Blat i ocells (i llauradors)

Dimarts. Un d'aquells dies --malauradament escasos, sempre benvinguts--en què la faena t'acosta a la terra i t'allunya dels papers. Hui, pels voltants de Meca i San Benito, a l'extrem oriental de la Vall d'Aiora. L'objectiu, recollir i actualitzar dades i anar avançant amb un dels treballs a completar el setembre, i que té a veure amb la conservació de les aus estepàries i de les poques zones valencianes que conserven els hàbitats adequats per a albergar-les. Ni unes ni altres són freqüents al País Valencià: a penes algunes àrees als voltants d'Aiora, Fontanars i Villena, i unes quantes poblacions de piocs o avitardes, sisons, xurres i gangues. També el xoriguer petit o grilleret --reintroduït amb èxit fa uns quants anys a la Vall dels Alforins i ara estés també per altres zones-- s'inclou en aquest grup, així com altres espècies típiques d'aquests hàbitats oberts com l'alosa becuda (present a les nostres comarques només al Racó d'Ademús i els Ports) o l'enigmàtic torlit o alcaravà.

La visita, amb amable i experta companyia, ben profitosa pel coneixement pràctic del terreny i per les idees i propostes que s'han plantejat i recollit. Sempre val la pena veure volar els joves xoriguers, confirmar el niu dels albanells o sorprendre el cucut reial amagat a la bardissa. Però, a més, plantejar actuacions en àrees com aquestes resulta un vertader repte, tan complex com estimulant. Hi ha poques ocasions en què es mostre, amb tanta claredat i contundència, la relació entre el manteniment d'una activitat humana (en aquest cas, els secans cerealistes) i la conservació d'espècies d'interés que han acabat per trobar-se estretament vinculades amb aquella. Per això, qualsevol estratègia eficaç per aconseguir aquest objectiu --la conservació-- ha de passar, necessàriament, per promoure i incentivar uns cultius que poc a poc van desapareixent o modificant-se profundament, sovint de forma irreversible. Sense considerar aquest fet amb totes les seues implicacions --és a dir, ignorant la secular coexistència entre els ocells que es pretén preservar i les persones que han configurat i mantingut aquests paisatges--difícilment podran bastir-se i aplicar-se instruments útils, acceptats per la població i adaptats a la seua finalitat última.

D'aquestes coses hem parlat hui trepitjant messes i guarets, i hem aprés un poc més d'allò que ja s'ha fet i del que encara caldrà concretar i precisar. El marc de treball passarà, per tant, per establir regulacions quan siguen necessàries. Però també, i sobretot, per generar i mantenir (sovint, per recuperar, i no sempre serà fàcil) espais de col·laboració i complicitat amb els agricultors i la població local, recolzant activament la seua tasca quan siga adequada, compensant quan calga les limitacions que s'hi imposen, promovent altres activitats econòmiques que contribuisquen a un desenvolupament escaient d'aquestes àrees rurals. Els instruments, quasi sempre, estan ja dissenyats; els fons necessaris existeixen, però no sempre es dirigeixen allí on caldria; i d'experiències de les quals aprendre --algunes d'elles reeixides, també en aquestes terres-- també n'hi ha. No serà una faena senzilla, però sense dubte serà interessant.

Francament, hi ha dies pitjors.

Dietari del compte enrere

Dilluns. Serà impressió meua, però de València estant pocs signes revelen que aquest ha estat el primer dia hàbil d’agost. El trànsit i l’aparcament, per l’estil; quasi tots els bars de la contornada, oberts i amb la parròquia habitual i, a la faena, quasi més gent que torna que gent que marxa. Probablement, la setmana que ve serà una altra cosa, però jo ja no estaré ací per veure-ho: aquests són els últims cinc dies abans d’unes vacances que, finalment, seran més curtes del previst –qui no guarda quan té, no menja quan vol—però que no per això deixen de ser esperades amb candeleta. En tot cas, la setmana és faenera i l’experiència avisa: convé mantindre’s alerta i no abaixar la guàrdia, perquè aquests dies del mig de l’estiu solen ser un poc extravagants i bastant imprevisibles. Idealment (és a dir, si les inevitables contingències es mantenen en nivells habituals) és un bon moment per tancar alguns assumptes i deixar-ne altres a punt per reprendre’ls en setembre. Però una cosa és càndidament desitjar-ho, i una altra aconseguir-ho; sobre tot quan la cosa no depén d’un. Tanmateix, tan de bo.

