Lapsus linguae

És ben sabut que bellesa i crueltat s'avenen sovint, i totes dues havien assolit, en aquella Bruixa, extrems igualment excepcionals. Segons la legenda, transmesa de boca en boca des de temps immemorials, cap mortal podia resistir-se a l'influx del seu cos perfecte, màgicament modelat a còpia de conjurs i pocions, i font --contaven-- de plaers indescriptibles. Moguts per aquesta promesa, homes bells i valerosos de tot el Regne mamprenien l'àrdua travessia que els portaria, si no deixaven la vida pel camí, fins el llit de la malvada i voluptuosa dama. També sabien, però, que el major risc que haurien d'afrontar en aquesta empresa era la pròpia Bruixa, amant àvida i exigent que no perdonava la incompetència, la premura o la ineptitud. El càstig, per al pobre desafortunat que no estiguera a l'altura de les circumstàncies, era tan cruel com inapel·lable: quedar convertit per sempre més en un miserable gripau. Tal i com estava passant-li, a ell, ara mateix.

Estava sent transformant en un amfibi, i no sabia ben bé perquè. És cert que, com a amant, no havia estat la seua millor nit; però a canvi, havia estat realment brillant recitant poemes, proposant converses i explicant tota classe d'històries i rondalles a la Bruixa. I ella, incomprensiblement, s'havia anat indignant cada volta més fins que, amb els ulls plens de fúria, va llançar-li la terrible maledicció... Va ser llavors, just abans que es consumara per a sempre la infausta metamorfosi, que en un últim i fugaç rampell de lucidesa va comprendre que l'enigmàtica advertència de la qual també parlava la legenda ("i, si tota la resta fallara, busca en la llengua recer i salvació") no es referia exactament a l'idioma.

Imatge de la xarxa

La neu, per fi

L'hivern és el silenci,
és el poble en silenci,
és el silenci de les cases
i el de les cambres
i el de la gent que mira, rera els vidres,
com la neu unifica els horitzons
i ho torna tot
colpidorament pròxim i assequible.

Miquel Martí i Pol

De neu, a Mariola, no pot dir-se que en quedara ja molta aquest matí. Limitada primer a algunes raconades especialment protegides, disputant-li l'espai al gel allà on els freds d'aquestes nits rigoroses han empedreït els escorrentius de fonts i regalls, no ha estat fins assolir les parts més altes --a partir del Mas de Llopis i els costers que s'enfilen cap a Montcabrer-- que el blanc ha acabat imposant sobre el paisatge el seu domini, per bé que en aquesta ocasió haja estat un domini inacabat i desigual. Ha estat suficient, en tot cas, per moderar un poc l'ànsia de muntanya, i per passar una estona amena gaudint de l'hivern a la serra. I encara amb la sort, ja de baixada, d'haver esta sorprés per una animada i imprevista nevada que ha tornat a enfarinar, en un tres i no res, senderes, brolles i vessants.



I ja de tornada, mentre la neu arribava també a la vall, he recordat una frase atribuïda a Rabelais que vaig llegir fa temps a la xarxa, i ara em sembla que fa especialment al cas: "I, ara que hi som a la vora del foc, parlem, si us plau, del fred"...

4.02.2012

Si no s'haguera agafat vacances, hui l'Ovidi faria setanta anys. O, per dir-ho millor dit: l'Ovidi, que fa vacances, compleix hui setanta anys, i això sempre és cosa de celebrar. Per molts anys, Ovidi!

Al pas deixaré
tota la sang meua.
Al pas vull deixar
amor i cap pena.
Pensant de tornar
i trobar tothora
que m'he de quedar
ple de temps, sense hora.

