"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimecres, 13 d’octubre de 2010

El rastre de les atzebres

"correns atzebres,
lludries, vebres,
hon bo ni bell
sino la pell
als no s’i troba"

Jaume Roig, L'Espill

L'anàlisi de la distribució històrica dels animals és un assumpte realment fascinant. Les fonts arqueològiques o, quan es tracta de temps més recents, les documentals, aporten dades interessants (i sovint sorprenents) sobre la sort que han seguit les diferents espècies de fauna que, des de fa mil·lenis, han hagut de conviure amb els humans en territoris com el nostre, i permeten aproximar l’evolució de les seues àrees de distribució al llarg del temps. Gràcies a aquestes fonts, per exemple, se sap de la caça de llúdries en la Cocentaina del segle XIII (prenc la referència del bon amic Josep Torró, tot i que l'episodi ha estat citat per molts altres autors; a més, com que el protagonitzaren quatre xiquets cristians i un musulmà, és invocat amb tenaç persistència pels defensors d'un suposat romanç parlat pels musulmans valencians abans de la conquesta). Es disposa, també, de nombrosa documentació sobre els esforços per exterminar els llops en moltes comarques valencianes, en base a la qual, i també com a exemple, es coneix la caça de més de dos-cents exemplars en Oriola en la primera meitat del segle XVIII, segons un magnífic treball de José Ojeda. El mateix Jaume Roig, en el fragment de l’Espill que obre aquestes ratlles, es refereix entre molts altres animals a les vebres. Aquest és el nom medieval dels castors, què van desaparéixer de la Península Ibèrica en el segle XVII –pràcticament es van extingir en tota Europa, tot i que a hores d’ara han estat reintroduïts en diversos països, entre ells i de forma il·legal, Espanya-- però que devien ser relativament freqüents en l'Edat Mitjana, quan eren caçats per la seua carn i la seua pell (es cridanera, per exemple, aquesta referència sobre la seua possible presència en l’Ebre en època andalusina).

La referència al llibre de Roig, però, és especialment interessant perquè és un dels aparentment escassos textos medievals valencians que parlen d'un animal sobre el qual se sap molt poc i què és, encara, objecte de vives polèmiques entre els especialistes. Ell els anomena atzebres, però altres fonts valencianes parlen d'azebres o enzebres, forma que coincideix amb un topònim (Les Enzebres, pedania de El Pinós, escrita també de vegades Les Encebres) que devia guardar-ne alguna relació, com assenyala Coromines i com succeeix amb molts altres noms de lloc arreu la Península. Les variants en les diferents llengües peninsulars són molt diverses (encebro, encebra, enxebre, zebro, cebra...) i fins i tot alguns adjectius recollits per Xavier Terradó en els llibres de mostra de cavalls medievals (açebru, adzebruno, azebruno, azembruno) deuen fer referència a alguna qualitat de l'aspecte o el temperament similar als de les atzebres en els animals als què s'aplicara. Però què era, en realitat, l’atzebra?


Una possible reconstrucció de l'atzebra, en la que no s'han
representat les línies fosques que serien característiques de
l'espècie. De la revista on-line "Murcia Enclave Ambiental"
Probablement, un dels estudis més complets que s’han escrit sobre aquest particular és el degut a Carlos Nores i Corina Lesau, que podeu consultar ací. També conté informació interessant sobre aquesta qüestió aquest treball, però hi ha moltes altres obres i pàgines que en parlen, com ara aquesta o aquesta altra. De les diverses descripcions històriques conegudes, moltes de les quals s’hi indiquen en els estudis abans esmentats, es desprén que les atzebres eren un èquids salvatges, similars als ases o als cavalls, el pelatge dels quals, de color cendrós (“a manera de yeguas cenizosas, de color de pelo de las ratas”), mostrava típicament unes llistes fosques en les pates i el llom, a l’altura de la base del coll. De fet, es pensa que aquestes ratlles són la causa que els primers portuguesos que descobriren, a Àfrica, el que ara coneixem de forma general com a zebres, els aplicaren un nom que originàriament havia servit per a designar un animal ibèric. Els mateixos textos fan referència a altres trets característics de les atzebres, com ara el seu caràcter esquerp –en alguns dels textos coneguts, i el mateix "Espill", s’aplicava l’apel·latiu d’enzebres a les dones poc dòcils--, la seua velocitat, per la qual eren muntures apreciades, i l’aprofitament de la seua carn.