Si que depenia, en aquest cas, el cap de setmana. I cal dir que, tot i que sense grans ostentacions, almenys s’ha trencat la tendència abúlica dels anteriors; i a més, amb un cert caràcter de compromís complert. Compromís adquirit i no resolt, fins ara, amb amics als que calia i abellia veure, i amb qui s’ha aprofitat a més per compartir una sempre recomanable passejada per Mariola, per més que la calor aixafe i la costera espante. La volteta, a més, ha estat d’aquelles que feia ja temps que no encarava, tot i ser una de les més recomanables de tota la serra: l’anada al Montcabrer per l’esquerpa però preciosa pujada del Pic Negre, el Mal Passet, la font del Huit i les Penyes Monteses, i la tornada per l’ombria amable del Mas de Llopis i la Penya Banyada, esguitada de les fonts que donen fama a la muntanya i que, ni en aquestes dates avançades de l’estiu, deixen d’afavorir al caminant. Sempre algun tret remarcable –els boixos, esquius en els meus temps ja llunyans de fer de botànic per la serra, descoberts fa uns pocs anys per altres caminants avesats; els voltors que sovintegen les cingleres de les Monteses i que comencen ja a ser part inseparable dels paisatges mariolencs—i una conversa agradable, com sempre i com cal.

Prèvies les imprescindibles i impagables cerveses (qualsevol eixida a la muntanya no pot donar-se per dignament acabada sense elles, especialment en aquestes dates i a aquestes edats en què convé vigilar molt la hidratació), instal·lat ja sota l’ombra amiga del garrofer, ha hagut temps també per acabar l’únic llibre de l’admirat Saramago que encara em quedava pendent de llegir. Vaig començar-lo, un poc com a modest homenatge, un poc perquè ja tocava, pocs dies després de la seua mort. És "L’home duplicat", i no és fàcil dir res d’ell, més enllà del què pot dir-se de qualsevol de les altres obres del mestre: que cal llegir-lo. En tot cas, m’havien aplegat opinions que parlaven d’una obra menor, prescindible, fins i tot decepcionant. A mi no m’ho ha semblat, tot i no ser la novel·la de Saramago que més m’ha agradat –lloc que, hui per hui, seguisc tenint reservat per a "L’any de la mort de Ricardo Reis". Típica del seu estil personal i frondós, farcida de reflexions simples només en apariència, pensa i fa pensar –ho diuen totes les sinòpsis-- sobre la identitat de les persones i les dificultats per a mantenir-la. En tot cas, i salvada la meua reconeguda parcialitat: recomanable.

Converses i lectures han convergit, finalment, en una reflexió que té a veure amb aquestes mateixes planes i que, tot i que ja intuïa en començar-les, mai m’havia plantejat obertament fins ara. Amb una diferència d’uns pocs dies, persones distintes i distants m’han fet saber que són seguidores habituals d’aquest blog (cosa que resulta afalagadora) i que els agraden especialment algunes entrades que, precisament, no són aquelles que un pensaria (cosa que resulta, si més no un poc, inquietant). Caldria dir moltes coses, sobre això --vull dir, sobre la distància, major o menor, entre el què creiem ser i el que qui llig aquestes entrades vol creure que som per allò que mostrem. Qüestions d'identitat, si fa no fa. Imagine que qui té més experiència que jo en aquestes coses ha de tindre la mà trencada (Can Carrasca en parlava, fa molt poc, i segur que no ha estat l'únic). Jo, pel moment --i de nou--em limite a deixar la qüestió plantejada, a l’espera de fer alguna pensada més tranquil·la al respecte. Ja avance, però, que no tinc previst introduir canvis substancials en açò que lliurement escric i, també lliurement, llegiu els qui teniu l’amabilitat de fer-ho.


Sensacions i cavil·lacions disperses, per tant, per encarar aquests últims dies de l'habitual rutina: aquells en els quals les vacances són, encara i per sort, territori paradisíac, promés i inexplorat en el qual esperen tresors immensos i aventures insospitades. Al remat, ni uns ni altres ho seran tant, però això, a aquestes altures, ja no té cap importància.

