Fer-se roca

Com bé saben els llanders (i els nefròlegs), en terres com la meua, on les roques calcàries predominen de forma aclaparadora, l'aigua conté concentracions significatives de calç i altres sals minerals dissoltes. Es diu, per això, que són aigües dures, i els minerals que arrosseguen es troben en l'origen de fenòmens tan aparentment diversos com la formació d'estalactites o l'obstrucció de les canonades de la rentadora: en donar-se les condicions adequades, la calç dissolta en l'aigua precipita, donant lloc a dipòsits i incrustacions. El procés de dissolució/precipitació de la calç --o, en altres paraules, el pas de bicarbonat càlcic, soluble en aigua, a carbonat càlcic, que no ho és, i viceversa-- respon a un equilibri complex que depén de diversos factors ambientals, entre ells la concentració de diòxid de carboni (CO₂) present en l'aire. I com que els vegetals, en fer la fotosíntesi, alteren aquesta concentració, no és estrany que quan una planta es troba en contacte més o menys permanent amb aigües riques en bicarbonat, acabe recoberta per una crosta calcària que, a la llarga, pot fins i tot donar lloc a un tipus particular de roca coneguda com travertí.

Els travertins, també anomenats toves o tosques calcàries, són habituals a molts indrets dels Països Catalans --són especialment coneguts per la seua rellevància els de Banyoles-- i han estat profussament utilitzats en construcció. Lluny dels espectaculars paisatges travertínics que es poden trobar en contrades d'Anatòlia, Croàcia o Xina, en el nostre cas es tracta habitualment de formacions petites i molt locals, associades a brolladors, surgències, degotalls i salts d'aigua, i que per això sovintegen ací i allà per tot el nostre territori. Un dens tapís de molses i falgueres, responsables principals de la seua formació en les nostres latituds, cobreix aquests indrets, tot donant lloc a autèntiques illes de frescor que contrasten amb l'eixut paisatge que les envolta. Aquests enclavaments, a més, tenen un elevadíssim valor ambiental, i no és estrany que junt amb les espècies més característiques --com ara la molsa Palustriella commutata o la falzia de pou, Adiantum capillus-veneris-- hi apareguen, en algunes localitats, d'altres molt més escasses com ara el pteridòfit Pteris vittata o les insectívores Pinguicula. Per aquesta raó, els anomenats brolladors petrificants són un dels hàbitats prioritaris protegits per la normativa europea i la xarxa Natura 2000.

En aquesta època eixuta i calorosa, m'agrada especialment passejar per aquests indrets, i en pocs dies de diferència m'he deixat caure per dos dels millors exemples de brolladors petrificants d'aquestes comarques: el Montblanc d'Agres, i el Candoig a la Vall d'Alcalà. Tots dos mereixen, sense dubte, un esment més detallat --especialment el segon, per la seua innegable singularitat i per la presència excepcional de la llengua de cèrvol, raríssima en aquestes contrades-- i m'ho deixe pendent per a un altre moment. Però és el cas que pensava anit, en recordar el degoteig constant de l'aigua sobre les fràgils branques de les falzies i la Palustriella, com podria ser d'oportú, en aquests temps que corren, que trobàrem la manera d'esdevindre també una roca; o, si més no, d'aprendre, de tant en tant, a sentir --o a no sentir-- com si ho fórem...

I am a rock,
I am an island.
And a rock feels no pain;
and an island never cries.

Dues notícies enterboleixen hui encara més l'ambient de ràbia i tristesa que ens domina des de fa uns dies: la mort, ahir a la vesprada, del pilot d'un dels helicòpters que participaven en l'extinció de l'incendi de Dosaigües --dos més van resultar ferits en un altre accident que va tindre lloc uns minuts després--, i el record de l'accident de metro que, hui fa sis anys, va costar la vida a 43 persones i del qual encara no solament segueix sense haver (tampoc) cap responsable, sinó del que cada nova notícia que coneixem sobre el paper dels nostres governants provoca més fàstic i indignació. Potser, pensant-ho millor, no és en una roca insensible en el que ens haurem de convertir, sino en el seu malson permanent, en la veu de la consciència que no tenen.

Imatge de David Segarra (agafada d'Arrap València)

Crema sobre cremat

Si, de nou estan cremant-se les serres del meu País. Algunes d'elles (la majoria), per tercera o per quarta vegada en els últims vint anys. Tothom es mostra ara comprensiblement indignat, i compungit, i posa el crit en el cel per la falta de previsió i la limitació de mitjans. És cert: les retallades en prevenció i extinció són inadmissibles, i hem d'exigir-ne responsabilitats --de fet, hauriem d'haver escoltat a qui les exigia fa temps, i no recordar-ho ara, encegats pel fum, la cendra i la ràbia. Però potser fa massa anys que em dedique professionalment a la conservació, potser he vist ja massa serres cremar-se i a gent deixant-se la vida tractant d'evitar-ho, i --creieu-me que voldria equivocar-me-- em tem que tampoc aquesta vegada el sacrifici de desenes de milers d'hectàrees servirà per a res. Si més no, no crec que servisca per apartar d'una maleïda vegada la vista d'allò que, malgrat tot, no passa de ser un simple simptoma --el foc-- i començar a posar-la en l'autèntica malatia, la que afecta al desgavell en què entre tots hem convertit el nostre territori.