Bons i dolents

Dues setmanes després de nàixer, els gatets de la Mixi han obert els ulls, tot i que realment encara tardaran bastants dies en fer-los servir com cal. També serà durant unes quantes setmanes més que seguiran dedicant la major part del seu temps a mamar i dormir; a poc a poc, però, els seus moviments dins la caixa que els fa de recer (i que ha estat impossible substituir per algun artefacte més digne perquè la gata no ho ha permés) van fent-se més vius. Quan sa mare els deixa sols per menjar o airejar-se --cosa que cada vegada fa amb major freqüència i durant més temps-- els gatets s’afanyen a buscar el contacte i l’escalfor dels altres, barallant-se per escollir la posició més confortable i esdevenint finalment un bolic càlid i tremolós en el què costa destriar a quin d’ells correspon cada cabet.

Resulta difícil creure, davant una estampa tan casolana i entendridora, que aquests animalets puguen representar un problema; però el cas és que ho són, i de vegades molt greu. Ho recordava aquesta setmana, quan la premsa es feia ressò d’un estudi –que realment va publicar-se fa ja alguns mesos-- sobre el paper dels gats assilvestrats en l’extinció de nombroses espècies de vertebrats insulars: segons aquest estudi, els gats han intervingut, en major o menor mesura, en un 14 % de les extincions conegudes. El gat del farer de l’Illa d’Stephens, anomenat --segons llegenda probablement apòcrifa-- “Tibbles”, i al qual s'atribueix la desaparició de tota una espècie d’ocell (l’acantisítid Xenicus lyalli), és un cas extrem i profussament citat, però no és l’únic exemple. A hores d’ara, i per tal de garantir la conservació de desenes d'espècies insulars amenaçades, s’estan fent grans esforços per tal d’eradicar els gats assilvestrats de moltes illes, la qual cosa provoca sovint una forta contestació social.

Xenicus lyalli, de la Wikipèdia

I és que, com se sol dir, cada cosa té un lloc i un moment: allò que en unes circumstàncies determinades resulta amable, commovedor o entranyable, pot amagar un potencial destructiu que només espera el moment escaient per manifestar-se amb tota la seua virulència. Tot és relatiu, ja se sap. O potser és que només ens ho sembla…

Les gelades de la nit han fet que a la Serrella (com a Mariola, Aitana o la Font Roja) encara quede un tallonet; suficient, probablement, per justificar una visita demà de matí. En tot cas, aneu alerta amb el fred, i que trobeu l'escalfor que calga allà on siga que la busqueu. Bon cap de setmana!

Aiguamolls (i empantanaments)

Aquest matí, conduint cap a València i mentre anava deixant arrere la tímida però apreciable nevada que ha emblanquinat les serralades del meu poble, algú a la ràdio ha recordat que hui, com cada 2 de febrer, es commemora el Dia Mundial dels Aiguamolls. Probablement, de la llarga llista de jornades dedicades a aspectes diguem-ne ambientals que esguiten el calendari, és aquesta una de les més conegudes i difoses: molts mitjans de comunicació, i la pràctica totalitat de les organitzacions ecologistes i conservacionistes, fan hui un espai per dir la seua. Quant a mi, ja he parlat en alguna ocasió de la meua poca fe en aquestes efemèrides periòdiques; la qual cosa no lleva que els reconega una certa utilitat divulgativa  –ja es veu que, si més no per un dia, aconsegueixen que alguns mitjans de comunicació parlen de les qüestions o problemàtiques a les què es refereixen— i que, de fet i per això, no siga la primera vegada que me’n faig ressò d’alguna d’elles. M’ha semblat que hui també pagava la pena fer-ho.

