De vespres

Dijous. Només un dia més per acabar la setmana i, amb ella, aquest experiment d’anotacions diàries que, tot i que no es repetirà sovint (que ningú s’inquiete, doncs), ha tingut la seua utilitat com a novetat, i per fer més passadores unes vesprades proclius a la indolència. Ha estat curiós constatar com, en contra del què havia suposat, no han estat dies en absolut estèrils. Temes i intencions han anat sorgint ara i adés, fins i tot més del que ve sent habitual. De vegades, han estat simples ocurrències –ja n’heu vist algunes per ací, d’altres queden anotades per quan calga—que acudeixen en els capvespres soporosos o amb les mans al volant. Altres voltes, notícies de premsa de contingut divers que he deixat passar, però que haurien pogut donar molt de joc. Sense anar més lluny, recorde aquesta, amb una peculiar visió del parany; aquesta, sobre el futbol, que ja sabem que és només un esport, o aquesta altra, sobre sentiments nacionals, de la qual espere ampli ressó. Fins i tot, la blogosfera de guàrdia s’ha mogut a un alt nivell aquesta setmana. Molt remarcable l’entrada de fa uns dies de Vent de Cabylia, incloent-hi uns comentaris magnífics, o les sempre assenyades reflexions del Penjoll, però no han estat ni de bon tros les úniques.

Cada dia que passa, la peresa va guanyant espai inexorablement. Però qui no té la vespra no té la festa, i encara he trobat hui mateix un petit espai de lucidesa per no deixar passar una bona oportunitat. Aquesta vesprada, els amics i amigues del Col·lectiu Vall de Vernissa ens havien proposat, dins el seu projecte de voluntariat per a la custòdia del territori, de fer una passejada pel voltant de Sant Jeroni de Cotalba, al cor de la Safor, acompanyant un pastor i el seu ramat. L’ocassió era magnífica per retrobar companys i companyes als qui aprecie especialment (la setmana passada vaig estar també a Gandia, convidat per la bona gent del Grup d'Amics de la Natura de Marxuquera, però no vam tindre ocasió de coincidir), però també per la singularitat de la proposta, en una terra en què la professió de pastor va quedant reduïda a la més estricta marginalitat. Tot i la calor i l’horari justetet –a les tres eixir del treball, fer un mos ràpid i seguit cap a Gandia-- l’experiència ha pagat la pena. Ha estat francament interessant conversar una estoneta amb Ángel, el pastor d'Arroyo Cerezo afincat a la Safor: setanta dos anys a l'esquena, la saviesa de tota una vida recorrent serres i valls amb els ramats. Hem parlat de transhumàncies perdudes, de voltors, d'ovelles i cabres, de gent treballadora i gent que se n'ha aprofitat (i se n'aprofita) d'aquella... No vos descuideu de fer una ullada a les propostes i activitats de l’Ecomuseu: són gent activa i imaginativa com poca, segur que us hi trobareu a gust amb ells.

Acabe: jo estic ja a punt, només un dia més. Però molta altra gent, alguna d’ella que m’estime especialment, no. Bé per les condicions del seu treball o contracte, bé perquè simplement fa mesos que no en tenen, d’un o de l’altre, no són pocs els amics i amigues que enguany no estan per sentir parlar de vacances. Jo no puc dir res –ja n’he dit massa, sabreu disculpar-me--, només fer un pensament i esperar i desitjar que tinguen molta sort. Però quan els drets bàsics, aquells que han costat tant de guanyar, comencen a semblar-nos privilegis, és que alguna cosa va malament, molt malament.