, ha estat un llibre. Feia massa temps que tenia pendent "Les veus del Pamano", universalment recomanat per tothom que l'havia llegit (incloent-hi no pocs dels blogs que seguisc habitualment); però després d'haver estat aquest estiu trescant pel Pallars, la seua lectura havia esdevingut inajornable. I feia temps, també, que un llibre no m'atrapava com ho ha fet aquest: des que vaig començar-lo, a mitjan setmana, m'ha mantingut ocupat cada minut de temps lliure de què he pogut disposar --han estat uns dies, pel demés, bastant atrafegats-- fins que fa només una estona l'he acabat. Com que a hores d'ara ja no hi haurà ningú que no l'haja llegit, em limitaré a dir que m'ha semblat un llibre simplement esplèndid, en el fons i en la forma; que la pròxima vegada que m'endinse per la Vall d'Àssua ho faré, sense cap dubte, amb uns altres ulls; i que no puc deixar de pensar quantes històries d'odis, mentides, revenges i silencis com els que relata magistralment Cabré, han estat enverinant durant tants anys els nostres pobles i la nostra gent. Potser, molt més a prop nostre del que sospitem...

I el cas és que no pot dir-se que aquesta setmana passada no s'esdevingueren coses que haurien merescut algun comentari: des de la primera foto oficial dels presidents de les Generalitats parlant de les seues coses --amb el senyor de Múrcia aguantant-los el ciri, per allò del què diran-- fins a la pressumpta mamella de la Scarlett, tot passant pel cinisme immens dels de sempre a tall de la política fiscal, o la simpàtica xuleria d'aquell xicot tan ric i tan guapo que no recorde com li diuen. Però mira, sempre que he pensat d'escriure alguna cosa en aquestes planes (fins i tot, de respondre als comentaris pendents, que ara mateix m'hi pose també) ha pogut més la gana de seguir avant amb el llibre fins que he arribat a la darrera de les seues sis-centes vint-i-dues pàgines. I ara tinc per davant, entre d'altres, els contes de Murakami o els estimulants somnis de l'Aleixa; supose que no m'ho agafaré tan fort, aquesta setmana que comença, però tampoc no promet res...