Herbes de Sant Joan

És sobradament coneguda l'ancestral vinculació entre la festa del solstici d'estiu i les virtuts remeieres --reals o suposades-- de les plantes. Com recorda Joan Amades, "Hom creu que la virtut de les herbes està en relació amb la força i la durada de la claror del sol que els dóna gràcies i vida. Fins avui la virtut de les herbes ha anat augmentant a mesura que el dia anava creixent i des d'avui anirà minvant amb la claror i la força del sol. Per tant, avui, per ésser el dia més llarg, és el moment de l'any en què tota planta té més virtut". El mateix Amades dedica vint pàgines del seu "Costumari" a les creences, ritus i costums relacionats amb les virtuts dels vegetals i la nit de Sant Joan, la qual cosa dóna idea de la riquíssima cultura popular associada a aquest àmbit.

A més d'altres espècies directament vinculades als rituals de la nit més curta de l'any --com la miraculosa falguera que hauria d'haver florit màgicament aquesta nit, la ruda que fa fugir les bruixes, o la sanadora berbena, que probablement va acabar donant nom als balls que precedien la seua recol·lecció-- hi ha més de vint espècies diferents que són conegudes, en algun lloc dels nostres Països, com a herbes de Sant Joan o santjoaneres, des de la camamirla amarga fins el lligabosc, passant per la sempreviva borda o la centaura. Però l'herba o flor de Sant Joan per excel·lència és, sense dubte, el també anomenat hipèric o pericó, de fama medicinal tan justa com reconeguda, i que es recull en aquestes dates per a preparar el conegudíssim oli de pericó.

Ahir, aprofitant la frescoreta del capvespre i atès el meu inexplicable desinterés per la sort de la selecció espanyola de futbol, vaig eixir a fer una volteta pels vessants mariolencs que em peguen a prop de casa. Tractant-se d'un dia tan assenyalat, no em va sorprendre trobar, de seguida, les daurades flors del pericó, ni tampoc les pinyes de Sant Joan, que aci anomenem també carxofetes, i en les virtuts antihemorroïdals de les quals vaig perdre un poc la fe quan em van explicar que hi havia prou amb dur-les a la butxaca. Però el vegetal santjoaner que més em vaig alegrar de trobar va ser una esplèndida figuera, ben carregadeta de bacores --un poc verdes encara, però gustoses. Que ja ho diu la dita que he sentit des de xicotet: bona vista vejam, bacores per Sant Joan...

Una banyera qualsevol (poesia en aigua freda)

He recordat avui el teu esplèndid cos

alçant-se de les aigües, deixant caure regalls

de degoteig i escuma. Erem joves, els dos

i veniem de pobles de cases antigues

amb foscos desllunats, habitacions estretes

i banys amb plat de dutxa. I València ens va obrir

els ulls a tantes coses, i vam saber que al món

hi havia vàters grans, amb tassa i amb bidet

i els hi sobrava lloc per posar la banyera...

Vam descobrir un món d'aquàtiques carícies

i blanca porcellana. L'anomenàvem "Roca"

si no recorde mal, i s'esvarava un poc,

però res no importava. Erem joves, els dos

i no ens incomodava la innegable estretor,

ni aquella aixeta freda que se'ns clavava al cul

segons com ens posàrem. Tot era nou, i bell,

i teniem banyera. Tu vas marxar fa temps

però ella i jo ens quedàrem: la seua blanca estampa

em recorda, a vegades (sovint mentre m'assec

en altres porcellanes hàbilment dissenyades

per a la seua funció) que fórem molt feliços

en aquella banyera: no hi havia a València

dos amants com nosaltres; si més no, no tan nets.

L'explicació a aquest despropòsit? Que m'he deixat embolicar per la proposta de Jordi ("Poesia en aigua freda", en diu) i per una vegada, i sense que servisca de precedent, he gosat estrafer aquest penós poema, o digueu-li com vulgueu. No m'ho tingueu en compte, i que el mestre Estellés em perdone...

Estiu

Tot i que hui la calor sembla haver-nos concedit una treva, l’estiu ha tornat a prendre València tal i com sol fer-se quasi tot ací: a la brava i sense cap contemplació. I en unes circumstàncies, a més, que el fan encara més perillós del que ja sol ser-ho per pròpia naturalesa. És per això que, a banda d'adoptar les mesures escaients per evitar morir abrasit per alguna ponentada imprevista, convé prestar també atenció a uns altres riscos específics però no menys inquietants, a saber: que t'atropelle --després d'haver-te deixat totalment sord-- el monoplaça de Fernando Alonso; que alguna imaginativa campanya publicitària et provoque un colapse neuronal; o, fins i tot, que et devore --sencer o per trossos-- algun ferotge silur albuferenc. I això per no parlar del perill de les temibles bandades de seguidors de la selecció espanyola que, èbries d’orgull patriòtic, pul·lulen per places i carrers. Així que, si esteu per ací aquests dies, feu-me el favor de ser prudents. I, si no ens veiem abans, que passeu un bon Dia del Ros i una millor revetla de Sant Joan. Amb riscos i tot, benvingut siga l'estiu!

I aquesta, per a Teresa, que hui compleix onze anys i sé que li agrada molt: la vida, els gats i fins i tot els avets li fan, hui, un gran somriure. Per molts anys!