Però més enllà d’aquesta atribució genèrica al grup dels cavalls i els ases, no hi ha un acord general sobre què era exactament l’atzebra. Per a alguns autors, es tractaria simplement d’ases salvatges, probablement relacionats amb l’onagre (Equus hemionus), atés que molts textos medievals en llatí o en romanç identifiquen totes dues parales (enzebro i onager) o, fins i tot, ases domèstics assilvestrats. D’altres s’inclinen per creure que el nom d’enzebra d’aplicaria en realitat a una raça autòctona de cavalls, i que fins i tot restes del patrimoni gènic de l’espècie s’haurien mantingut en els cavalls de raça sorraia, una varietat portuguesa que per les seues característiques s’ha relacionat amb els cavalls ibèrics primitius i que, segons aquests mateixos autors, podria correspondre als èquids representats en l’art rupestre paleolític en moltes coves ibèriques. Finalment, d’altres especialistes, com els esmentats Nores i Lesau, defensen que l’enzebra era diferent d’onagres i cavalls, i que en realitat correspondria a una altra espècie actualment extinta, Equus hydruntinus, present en els jaciments paleontològics i arqueològics ibèrics des de l’Holocè.


Cavall (o atzebra?) representat a la Cova d'Ekain, Gipuzkoa. Imatge estreta de la web Cave Paintings and Sculptures. En la mateixa pàgina apareix una il·lustració del famós poni de Devonshire esmentat per Darwin (l'amic Juan Jiménez, que d'aquestes coses sap molt, és qui me'n va parlar), i que mostrava també les característiques ratlles en pates i llom.

Ara com ara, les incògnites sobre les atzebres continuen obertes. L’únic que se sap del cert és que, cap a la meitat del segle XVI, els últims animals als que s’anomenava com a tals van desaparéixer definitivament dels reductes on sobrevivien, a prop de la frontera meridional valenciana. La qual cosa converteix les atzebres, a més, en un dels últims mamífers europeus extingits definitivament --i no sols localment, com els bisons o els mateixos castors, que comencen a recuperar-se després d’haver estat a la mateixa vora de la desaparició— en temps històrics, junt amb l’uro o bou salvatge o, molt més recentment, el bucardo dels Pirineus. Moltes altres espècies van ser incapaces de suportar la pressió humana i van desaparéixer molt abans, des de l’os de les cavernes, extingit fa uns 18.000 anys, als últims lleons europeus, abatuts el segle I, en terres gregues, per caçadors romans. Algunes espècies balears especialment notables van seguir una sort pareguda, però d’elles deixem pendent parlar en altra ocasió. La pregunta que ningú voldriem haver de respondre és: quina serà la pròxima?

5 comentaris:

  1. M'ha encantat.
    Potser, amb una mica de sort, la gavina 'popular' valenciana serà la pròxima a desaparèixer del nostre país.

    ResponElimina
  2. Quin article més interessant,didàctic, amè...
    C.

    ResponElimina
  3. Moltes gràcies als dos! I quant a les 'gavines' en qüestió, doncs mira, per eixe mal. Però amb els poquets 'predadors' que tenen, i invasores i prolífiques com són, em tem que encara duraran una mica...

