"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimarts, 3 de juliol de 2012

Fer-se roca




Com bé saben els llanders (i els nefròlegs), en terres com la meua, on les roques calcàries predominen de forma aclaparadora, l'aigua conté concentracions significatives de calç i altres sals minerals dissoltes. Es diu, per això, que són aigües dures, i els minerals que arrosseguen es troben en l'origen de fenòmens tan aparentment diversos com la formació d'estalactites o l'obstrucció de les canonades de la rentadora: en donar-se les condicions adequades, la calç dissolta en l'aigua precipita, donant lloc a dipòsits i incrustacions. El procés de dissolució/precipitació de la calç --o, en altres paraules, el pas de bicarbonat càlcic, soluble en aigua, a carbonat càlcic, que no ho és, i viceversa-- respon a un equilibri complex que depén de diversos factors ambientals, entre ells la concentració de diòxid de carboni (CO2) present en l'aire. I com que els vegetals, en fer la fotosíntesi, alteren aquesta concentració, no és estrany que quan una planta es troba en contacte més o menys permanent amb aigües riques en bicarbonat, acabe recoberta per una crosta calcària que, a la llarga, pot fins i tot donar lloc a un tipus particular de roca coneguda com travertí.

Els travertins, també anomenats toves o tosques calcàries, són habituals a molts indrets dels Països Catalans --són especialment coneguts per la seua rellevància els de Banyoles-- i han estat profussament utilitzats en construcció. Lluny dels espectaculars paisatges travertínics que es poden trobar en contrades d'Anatòlia, Croàcia o Xina, en el nostre cas es tracta habitualment de formacions petites i molt locals, associades a brolladors, surgències, degotalls i salts d'aigua, i que per això sovintegen ací i allà per tot el nostre territori. Un dens tapís de molses i falgueres, responsables principals de la seua formació en les nostres latituds, cobreix aquests indrets, tot donant lloc a autèntiques illes de frescor que contrasten amb l'eixut paisatge que les envolta. Aquests enclavaments, a més, tenen un elevadíssim valor ambiental, i no és estrany que junt amb les espècies més característiques --com ara la molsa Palustriella commutata o la falzia de pou, Adiantum capillus-veneris-- hi apareguen, en algunes localitats, d'altres molt més escasses com ara el pteridòfit Pteris vittata o les insectívores Pinguicula. Per aquesta raó, els anomenats brolladors petrificants són un dels hàbitats prioritaris protegits per la normativa europea i la xarxa Natura 2000.




En aquesta època eixuta i calorosa, m'agrada especialment passejar per aquests indrets, i en pocs dies de diferència m'he deixat caure per dos dels millors exemples de brolladors petrificants d'aquestes comarques: el Montblanc d'Agres, i el Candoig a la Vall d'Alcalà. Tots dos mereixen, sense dubte, un esment més detallat --especialment el segon, per la seua innegable singularitat i per la presència excepcional de la llengua de cèrvol, raríssima en aquestes contrades-- i m'ho deixe pendent per a un altre moment. Però és el cas que pensava anit, en recordar el degoteig constant de l'aigua sobre les fràgils branques de les falzies i la Palustriella, com podria ser d'oportú, en aquests temps que corren, que trobàrem la manera d'esdevindre també una roca; o, si més no, d'aprendre, de tant en tant, a sentir --o a no sentir-- com si ho fórem...

I am a rock,
I am an island.
And a rock feels no pain;
and an island never cries.








Dues notícies enterboleixen hui encara més l'ambient de ràbia i tristesa que ens domina des de fa uns dies: la mort, ahir a la vesprada, del pilot d'un dels helicòpters que participaven en l'extinció de l'incendi de Dosaigües --dos més van resultar ferits en un altre accident que va tindre lloc uns minuts després--, i el record de l'accident de metro que, hui fa sis anys, va costar la vida a 43 persones i del qual encara no solament segueix sense haver (tampoc) cap responsable, sinó del que cada nova notícia que coneixem sobre el paper dels nostres governants provoca més fàstic i indignació. Potser, pensant-ho millor, no és en una roca insensible en el que ens haurem de convertir, sino en el seu malson permanent, en la veu de la consciència que no tenen.

Imatge de David Segarra (agafada d'Arrap València)



6 comentaris:

  1. No et creguis... a vegades m'agradaria ser una roca. Però només a vegades.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Només a vegades, Carme, per resistir un poc millor l'embranzida de les revingudes. Allò curiós és que, en el cas de les tosques, siga precisament l'aigua qui fa nàixer i crèixer la roca...

      Elimina
  2. De vegades ho sóc...però sempre acaba en una explosió d´aigua dels ulls camí al llabis, afortunadament deixant pocs residus de dureça...
    Preciosos paisatges plens de vida els que ens regales avui.

    Bona tarda!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tampoc no és mala opció, lluna: en lloc de tractar de retindre l'aigua, deixar-la córrer lliurement sense necessitat d'endurir-se... Moltes gràcies!

      Elimina
  3. Un pot ser cor-pedra o cor-tou; amb anys d'esforç es pot, fins i tot, canviar la consistència inicial d'Un, però no és possible anar alternant-la.
    Triar ser cor-pedra és no assumir el risc de viure: viure és estimar, i estimar és patir.
    També és riure, i emocionar-se amb els xicotets rebrots d'enmig de la grisor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'agrada molt el que dius, Àngela, i crec que tens raó: com passa amb els travertins, el procés d'esdevindre cor-pedra acaba matant la vida que li va servir inicialment de suport, i encara que conserve fossilitzada l'emprempta d'aquella, el seu destí és acabar sent una roca, més o menys sòlida però irreversiblement morta.

      Resistir com una roca sempre que calga, però sense ser-ho, ni renunciar mai al risc de viure, encara que el cor-tou siga molt més vulnerable. Moltes gràcies!

      Elimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...