La nit dels temps

La vida intel·ligent sobre un planeta assoleix la seua majoria d'edat quan resol el problema de la seua pròpia existència. Si alguna vegada visiten la terra criatures superiors procedents de l'espai, la primera pregunta que formularan, a fi de valorar el nivell de la nostra civilització, serà: "Han descobert, ja, l'evolució?"

Richard Dawkins, "El gen egoista"

La capacitat humana per sobreposar-se als canvis i adaptar-se a unes noves circumstàncies és, realment, sorprenent. Jo mateix, sense anar més lluny, ho acabe de comprovar: només fa uns dies, i quasi no m'ha costat gens acostumar-me a les plàcides rutines d'aquest assossegat principi de vacances --i deixeu-me que ho remarque, això de "principi". Han estat jornades de descans canònic i preceptiva recuperació --del cos i l'esperit--, de matinar un poc menys i vetlar bastant més. I d'esmerçar les hores en activitats més aïna sedentàries, frívoles i bàsicament improductives. Però fins i tot en aquest temps gandul, on l'única ambició es limita a gaudir de l'ombra més acollidora i la cervesa més freda, pot aparéixer un llibre escaient; la qual cosa vol dir, en aquest context i a aquests efectes, que abellisca llegir-lo. En el meu cas, ha estat un imprevist, i també una sorpresa. Es diu "Evolución", és de ciència ficció i l'ha escrit Stephen Baxter. M'ho he passat d'allò més bé llegint-lo, i és per això que no m'he pogut estar d'escriure-ho. Per això, i perque sembla que, en només una estona, per fi tronarà i no fa tanta gosera tancar-se dins de casa.

No és un llibre sencill, ni és fàcil parlar d'ell sense que inadvertidament s'hi escole cap spoiler, així és què tractaré de ser prudent. La brevíssima ressenya de la solapa, en l'edició que tinc a mà (la Factoría de Ideas, Coleccion Solaris Ficción nº 54, 2004), a penes aporta pistes sobre el seu contingut, i fins i tot resulta un poc enganyosa. Però diu: "Des dels primers homínids a l'homo sapiens, l'ésser humà s'ha enfrontat a la lluita per perpetuar-se i assolir la supremacia sobre les demés espècies". I aquest és, en essència, el contingut del llibre: una narració novel·lada i, per tant, totalment imaginària però científicament plausible --l'autor hi insisteix, en aquest fet-- de diferents etapes en l'evolució humana, des dels primer primats supervivents a l'extinció dels dinosaures, fins a un futur llunyà... El llibre consta de tres parts (Ancestres, Humans i Descendents) organitzades en dinou capítols què, tot i mantindre un fil comú, són essencialment autònoms i més o menys reeixits segons els casos. Probablement, i amb aquesta estructura, desvelar detalls de l'argument --per dir-li d'alguna forma-- no fóra massa rellevant; però ja he dit que m'incline per la prudència, i deixe al vostre criteri llegir-lo; si ja ho heu fet, o voleu més informació, podeu trobar ressenyes més o menys detallades en diversos llocs, com ara ací, ací, ací o ací.

Quant a mi, no és estrany que el llibre m'haja enganxat. Com he dit en altre lloc, m'agrada la ciència ficció, i l'evolució (en general, i la dels homínids en particular) simplement em fascina. Per això, tot i que alguns capítols es fan una mica embullats, que algunes parts són massa llargues pel meu gust (i tenen un cert aire a l'entranyable Clan del Oso Cavernario), i que --convé recordar-ho-- es tracta d'una obra de ficció i, per tant, oberta a la imaginació de l'autor (què de vegades és certament extravagant), pensar com podrien haver-se desenvolupat diverses etapes de la història evolutiva de la nostra espècie m'ha resultat realment estimulant. I també fa pensar, i molt. Potser, en altre moment, podria dir alguna cosa un poc més profunda: sobre com pot encara algú amb un mínim de trellat parlar de "disseny intel·ligent " i altres foteses; sobre la futilitat de la nostra espècie --com de totes les demés-- quan ens enfrontem a la història evolutiva i al futur del planeta, i com això no exclou la nostra responsabilitat actual; fins i tot, diria alguna cosa sobre el Viejo Rabino de Delibes, a qui Don Eustasio de la Piedra feia servir, pel seu aspecte, com a prova viva de l'evolució, i a qui li va costar la vida pensar que "No hay Dios. Mi abuelo era un mono. Don Eustasio lo dice"... Pel moment, qui escriu açò, membre d'una espècie contingent i suposadament intel·ligent que a penes comença a intuir d'on ve i on va, esperarà que la primera tronada de l'estiu sembre esclata-sangs, soparà amb uns amics en una terrasseta al poble del costat i, si escampa prompte, potser que vaja a veure si Sant Llorenç plora aquesta nit. I, d'ací cent milions d'anys, ja parlarem: el primer és el primer, i ara estic de vacances.

Imatges baixades de la xarxa