Mar enllà

Les Illes, sempre al cor i ara, també, a l'horitzó. Pel moment, però, un altre divendres --aquest cap de setmana, crec que m'inclinaré finalment per l'activitat-- i l'última setmana abans de les vacances. A qui les comence hui, els millors desitjos i fins prompte. I, a la resta, que seguiu gaudint-les o que l'espera se vos faça curta, molt curta.

Efectes col·laterals

Tot i que no calia, des de Presidència s'han afanyat a comprovar que el gran Home, vestit de llums, no perd gens de la seua elegància connatural perquè tots els vestits li queden com un guant li'ls pague qui li'ls pague. Des d'allí mateix, s'ha sol·licitat d'urgència a un jutge molt amic que faça un informe per veure de promoure, a l'empara d'un Estatut que sí que és constitucional de que te cagues, un decret-llei que faça obligatòries les corregudes de bous en tots els municipis valencians de més de cent habitants. Simultàniament, diferents departaments han començat ja a repartir-se la faena per tal de fer front a la greu situació creada per la irresponsabilitat dels de sempre. N'hi ha qui ensenyarà ecografies de fetus de bous per demostrar que no solament són bous des del mateix moment de la concepció, sinó que ja se'ls veu clarament en la careta que allò que més desitgen és ser lidiats en noble i ancestral lluita, com Déu mana. Un altre ha exigit als seus assessors que li preparen, per a la ueb i per a demà, uns continguts -en castellà, anglès i xinès--sobre "Educació per a la tauromàquia", atenent a un clam social evident que desdiu altres visions sectàries i òbviament interessades.

Per la seua banda, el reputat estratega que enfonça les seues arrels en la nit dels temps i el mig de la Ribera, està acabant d'enllestir un sòlid argumentari que demostra de forma fefaent que les corregudes les han prohibides els catalans per què són tots socialistes, o bé a la inversa si fóra el cas i convinguera. També aquella ha dit la seua: ha proposat, perquè li sonava, que les corregudes foren declarades BIC ja mateix, però com tots els demés s'han pensat que això era un bolígraf, l'han ignorada i fins i tot han deixat escapar alguna rialleta condescendent... Al balcó del palau que hi fita, el virreiet de les terres del mig crida compulsivament (però sense singularitzar-ho en ningú en concret) "fills de puta, són tots uns fills de puta", mentre promet repartir tres o quatre milions d'euros a uns toreros d'elit que casualment ell coneix des de xicotet. L'opinió de l'Ajuntament del cap i casal no ha trascendit encara perquè el traductor de brams està de vacances i s'espera al substitut d'un moment a l'altre. Pèro mentre s'aclareixen aquestes qüestions i altres detalls que es definiran quan siga oportú, la televisió ha començat ja a preparar programes especials i totalment imparcials, amb un desplegament sense precedents de mitjans tècnics i humans, per tal de facilitar que valencians i valencianes ens formem una opinió: una, i prou.


I ara seriosament: amb tot el respecte a les opinions contràries (he de dir que algunes en conec de ben sustentades, per bé que jo no les compartisc perquè done més importància a altres qüestions), les felicitacions més sinceres, a tots aquells i aquelles que l'han fet possible, per la decisió adoptada pel Parlament. I, sobretot, per la lliçò de democràcia que traspua de tot aquest procés. Encara no han passat unes hores, i ja em tem que els efectes col·laterals poden ser, per a nosaltres i per a alguns més, durs, molt durs. Però no dubteu que haurà pagat la pena. Algun dia, també nosaltres ens sumarem a la civilització.

Un patrimoni bellíssim

M’agrada el concepte de Patrimoni Natural. Tot i que no ens és en absolut estrany (la Lliga per a la Defensa del Patrimoni Natural-DEPANA va fundar-se el 1976), no ha estat fins la promulgació recent de la Llei Estatal que se n'ocupa, que el seu ús sembla haver començat a generalitzar-se. En canvi, en els països anglosaxons, l’equivalent del concepte (Natural Heritage) s'utilitza molt i des d'antic, i ha donat nom a moltes entitats relacionades amb l’estudi i la conservació de la natura, tant pel que fa a l’àmbit ciutadà com al governamental. En el primer cas es troben les Heritage Foundations o Heritage Trusts, dedicades totalment o parcialment a la conservació ambiental i freqüents en els Estats Units i Canada. En el segon, poden esmentar-se el Natural Heritage Trust australià (substituït, a hores d'ara, per Caring for our Country), o l’Scottish Natural Heritage-Dualchas Nádair na h-Alba. També la UNESCO utilitza habitualment el terme, recollit explícitament a la Convenció sobre la Protecció del Patrimoni Mundial, Cultural i Natural.