L'elecció d'aquesta data per recordar la importància de les zones humides commemora la signatura, el 2 de febrer de 1971, de la Convenció relativa a les zones humides d'importància internacional especialment com hàbitat d'aus aquàtiques, més coneguda com a Convenció (o Conveni) de Ramsar per haver estat signada en aquesta ciutat iraniana. L’objectiu bàsic d’aquesta convenció internacional, a la qual hi ha adherits a hores d’ara 160 estats, és la “conservació i l’ús racional dels aiguamolls mitjançant accions locals i nacionals i gràcies a la cooperació internacional”. Per tal d’aconseguir aquesta meta, els Estats que la ratifiquen adquireixen tres compromisos: el més conegut és l’obligació de designar zones humides adequades que complisquen els criteris per formar part de la Llista de Zones Humides d’Importància Internacional ("Llista de Ramsar"), però també de dur a terme una gestió eficaç d'aquestes zones per tal de garantir la seua preservació. A més, les parts contractants han de “treballar en pro de l’ús racional de totes les zones humides del seu territori”, així com “cooperar internacionalment respecte a aiguamolls transfronterers”. L’Estat espanyol va ratificar el Conveni el 1982, i ara com ara hi contribueix a la Llista amb 73 aiguamolls, dotze d’ells als Països Catalans. Altra cosa seria parlar-ne –si més no en alguns casos-- de l'eficàcia en la seua gestió, o de l’ús racional de totes les zones humides existents en el territori. Quant al Dia Mundial pròpiament dit, Ramsar escull cada any un tema –quasi sempre relacionat amb la funció social de les zones humides— al voltant del qual es dissenyen i desenvolupen les diferents activitats. Enguany, el tema escollit ha estat la relació entre aiguamolls i turisme, en el seu doble sentit de problema --pels impactes que provoca-- i oportunitat per divulgar els valors de les zones humides i proporcionar una activitat econòmica sostenible per a les comunitats locals.

Hauria de ser innecessari, a aquestes altures, haver d’insistir en la necessitat de mantindre i potenciar les funcions naturals de les zones humides, i en el valor immens que aquests ecosistemes representen per a la societat. Valor ambiental i paisatgístic, evidentment; però també cultural, històric i fins i tot --com recorda precisament Ramsar en aquesta ocasió-- econòmic. Hauria de ser innecessari, però malauradament no ho és: poc després de referir-se al Dia Mundial dels Aiguamolls, la mateixa ràdio que escoltava aquest matí anunciava les intencions, exposades ahir pel ministre Arias Cañete, de modificar –evidentment a la baixa, per fer-les menys “restrictives”— algunes de les principals lleis ambientals, entre elles les referents a les costes o a l’aigua, amb el fantasma dels transvasaments planant de nou sobre el nostre cap. A la vista dels seus antecedents, tampoc és que esperàrem molt més de l’actual titular del departament que, suposadament, hauria de vetlar per la preservació del nostre medi ambient en lloc de veure’l (tendenciosament) com un problema per al creixement, com si no hagueren estat precisament els models econòmics obsolets, injustos i insostenibles els responsables, en gran part, de l'actual situació. Però d'entrada, sobta l’audàcia i l’agressivitat demostrada en aquesta primera declaració d'intencions, tot i vindre acompanyada d'altres exemples de fins a quin punt les polítiques que ens esperen els pròxims anys representaran un retrocés (o, en el millor dels casos, un empantanament) respecte de molts avanços socials que ha costat decennis aconseguir.

Caldrà veure fins a quin punt les funestes intencions pressumptament ambienticides exposades pel govern de Madrid (i aquells que li donen suport) poden dur-se realment a la pràctica, ja que moltes d’aquestes lleis --indubtablement millorables, en tot cas, per exemple pel que fa a tràmits i terminis-- han estat dictades en compliment de normes i directives europees que no està a la seua mà modificar. Però mentre anem coneixent detalls, em preocupa –molt— que entre tant de front on atendre i en un context presidit per la necessitat de sortir de la crisi, la major part de la societat (fins i tot, aquella que comença a revoltar-se contra altres agressions i retallades) trobe que “això del medi ambient” no és prioritari ni mereix una resposta contundent perquè no li afecta o és cosa de quatre ecologistes eixerebrats. Segur que seguirem parlant-ne; però convé que comencem a pensar, i a fer pensar, que d'allò del què realment és tracta no és de preservar la felicitat d’uns ànecs o les bucòliques postes de sol. El que ens hi juguem són drets bàsics --la salut, entre ells: parlem de l'aire que respiren o de l'aigua que beuen els nostres fills-- i això ens afecta, a tots i a totes. Molt.