"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimarts, 3 d’agost de 2010

Blat i ocells (i llauradors)

Dimarts. Un d'aquells dies --malauradament escasos, sempre benvinguts--en què la faena t'acosta a la terra i t'allunya dels papers. Hui, pels voltants de Meca i San Benito, a l'extrem oriental de la Vall d'Aiora. L'objectiu, recollir i actualitzar dades i anar avançant amb un dels treballs a completar el setembre, i que té a veure amb la conservació de les aus estepàries i de les poques zones valencianes que conserven els hàbitats adequats per a albergar-les. Ni unes ni altres són freqüents al País Valencià: a penes algunes àrees als voltants d'Aiora, Fontanars i Villena, i unes quantes poblacions de piocs o avitardes, sisons, xurres i gangues. També el xoriguer petit o grilleret --reintroduït amb èxit fa uns quants anys a la Vall dels Alforins i ara estés també per altres zones-- s'inclou en aquest grup, així com altres espècies típiques d'aquests hàbitats oberts com l'alosa becuda (present a les nostres comarques només al Racó d'Ademús i els Ports) o l'enigmàtic torlit o alcaravà.

La visita, amb amable i experta companyia, ben profitosa pel coneixement pràctic del terreny i per les idees i propostes que s'han plantejat i recollit. Sempre val la pena veure volar els joves xoriguers, confirmar el niu dels albanells o sorprendre el cucut reial amagat a la bardissa. Però, a més, plantejar actuacions en àrees com aquestes resulta un vertader repte, tan complex com estimulant. Hi ha poques ocasions en què es mostre, amb tanta claredat i contundència, la relació entre el manteniment d'una activitat humana (en aquest cas, els secans cerealistes) i la conservació d'espècies d'interés que han acabat per trobar-se estretament vinculades amb aquella. Per això, qualsevol estratègia eficaç per aconseguir aquest objectiu --la conservació-- ha de passar, necessàriament, per promoure i incentivar uns cultius que poc a poc van desapareixent o modificant-se profundament, sovint de forma irreversible. Sense considerar aquest fet amb totes les seues implicacions --és a dir, ignorant la secular coexistència entre els ocells que es pretén preservar i les persones que han configurat i mantingut aquests paisatges--difícilment podran bastir-se i aplicar-se instruments útils, acceptats per la població i adaptats a la seua finalitat última.


D'aquestes coses hem parlat hui trepitjant messes i guarets, i hem aprés un poc més d'allò que ja s'ha fet i del que encara caldrà concretar i precisar. El marc de treball passarà, per tant, per establir regulacions quan siguen necessàries. Però també, i sobretot, per generar i mantenir (sovint, per recuperar, i no sempre serà fàcil) espais de col·laboració i complicitat amb els agricultors i la població local, recolzant activament la seua tasca quan siga adequada, compensant quan calga les limitacions que s'hi imposen, promovent altres activitats econòmiques que contribuisquen a un desenvolupament escaient d'aquestes àrees rurals. Els instruments, quasi sempre, estan ja dissenyats; els fons necessaris existeixen, però no sempre es dirigeixen allí on caldria; i d'experiències de les quals aprendre --algunes d'elles reeixides, també en aquestes terres-- també n'hi ha. No serà una faena senzilla, però sense dubte serà interessant.

Francament, hi ha dies pitjors.

3 comentaris:

  1. Quines excursions, per faena o per plaer, més interessants que fas!

    Sí, l'estiu em va bé :) però a vore si faig més excursions...

    coralet

    ResponElimina
  2. Llegir les anotacions al marge d'un naturalista sempre m'ha produït un plaer especial. Tenen un plus d'autenticitat impagable. Alguns d'ells, com els documentals de D. Attenborough o el "Río" de Wade Davis em paregueren fascinants, tot i que reconec la meua poca preparació en aquest camp i per tant la manca de criteri. Fins i tot, uns llibres m'emporten a d'altres com "Las plantas de los dioses" de Richard E. Schultes y Albert Hofmann. I què dir de les notes de cacera del Delibes? Jo, que mai podré comprendre als caçadors. A més a més, els "viciclistes" som, amb el llauradors, l'altra espècie que més escodrinya el cel no més llevar-se.

    ResponElimina
  3. Coralet, avant amb les excursions, que sempre valen la pena (especialment, amb riu i bosc: posem, per exemple, al Carbo...).

    Gràcies, Vicicle, prenc nota d'alguns dels teus suggeriments, que no coneixia. I encara afegiria els comentaris naturalístics del mestre Enric Valor, per exemple a qualsevol dels llibres del Cicle de Cassana: una joia de coneixements sobre animals, plantes, clima o paisatge, dits amb les més boniques paraules de la terra. M'has de permetre, però, que afegisca a llauradors i "viciclistes" els muntanyers, que també patim del mal del cel... Salut! (i alerta amb les calorades per eixes carreteres)

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...