En positiu (relativament)

Muixeranga d'Algemesi, al web del
Museu Valencià d'Etnologia

No sé molt bé quina és la causa, perquè no he incrementat de forma desacostumada el consum de cap substància psicotròpica. Però el cas és que, darrerament, em sorprenc sovint adoptant una actitud més aviat positiva davant els esdeveniments que, d’una o altra manera, m’afecten. Vull dir: seguisc tenint, si fa no fa, els mateixos maldecaps i preocupacions de sempre, i m'indignen --com sempre-- moltes de les coses que veig i visc. Però tret d'això, que no és poc, d'unes setmanes ençà em costa menys fer-ne una lectura diguem-ne constructiva d'una realitat que quasi sempre es mostra com objectivament hostil, frustant, fins i tot depriment. Veure l’oportunitat que aflora al mig d'una crisi, fer una interpretació dels fets més enllà de l'aparent o superficial, aprofitar el moment sense esperar massa del futur o ser més conscient de com d'importants (i fràgils) són algunes de les coses de les que gaudim inadvertidament, són comportaments que em naixen ara amb una certa facilitat. És evident que tindre cobertes una sèrie de necessitats bàsiques a les que, malauradament, cada vegada hi ha més gent amb dificultats per a accedir, és un element explicatiu a tindre en compte. Com també ho és la possibilitat que, tot plegat, es tracte simplement d’un mecanisme de defensa front a aquesta atrafegada i confusa etapa que estem travessant i que no fa cap aparença d'afluixar. Però, siga com siga, el resultat és el mateix i les coses es veuen d'altra forma. No sé molt durarà, però em resulta una experiència nova i no està gens malament.

Un exemple: davant l'acostumat festival de despropòsits, barbaritats i brofegades que ens segueix ofrenant el blaverisme feixista aquests últims dies (des de l’esperpèntic assumpte del GAV i els castells fins a la pertinaç ofensiva governamental contra la TV3, passant per l'atipadora obsessió de la consellera portaveu pel nom d'un idioma --oficial-- que ni parla ni li importa gens), i sense deixar per això de sentir-me amenaçat en els meus drets més bàsics, se m'acut de seguida una altra visió: si no ens tingueren por, no es prendrien tantes molèsties per tractar de fer-nos callar. Fan el que fan --i més, que faran-- perquè tenen por. Saben que les seues mentides, manipulacions i prepotències quedaran desemmascarades tard o d'hora. I és per això que necessiten fer un ús pervers, immoral i, moltes vegades, directament il·legal, de tots els mitjans de què puguen disposar per tractar de mantindre la ficció en què han basat la seua forma de viure i des de la que busquen la ruïna del nostre País i el nostre poble. Però no reixiran: no serà cosa d'unes eleccions, ni de dues legislatures, potser ni de tres generacions; però seguirem plantant-los cara --no som tan ingenus--, i ho farem sabent que tenen por.

I encara un altre: durant tota aquesta setmana de faenes i viatges no he tingut una sola estona tranquil·la per escriure res en aquestes planes que sou tan amables de visitar de tant en tant. No ha estat fins ara que, abans de passar a altres ocupacions --més relaxades, però-- he pogut trobar aquest moment. Però en lloc de deixar-me dur per l'ansietat o la frustració, com hagués estat habitual en el meu cas (com si fóra tan important, com si calguera complir alguna mena de compromís o d'exigència pròpia o aliena), he tractat d'aprofitar aquest silenci temporal i no premeditat al blog per pensar futures entrades i ordenar les idees i les prioritats. He decidit que, ja que res podia fer per canviar-ho, allò més adequat era aprofitar-ho. I recordar què, bàsicament, escric aquestes coses perquè em resulta divertit, per posar una pedra més per fer paret. I per aprendre; sempre, sobretot, per aprendre... Bon cap de setmana!