Em tem que quan les mateixes veus que fa anys que reclamen una autèntica política forestal --ambiciosa, sostenible i a llarg termini-- ho tornen a fer ara, seguiran sent ignorades. Em tem que, quan es parle en un cantonet quasi invisible dels periòdics del tancament d'escoles en zones rurals i de la destrucció premeditada i sistemàtica del teixit social d'aquestes zones; quan es reclame que la reforma de la Política Agrària Comuna servisca per recolzar als autèntics llauradors i ramaders i no a les grans corporacions, o quan s'exigisca un major suport a les iniciatives socials i ciutadanes de gestió i conservació de les àrees naturals, ningú no ho relacionarà amb els incendis de Benaixeve, Llocnou, Dosaigües i Andilla. Quan els ajuntaments tornen a proposar urbanitzacions en la muntanya ningú, o quasi ningú, recordarà que en aquests incendis, com en molts altres, els mitjans d'extinció han hagut de dedicar una gran part dels seus esforços a evitar que cremen xalets i casetes que mai hauriem d'haver deixat construir allí on ho hem fet. I quan les brolles i els matollars comencen, s'ací unes poques setmanes, a rebrotar entre les cendres, seguirem sense recursos per fer-ne una gestió adequada que reduisca la seua sensibilitat al foc i accelere la seua evolució natural cap a la bosquina i el bosc; de fet, dubte molt que quan d'ací unes setmanes una nova remesa de treballadors públics --que s'haurien de dedicar, entre d'altres coses, a fer aquesta gestió-- siga previsiblement sacrificada en l'altar del control pressupostari, es produisca cap reacció social significativa.

Deixem d'enganyar-nos: mentre la major part de la nostra societat --la mateixa que ara s'escarota i demana responsabilitats davant els incendis-- seguisca creient en el fons que preservar el medi ambient és un luxe prescindible, la sostenibilitat una quimera, l'ordenació del territori un fre al desenvolupament econòmic i la conservació un caprici de hippis i ecologistes, tindrem governs que pensaran el mateix, i que actuaran en conseqüència. Amb sort, durant cinc, o quinze, o vint anys, ens escaparem del foc i les flames; però tard o d'hora, mentre no afrontem el problema de cara --i no parle de tallafocs, ni de tindre més hidroavions-- allò que ha cremat tornarà a fer-ho sense control. I a la ràbia, la indignació, la tristesa i la impotència, tornarà a ajuntar-se aquesta feixuga, a estones quasi insuportable sensació de cansament...

Imatge d'EFE-Ara

Atestat

Davant la insistència del comunicant, aquesta patrulla va desplaçar-se fins a la platja indicada, on va poder confirmar la veracitat de les informacions rebudes i, fins i tot, va haver d'atendre a alguns dels presents afectats per severs cops de calor. Tot i això, i malgrat les reiterades peticions d'una part dels concurrents, els agents sotasignants van haver d'insistir en el fet que entre les funcions dels artificiers d'aquest cos de policia no figura la desactivació de bikinis, per més explosius que siguen.

Tot i la voluntat evident, costa molt posar bona cara al mal temps quan un cel apocalíptic emmarca l'horitzó per ponent, i el fum i les cendres de l'incendi de les serres de Cortes i Dosaigües omplin l'aire de València. Un incendi que porta a la memòria l'infaust estiu de 1994 i que, per les últimes notícies que tinc, no mou gens a l'optimisme: els fronts de foc avancen sense control i el vent segueix bufant amb força; s'espera que aquesta vesprada gire a xaloc, la qual cosa pujarà un poc la humitat però podria estendre l'incendi cap a altres zones encara no cremades. A migdia, la superficie afectada s'estimava ja per damunt de les quinze mil hectàrees. Tan de bo que la catàstrofe no acabe sent molt major (l'incendi que va assolar aquesta mateixa zona ara fa divuit anys va costar la vida a sis brigadistes i un voluntari), i que cap mà criminal no vulga escampar-la encara més: a molts llocs de les comarques centrals les temperatures segueixen per damunt dels 40ºC i les humitats relatives tornen a fregar valors mínims. I ara mateix --m'acabe d'assabentar-- el foc crema també a Andilla.

I el que són les coses: ahir a migdia, un xotet de cabra salvatge passava pel meu despatx, camí del centre de recuperació de fauna. L'havien arreplegat en una casa a prop del lloc on, unes poques hores després, començava el foc de Cortes. Tan de bo en créixer una mica puga tornar a les serres en què va nàixer, encara que durant molts anys no s'assemblaran a allò que coneguèrem...

