Punts de vista

La Serra de l'Almirant és, a hores d'ara, més de travessar que de recórrer. Perdudes la majoria de les rotes on creixien a dures penes oliveres i ametlers, i sense els ramats que secularment la pasturaven i dels qual han quedat com testimoni els corrals i els aixoplucs, només els senders que la remunten des dels pobles de la Vall de Gallinera, de la qual representa el límit nord, permeten endinsar-se caminant en l'aspra serralada, majoritàriament coberta, fora d'ells, per matollars densos i esquerps. Significativament coneguts en la zona com costeres, Vicent Morera i Joanjo Ortolà esmenten fins a dotze d'aquests camins que, a més d'accedir a les zones de conreu i de pastura, unien la vall amb la fèrtil fondalada del Pla de la Llacuna i des d'ella, a est i oest, amb les terres de l'Orxa i Vilallonga, a les veïnes comarques del Comtat i la Safor. A més del que va ser en part aprofitat en el seu dia per obrir una pista forestal, alguns d'aquests recorreguts han estat recentment recuperats, i representen una alternativa interessant a les conegudes i concorregudes sendes que recorren la preciosa vessant d'ombria de la vall.

Vista des de l'Almirant, Gallinera ofereix a qui l'observa un punt de vista diferent. I no només per les perspectives, òbviament també distintes, que s'albiren des de les altures de la serra. Lluny de les fonts i dels castells, dels poblets encisadors i dels cirerers florits que aprecien tots aquells que la visiten, en caminar per aquestes vessants de brolla i roquissar és inevitable reparar en el paper fonamental que els pastors i els seus ramats van haver de representar, fins no fa massa temps, en la vida de la vall. Hom conta que, cap a mitjans del segle XX, fins a seixanta ramats de cabres i ovelles pasturaven en aquestes terres, i a la vista --com ja s'ha dit-- de la profusió de corrals, tancats, refugis i altres estructures vinculades a l'aprofitament ramader que escampen les seues restes arreu de la muntanya, no costa creure en la puixança que hi assoliria aquesta activitat, pràcticament desapareguda a hores d'ara. Font de carn i d'altres productes animals, però també directament relacionades amb el manteniment de la fertilitat del sòl (fins el punt que molts corrals eren bastits pels propis llauradors, que deixaven usar-los als pastors a canvi del fem i el xerri produïts pels animals), la ramaderia i el pastoreig  han configurat al llarg dels segles aquests paisatges de muntanya i han estat part indispensable de les societats que els habitaven, encara que a hores d'ara el seu paper ens resulte, quasi sempre, difícil de copsar.

Deia Joan Fuster que "En tant que excusa per a encolomar descripcions afectuoses, un paisatge àrid és tan bo com el regadiu més fèrtil". No oculte, és cert, el meu afecte per aquestes terres, avui ermes i aparentment estèrils, si més no a efectes productius: el mestre, que reconeixia la seua escassa sensibilitat front al paisatge i rebutjava els misticismes bastits al seu recer, hi adoptava al respecte una posició indubtablement pragmàtica, basada en l’apreciació de la terra com a mitjà de vida, fins el punt d’escriure que "L’home de la ciutat, que viu d’altres recursos, pot permetre’s el luxe d’una indiferència enfront d’aquest aspecte: la muntanya pelada i abrupta, l’erm buit, l’arenal estèril, qualsevol “terra” poc o no gens reditícia, aconseguirà subjugar-lo. Potser uns tals llocs siguin “bells” realment. Tanmateix, dubto que els seus habitants ho creguin així, si doncs no és que pequin de sofisticats". Però sense negar aquesta perspectiva, i fugint en tot cas de bucolismes inoportuns i innecessaris, vull creure que una part d’allò que m’atrau d’aquests paisatges és precisament la petjada de la gent que, durant segles, la va habitar; gent que, generació rere generació, va tractar d’aprofitar, amb imaginació i tenacitat, els limitats recursos de la serra, modificant quan era possible les seues condicions fins el punt de que difícilment podríem entendre-la actualment sense tindre expressament en compte aquest factor. I al remat, apreciar --o no-- la bellesa d’un paisatge, siga el que siga el que s’entenga com a tal,  no deixa de ser, com quasi tot, qüestió de punts de vista.

Com sempre que camine per la Vall de Gallinera, fer-ho de la mà del magnífic llibre de Vicent Morera i Joanjo Ortolà, als qui cite més amunt, ho fa tot molt més senzill i entenedor. Quant a Fuster i els paisatges, i a més de recórrer a la font original, m’ha resultat molt interessant aquest treball d'Antoni Defez. I em deixe pendent, per a un altre moment, parlar un poc del Pla de la Llacuna, un espai certament singular per molts aspectes que mereix atenció per ell mateix. I potser, també, alguna afectuosa descripció.