Per a la Llei abans esmentada, el patrimoni natural és el “conjunt de bens i recursos de la natura font de diversitat biològica i geològica, que tenen un valor rellevant mediambiental, paisatgístic, científic o cultural”. Els escocesos el defineixen també com “wildlife, habitats, landscapes and natural beauty”, però hi afegeixen tot seguit la fama d’Escòcia pels seus paisatges, llocs silvestres, biodiversitat i vida salvatge, i el seu valor com a caràcter singulatitzador del país (“These are part of what makes Scotland special and are among the country's greatest assets”). Des del meu punt de vista, aquesta visió és més coherent amb la definició més usual de Natural Heritage, en la qual es destaquen no solament els propis elements que en formen part (flora, fauna, paisatges) sinó també el seu caràcter d’herència (“allò que és llegat per les generacions passades, mantingut per les presents i oferit per a benefici de les generacions futures”). El patrimoni natural, des d’aquest punt de vista, té una dimensió social que no tenen altres termes o conceptes relacionats: no és només la flora o la fauna d’un territori; és, també, considerar-les com un tret distintiu d'aquest, i implicar en la responsabilitat de conservar-les a les persones que hi viuen.

Disposar d’un coneixement científic detallat i suficient dels elements que formen el patrimoni natural d’un territori és un pas previ necessari per a qualsevol estratègia dirigida a la seua preservació. Però també ho és una adequada divulgació d’aquest coneixement, si allò que es pretén és fomentar la responsabilitat social en la seua conservació activa (què és el que, en última instància, representa llegar-lo a les generacions futures). Poc a poc, al País Valencià van superant-se les llacunes d’informació disponible sobre molts dels elements que conformen el nostre patrimoni natural –la majoria, de fet, tret d’alguns grups molt concrets com els mamífers, les aus o les plantes vasculars. En els últims anys s’ha fet un esforç molt notable per part dels centres i grups d’investigació que treballen a les nostres terres, per tal d’anar completant el coneixement científic sobre els grups menys estudiats i millorar les dades sobre aquells que ja compten amb una major informació. També moltes persones, entitats i associacions (em venen al cap la Societat Valenciana d'Ornitologia o la Societat Micològica Valenciana, però n’hi ha moltes més) han contribuït amb entusiasme a millorar aquest coneixement. Però és just reconéixer que una part substancial d’aquest esforç i dels seus resultats ha estat possible –cada cosa com siga-- gràcies a la implicació activa de la gent del Servei de Biodiversitat, dins aquella Conselleria que anomenem de Medi Ambient.

Des de fa ben bé quinze anys i més enllà de vaivens polítics i pressupostaris, des de l’esmentat Servei s’ha dut a terme una estratègia activa de suport i recolzament a centres, grups i científics que treballen en l’estudi de la biodiversitat valenciana. Una estratègia que, com tot, haurà tingut els seus encerts i les seues errades –ja se sap com és de difícil contentar tothom-- però que, des del meu punt de vista, ha obtingut almenys dos resultats ben remarcables: en primer lloc, ha contribuït a formar científics i especialistes en grups que, d’altra forma, difícilment haurien sigut objecte d’interés per la seua raresa o singularitat, i ha facilitat que s'hi investigara sobre ells. En segon lloc, ha servit per incrementar de forma exponencial el coneixement sobre la flora i la fauna valencianes, com testimonia l’evolució de la informació recollida al Banc de Dades de Biodiversitat al qual ja m’he referit en altres ocasions. Però hi ha encara un tercer aspecte que convé destacar, i és el divulgatiu: a banda d’altres materials dirigits al públic en general, el Servei en qüestió edita, des de fa anys, una col·lecció de llibres (anomenada, imaginativament, “Biodiversidad”) en la qual es posa a disposició del públic la informació derivada dels estudis i projectes d’investigació que financia o recolza. Plantes vasculars, tots els grups de vertebrats i alguns d’invertebrats –com els parotets o els llombrígols de terra-- han estat tractats en aquests manuals, l’últim dels quals va ser presentat divendres passat. En aquesta ocasió, parla de les papallones diürnes, i és per ell que he començat a escriure tot açò.

