Blat i ocells (i llauradors)

Dimarts. Un d'aquells dies --malauradament escasos, sempre benvinguts--en què la faena t'acosta a la terra i t'allunya dels papers. Hui, pels voltants de Meca i San Benito, a l'extrem oriental de la Vall d'Aiora. L'objectiu, recollir i actualitzar dades i anar avançant amb un dels treballs a completar el setembre, i que té a veure amb la conservació de les aus estepàries i de les poques zones valencianes que conserven els hàbitats adequats per a albergar-les. Ni unes ni altres són freqüents al País Valencià: a penes algunes àrees als voltants d'Aiora, Fontanars i Villena, i unes quantes poblacions de piocs o avitardes, sisons, xurres i gangues. També el xoriguer petit o grilleret --reintroduït amb èxit fa uns quants anys a la Vall dels Alforins i ara estés també per altres zones-- s'inclou en aquest grup, així com altres espècies típiques d'aquests hàbitats oberts com l'alosa becuda (present a les nostres comarques només al Racó d'Ademús i els Ports) o l'enigmàtic torlit o alcaravà.

La visita, amb amable i experta companyia, ben profitosa pel coneixement pràctic del terreny i per les idees i propostes que s'han plantejat i recollit. Sempre val la pena veure volar els joves xoriguers, confirmar el niu dels albanells o sorprendre el cucut reial amagat a la bardissa. Però, a més, plantejar actuacions en àrees com aquestes resulta un vertader repte, tan complex com estimulant. Hi ha poques ocasions en què es mostre, amb tanta claredat i contundència, la relació entre el manteniment d'una activitat humana (en aquest cas, els secans cerealistes) i la conservació d'espècies d'interés que han acabat per trobar-se estretament vinculades amb aquella. Per això, qualsevol estratègia eficaç per aconseguir aquest objectiu --la conservació-- ha de passar, necessàriament, per promoure i incentivar uns cultius que poc a poc van desapareixent o modificant-se profundament, sovint de forma irreversible. Sense considerar aquest fet amb totes les seues implicacions --és a dir, ignorant la secular coexistència entre els ocells que es pretén preservar i les persones que han configurat i mantingut aquests paisatges--difícilment podran bastir-se i aplicar-se instruments útils, acceptats per la població i adaptats a la seua finalitat última.

D'aquestes coses hem parlat hui trepitjant messes i guarets, i hem aprés un poc més d'allò que ja s'ha fet i del que encara caldrà concretar i precisar. El marc de treball passarà, per tant, per establir regulacions quan siguen necessàries. Però també, i sobretot, per generar i mantenir (sovint, per recuperar, i no sempre serà fàcil) espais de col·laboració i complicitat amb els agricultors i la població local, recolzant activament la seua tasca quan siga adequada, compensant quan calga les limitacions que s'hi imposen, promovent altres activitats econòmiques que contribuisquen a un desenvolupament escaient d'aquestes àrees rurals. Els instruments, quasi sempre, estan ja dissenyats; els fons necessaris existeixen, però no sempre es dirigeixen allí on caldria; i d'experiències de les quals aprendre --algunes d'elles reeixides, també en aquestes terres-- també n'hi ha. No serà una faena senzilla, però sense dubte serà interessant.

Francament, hi ha dies pitjors.