Preludi (ostinato)

La tulipa silvestre és, com indica el seu nom, l'única representant autòctona d'aquest conegut gènere, molt apreciat des de fa segles pel seu interès ornamental. Per aquestes comarques és fàcil veure-la, en aquests primers compassos de la primavera, esguitant clapisses i pradells amb les seues senzilles però vistoses flors. Però tot i ser relativament freqüents, les tulipes no solen ser mai abundants, i per això em va sorprendre un poc trobar-ne tantes --més, sense cap dubte, de les que estic acostumat-- caminant fa uns dies entre Pînet i Llutxent. És molt probable que l'incendi que va assolar aquesta zona fa quasi tres anys, i del qual la vegetació comença a poc a poc a recuperar-se, haja afavorit temporalment aquesta espècie que, com moltes altres plantes bulboses (o geòfits) pròpies dels hàbitats mediterranis, resisteix obstinadament el pas del foc gràcies als seus òrgans subterranis de reserva, i se'n pot beneficiar després de la falta de competència i de la major fertilitat que aporten les cendres. En tot cas, mentre fa l'efecte que la majoria de les flors no acaben de decidir-se encara a esclatar, em va semblar que les dotzenes de tulipes que donaven una nota de color a les llomes i els barrancs podrien ser tingudes com un preludi, bellíssim i oportú, al primer moviment d'aquesta a penes encetada primavera, el tempo de la qual apunta cap a allegro però que no passa, pel moment, d'un lent adagio.

A veure, a mi la música m'agrada, i molt, tot i que de coses tècniques n'entenc més bé poquet. Però després de les bestretes de l'altre dia, i com que açò no acaba d'engegar, la cosa del preludi m'ha vingut d'allò més bé. I a més, li seguisc un poc el joc a Xavier Pujol i les seues esplèndides simfonies. Les meravelles que haguera fet ell amb aquestes floretes, amb la mà que té per a la fotografia...