Imatge satèl·lit de l'incendi. De l'Oratge RTVV

Porpra de caragol

Ja he escrit en alguna ocasió que l’arribada de la calor, i el consegüent increment de les visites a la costa, fan reviscolar també les meues aficions malacològiques, que ja es veu que aquests últims mesos s’han mantingut en un estat més aviat latent. Amb les primeres recol·leccions de la temporada, però, se’m desperta també la necessitat d'ordenar un poc la col·lecció, si més no per posar-la al dia, refrescar la memòria i habilitar l’espai necessari per a albergar les noves adquisicions. Ha estat precisament a causa d’aquestes que he parat atenció a un grup que, per diverses raons, mereix un esment especial: es tracta dels murícids, una família extensa i molt diversificada, les espècies de la qual --unes mil sis-centes-- habiten pràcticament en tot el món. Els murícids són carnívors, s’alimenten d’altres invertebrats com ostres, esponges o coralls, i ocupen també hàbitats molt diversos, tot i que és en els oceans tropicals –i en particular en els esculls coral·lins-- on assoleixen la seua màxima diversitat i on habiten, també, les formes més vistoses i apreciades pels col·leccionistes.

Pinta de Venus (Murex pecten)

Molts dels gèneres de murícids engloben petites espècies, de dissenys discrets i colors poc vistosos. Però hi ha d’altres les formes dels quals mostren una intricada ornamentació a base d’espines, tubercles, frondes o lamel·les, que els doten d’una vistositat extraordinària. És el cas, per exemple, dels representants del gènere Chicoreus, alguns dels quals (com Ch. ramosus o Ch. palmarosae) sovintegen en les col·leccions o són utilitzats com elements decoratius. Altres gèneres ben coneguts per la bellesa de les seues conquilles són Hexaplex, Homalocantha, Siratus o Haustellum; però potser les més espectaculars són les d'alguns representants del gènere Murex, caracteritzades pel seu sifó llarg i esvelt i la seua ornamentació espinosa. Els murícids es troben també ben representats a la Mediterrània, fins el punt que algunes de les seues espècies són especialment abundants en les nostres costes: el caragol punxós (Bolinus brandaris), el corn blanc (Hexaplex trunculus) o el corn de tenassa (Stramonita haemastoma) són, de fet, algunes de les conquilles més fàcils de trobar en passejar per qualsevol de les nostres platges.

Hexaplex radix (dalt) i Chicoreus ramosus (baix). En mig,
una de les caixes de la meua col·lecció

Però a més de la seu rellevància científica i malacològica, moltes espècies de murícids tenen també un innegable interés per als humans. Algunes d’elles són menjars apreciats, com ara certes espècies de Chicoreus i Hexaplex consumides en Amèrica Central, o els ja esmentats caragols punxosos (les famoses cañadillas) que es mengen en alguns llocs de la Mediterrània. A més, i en alimentar-se d'altres mol·luscos d'interés comercial, alguns murícids han esdevingut autèntiques plagues per als conreus d'ostres o de musclos, i hi ha espècies (com Urosalpinx cinerea o Ocinebrellus inornatus, per exemple) que es comporten a més com invasores en diverses parts del món. Però potser l'ús més singular a que han estat sotmeses algunes espècies de la família ha estat l'extracció de tints: com a part de la seua estratègia predadora, aquestes espècies segreguen substàncies, tòxiques per a les seues preses, i molt riques en pigments. És el cas del gènere Plicopurpura, utilitzat històricament com a colorant en Amèrica Central; però sobretot és l'origen de la famosa porpra de Tir o porpra imperial, extreta a partir dels ja esmentats caragols punxosos i corns blancs mitjançant un procés complex que encara no es coneix en tots els seus detalls, però del que se sap que requeria milers de mol·luscos per produir només uns grams de colorant. Eivissa i Formentera van ser, segons els testimonis arqueològics, centres destacats en la producció d'aquest valuosíssim pigment. Nascut, deixeu-me que ho diga, dels hàbits caçadors d'un modest i auster caragol mediterrani...

Caragol punxós (Bolinus brandaris)

Delicatessen

Van convidar-lo a pensar i, per agrair la deferència, s’hi va presentar amb un assortiment variat de pensaments dolços. Per a les postres.



Per al Joc Literari que proposa el blog Antaviana per commemorar el centenari del naixement de Pere Calders, a partir d’un microconte de l’autor (“Van convidar-lo a pensar i digué que no volia donar molèsties, que ja pensaria a casa”). Ja veieu que estem molt joganers, darrerament.

Per cert, acabe de veure aquesta notícia i m'ha vingut al cap una altra opció: Van convidar-lo a pensar, però a la vista de la seua resposta ("habladme en español, coño, que no os entiendo") ja els va quedar clar que això de pensar no era el seu fort.