Fuster, ni més ni menys

L’home oblida sovint que només és una bestiola més, embolicada en una lluita per la supervivència, ai! “racional”. “Dominar la natura” ha estat una consigna clàssica: dominar-la a favor de l’home. Ja ho trobem al Gènesi, i ho reargumentava Marx, i Eugeni d’Ors en feia literatura protofeixista... Quan un ecòleg o un ecologista maten una mosca o un mosquit impertinent, o pretenen curar-se de malalties viròtiques, fan el que fan santament. Però, i l'"ecosistema”? Una altra història són les contaminacions “humanes”, bàsicament químiques. Quan un ecòleg o un ecologista pren l’ascensor per pujar al seu pis, ja s’agenolla davant les multinacionals de les nuclears... Jo, afortunadament, visc en una planta baixa.

Joan Fuster, "Notes d'un desficiós"

Com probablement sabeu, hui fa vint anys que ens va deixar Joan Fuster. Aquest 21 de juny és, doncs, una data especial dins aquest 2012 en què es commemoren també els cinquanta anys de la publicació de "Nosaltres els valencians" i els noranta del naixement del mestre de Sueca. Poca cosa gosaria afegir a tot el que ja s'ha dit --i se seguirà dient-- sobre la talla intel·lectual de Fuster, ni molt menys sobre la influència cabdal de la seua obra en la recuperació nacional del País Valencià --i en molts altres aspectes molt menys aparents, si em permeteu que ho diga. Si de cas, deixeu-me remarcar que a mi, ara com el primer dia que vaig obrir un llibre seu ("Poetes, moriscos i capellans", per cert), llegir Fuster em fa pensar, i molt. La qual cosa, en aquests temps en què s'esmercen tants esforços en tractar d'aconseguir el contrari --impedir que es pense; o, almenys, evitar que es pense diferent-- ja és motiu suficient per estar-li eternament agraït: pel seu escepticisme, per la seua ironia, per l'elegància de les seues argumentacions, fins i tot --només faltava-- quan no puc dir que hi estiga d'acord. Per cert: jo, a València, visc en un cinquè pis... sense ascensor. Però no va ser res premeditat.

Llàgrimes d'avet

El color verd ha esdevingut, a aquestes alçades de l'any, senyor quasi absolut del pati. Només algunes pinzellades subtils de blanc --les flors perfumades de les murteres, les restes de la rígida floració de l'acant-- esguiten encara la general verdor del seguit d'arbres i arbrissons que, amb més intuïció que propòsit, hem anat plantant d'ençà que vam arribar a la casa. Aquests, junt amb els pocs arbres que hem conservat d'entre aquells que ens precediren (la majoria han anat caient víctimes de l'envelliment, les malalties o, simplement, una ubicació especialment inoportuna), formen ara un doser fresc i ombrívol que cobreix pràcticament cada racó del jardí.

Dos avets cepats es compten, precisament, entre els supervivents del jardí que ens hi trobàrem. Per les seues característiques, i a falta de criteri més fundat, els tinc per avets grecs (Abies cephalonica) o algun dels seus híbrids, i tot que reconec que els aprecie especialment, no deixen de donar algun petit maldecap. En estar massa pròxims a la façana de la casa, el seu atapeït ramatge impedeix que hi arribe la llum, la qual cosa s'agraeix en estiu però imposa, en hivern, una foscor prematura i excessiva. Però potser el principal destorb que se'ls pot atribuir (i que assoleix en aquestes setmanes el seu nivell culminant) és l'abundant exsudació de resina que, en degotejar de forma constant des de fulles i gemmes, acaba enviscant qualsevol persona, animal o cosa que reste una estona sota la seua ombra. És el que les meues filles anomenen el plor dels avets.

La producció de resina --o trementina-- és un dels trets distintius del gènere Abies, i la seua recol·lecció i preparació ha estat de fet una de les principals utilitats d'aquests bellíssims arbres des de temps immemorial. L'oli de l'avet blanc (Abies alba) era molt apreciat per les seues virtuts medicinals; les trementinaires l'obtenien de les avetoses pirinenques i prepirinenques i, com recorda Font i Quer, el portaven a pobles i ciutats arreu del país. D'altres espècies d'avet s'obtenen, també, tipus diferents de resines amb usos o virtuts específics, com ara el bàlsam de Canada, molt conegut per tots aquells que hem hagut de fer preparacions per al microscopi, i que s'obté de l'avet balsàmic d'Amèrica del Nord (Abies balsamea).

"Aquests dies els avets estan plorant molt", m'ha dit la meua filla menuda quan he arribat hui a casa. Li explique --sense saber-ho cert-- que probablement és cosa de la calor, que fa la resina més fluida. Però no he pogut evitar pensar que potser és que els avets ens comprenen més del que ens pensem. Potser, fins i tot, saben coses que nosaltres ignorem...

Aquests últims dies (si fa no fa, els mateixos que he estat quasi sense passar per ací) el meu context professional més immediat ha accelerat la seua imparable transformació des de "vulgar fangar" a "tarquimar pudent". Estalviaré detalls d’aquest procés, que m'ha servit almenys per recordar principis bàsics com ara que cadascú gestiona la incertesa de forma diferent, que la gallina de dalt caga a la de baix, i que per sortir d'arenes movedisses convé evitar moviments bruscos i compulsius. És molt probable que, encara que potser siga absurd --John Carlin en parlava fa poc en El País-- no ens quede cap altra eixida que seguir buscant el costat bo de la vida. Fins i tot, mentre veiem les creus alçar-se en l'horitzó.