No sóc ni de lluny un especialista en lepidòpters, però tinc la impressió que el llibre (“Mariposas diurnas de la Comunitat Valenciana”) és un treball magnífic, fruit al seu torn d’una tasca exhaustiva i rigorosa d’investigació al camp i al laboratori. Els autors (Sergio Montagud i José Antonio García Alamà) són investigadors de la Fundació Entomològica Torres Sala, depenent del Museu Valencià d’Història Natural. El manual inclou una completa informació –en text i en imatges—de les 159 espècies de lepidòpters diürns la presència de les quals ha estat constatada en les comarques valencianes. Per a cadascuna d’elles s’ha inclòs una fitxa detallada que incorpora informació sobre identificació, distribució, hàbitat, biologia i plantes nutrícies, situació actual i estat de conservació. El llibre es completa amb làmines d’identificació que faciliten la distinció entre les diferents espècies inventariades –no totes senzilles de discriminar per als no especialistes— tant pel que fa als adults com a les larves, i sobre la conservació de les papallones valencianes.

Els lepidòpters no solament són un dels grups d’insectes –i, per tant, de sers vius—més abundants i diversos. També són, per la seua bellesa, un dels que més interés desperta entre investigadors i aficionats. Arreu del món, nombroses associacions i entitats (com ara Butterfly Conservation, Zerynthia o la Societat Catalana de Lepidopterologia) dediquen els seus esforços al coneixement i conservació de les papallones i els seus hàbitats. A molts països, aquestes i altres entitats –amb la freqüent col·laboració dels departaments governamentals responsables—mantenen sistemes de seguiment de l’estat de conservació de les espècies de lepidòpters mitjançant el treball de voluntaris prèviament formats. Catalunya disposa, des de l’any 1994, d’un d’ells (el Catalan Butterfly Monitoring Scheme), coordinat pel Museu de Granollers. Els lepidòpters tenen molts avantatges per a implantar aquests sistemes: són molt visibles, atractius per al públic i, en general, fàcils d’identificar; a més, actuen en molts casos com a indicadors de l’estat de conservació dels hàbitats en què prosperen. L’evolució de les poblacions de les diferents espècies facilita una valuosa informació sobre procesos i fenòmens que poden estar afectant, de manera més o menys imperceptible, a l’ecosistema de què formen part. Tan de bo, al País Valencià, puguem disposar prompte d'un sistema comparable.

Parnassius apollo, Danaus chrysippus i Euphydryas desfontainii. Més avall, Vanessa atalanta. Fotos estretes del Banc de Dades de Biodiversitat. Els autors de les imatges s'indiquen en cadascuna d'elles.

En resum: un llibre, aquest, magnífic i totalment recomanable --com la major part dels que s’han editat abans en la mateixa col·lecció-- que va més enllà del simple inventari i que hauria d’esdevindre una ferramenta útil per a la conservació i la conscienciació. Només dues crítiques, que –lamente dir-ho—no em semblen poc rellevants. La primera: molts dels manuals de la col·lecció tenen una difussió limitada i dificultats de distribució; molta gent potencialment interessada però que no es mou dins els cercles d’iniciats, sovint ni s’assabenta que han estat editats fins que ja s’han exhaurit. La segona, pitjor encara: la major part dels números de la col·lecció –i també aquest—només s’editen en castellà. Totes dues qüestions tenen una solució senzilla i espere que se solventen més prompte que tard. Pel moment, diguem que el País Valencià compta, des d'ara, amb una síntesi detallada i actualitzada del seu poblament de papallones diürnes, i que cal agrair-ho a tots aquells que ho han fet possible. És un primer pas, també en aquest acolorit i bellíssim grup de sers vius, per tal que el nostre patrimoni natural no siga només un recull assèptic i inaccessible de dades científiques i vaja sent, cada vegada més, un orgull compartit i una responsabilitat per a la generació present, i el nostre llegat –el de tots i totes-- a les generacions futures.