    ResponElimina
  4. He disfrutado con el texto que ha encontrado Wallace sobre los Sammūr de Zaragoza, que Dolors Bramon propone interpretar como una referencia a castores en el Ebro. Dejando para más adelante la constancia de que existen otras referencias antiguas a castores en España, me llama la atención la rápida asociación de un mamífero semiacuático del que se curtía su piel con el castor, cuando la asociación más inmediata sería con la nutria, sobre todo cuando previamente había sido traducido como marta. Por otra parte, me genera dudas la existencia de una palabra árabe para esta especie, cuando su distribución histórica no coincidió apenas con la expansión del Islam. Otra cosa es el castóreo, producto comercial que se utilizó muy lejos del área de distribución del castor.

    Lo que desde luego es un error es asociar directamente el castor con referencias a “perro de agua”. Kalb al-mā (literalmente en árabe: perro de agua), es usado hoy en día en Marruecos para referirse a la nutria, como “gos d’aigua” se utilizó para referirse a la misma especie en algunas zonas de La Ribera a principios del siglo XX.

    Considero arriesgado el trabajo de los estudiosos de textos antiguos para identificar animales silvestres, cuando ya originalmente (y hasta tiempos muy recientes) existía gran confusión entre especies silvestres, difíciles de observar y que recibían multitud de nombres locales. De hecho no es hasta que Linneo fija el concepto y denominación de las especies cuando se unifica su terminología científica, y hasta mucho después que acordamos una lista patrón de nombre vernáculos. A este respecto, es ilustrativo como el mismo texto de Estrabón (Geografía, Libro III, en el que describe Hispania) sea traducido por Garcia y Bellido como “Iberia produce un gran número de rebecos y de caballos salvajes” y por Meana como “En Iberia hay muchos corzos y caballos salvajes”. Evidentemente la existencia de muchos corzos o muchos rebecos significan paisajes y faunas muy diferentes, por lo que estoy buscando el texto griego (ático) original y algún sabio lingüista para que me ayude a saber a qué se refería Estrabón.

    Volviendo a los líos lingüísticos y a las traducciones, es muy interesante el trabajo de Fernández-Galiano (Instituto de Estudios Turolenses, 1957) sobre las menciones al encebro en textos medievales. Anota como el término “onager” de los textos latinos originales de muchos fueros, fue traducido a las lenguas romances como “encebro” en los lugares donde aun sobrevivía la especie, pero como oso, cabrón de monte o gamo donde ya había desaparecido, contribuyendo a que la extinción física de la especie fuera seguida de su extinción en la documentación histórica y a la pérdida de la memoria sobre la presencia antigua de la especie. Ese trabajo es interesante también por recopilar las múltiples formas en que se denomina al mismo animal en la península ibérica: zevro, zebra, ezebra, azevra, encebro, ecebra, enzebra (valenciano) atzebra (catalán).

    Valgo lo antedicho para despertar la curiosidad de los naturalistas por los textos antiguos y para que aprecien la labor de los profesionales de “las letras”. A cambio propongo que los lingüistas consulten a los naturalistas cuando se encuentren con referencias a animales sorprendentes, y que no se limiten a buscar referencias a esas especies en el Buffon, como hace Dolors Bramon.

    Una nota final, en 2003 los castores volvieron al Ebro a partir de una introducción clandestina. Existe ahora mismo una pequeña población entre Zaragoza, Navarra y La Rioja sobre la que se está aplicando un plan de erradicación.


    Viriato

    ResponElimina
  5. Salve, insigne cabdill lusità! Agraït de la vostra visita i no menys del vostre documentat comentari. No esperava menys de qui atresora tanta saviesa sobre llúdries i altres bèsties de terra i aigua. Per cert, també a terres del Comtat he sentit dir del gos d'aigua: l'herència andalusina, sense dubte ;)
    Prenc nota dels suggeriments bibliogràfics --em sedueix el que citeu de Fernández-Galiano-- i espere que seguiu honorant-me amb la vostra presència per aquestes modestes planes. I de l'atzebra catalana i l'enzebra valenciana, com sé que ho heu dit per fer-me la punyeta, doncs no diré res però he estat a punt...
    Gracias y un abrazo!

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...