"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



diumenge, 1 de juliol de 2012

Crema sobre cremat

Si, de nou estan cremant-se les serres del meu País. Algunes d'elles (la majoria), per tercera o per quarta vegada en els últims vint anys. Tothom es mostra ara comprensiblement indignat, i compungit, i posa el crit en el cel per la falta de previsió i la limitació de mitjans. És cert: les retallades en prevenció i extinció són inadmissibles, i hem d'exigir-ne responsabilitats --de fet, hauriem d'haver escoltat a qui les exigia fa temps, i no recordar-ho ara, encegats pel fum, la cendra i la ràbia. Però potser fa massa anys que em dedique professionalment a la conservació, potser he vist ja massa serres cremar-se i a gent deixant-se la vida tractant d'evitar-ho, i --creieu-me que voldria equivocar-me-- em tem que tampoc aquesta vegada el sacrifici de desenes de milers d'hectàrees servirà per a res. Si més no, no crec que servisca per apartar d'una maleïda vegada la vista d'allò que, malgrat tot, no passa de ser un simple simptoma --el foc-- i començar a posar-la en l'autèntica malatia, la que afecta al desgavell en què entre tots hem convertit el nostre territori.

Em tem que quan les mateixes veus que fa anys que reclamen una autèntica política forestal --ambiciosa, sostenible i a llarg termini-- ho tornen a fer ara, seguiran sent ignorades. Em tem que, quan es parle en un cantonet quasi invisible dels periòdics del tancament d'escoles en zones rurals i de la destrucció premeditada i sistemàtica del teixit social d'aquestes zones; quan es reclame que la reforma de la Política Agrària Comuna servisca per recolzar als autèntics llauradors i ramaders i no a les grans corporacions, o quan s'exigisca un major suport a les iniciatives socials i ciutadanes de gestió i conservació de les àrees naturals, ningú no ho relacionarà amb els incendis de Benaixeve, Llocnou, Dosaigües i Andilla. Quan els ajuntaments tornen a proposar urbanitzacions en la muntanya ningú, o quasi ningú, recordarà que en aquests incendis, com en molts altres, els mitjans d'extinció han hagut de dedicar una gran part dels seus esforços a evitar que cremen xalets i casetes que mai hauriem d'haver deixat construir allí on ho hem fet. I quan les brolles i els matollars comencen, s'ací unes poques setmanes, a rebrotar entre les cendres, seguirem sense recursos per fer-ne una gestió adequada que reduisca la seua sensibilitat al foc i accelere la seua evolució natural cap a la bosquina i el bosc; de fet, dubte molt que quan d'ací unes setmanes una nova remesa de treballadors públics --que s'haurien de dedicar, entre d'altres coses, a fer aquesta gestió-- siga previsiblement sacrificada en l'altar del control pressupostari, es produisca cap reacció social significativa.

Deixem d'enganyar-nos: mentre la major part de la nostra societat --la mateixa que ara s'escarota i demana responsabilitats davant els incendis-- seguisca creient en el fons que preservar el medi ambient és un luxe prescindible, la sostenibilitat una quimera, l'ordenació del territori un fre al desenvolupament econòmic i la conservació un caprici de hippis i ecologistes, tindrem governs que pensaran el mateix, i que actuaran en conseqüència. Amb sort, durant cinc, o quinze, o vint anys, ens escaparem del foc i les flames; però tard o d'hora, mentre no afrontem el problema de cara --i no parle de tallafocs, ni de tindre més hidroavions-- allò que ha cremat tornarà a fer-ho sense control. I a la ràbia, la indignació, la tristesa i la impotència, tornarà a ajuntar-se aquesta feixuga, a estones quasi insuportable sensació de cansament...


Imatge d'EFE-Ara

20 comentaris:

  1. Que trist! I sobretot tant irreparable!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt trist, Carme; no m'acostumaré mai a aquesta sensació. I encara que s'haja cremat moltes voltes abans, i que molt del que s'ha cremat rebrotarà, no deixa de ser colpidor veure com es consumeixen les serres una vegada i una altra...

      Elimina
  2. Respostes
    1. No calen, Jp. Tot el que hem vist --i el que estem sentint-- es comenta sol.

      Elimina
  3. Molt trist em semba! Cansanci e impotència, mentre d´ón hi ha d´haver solucions, tanquen els ulls.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Així és, lluna. És cert que els incendis són un problema complex i que no hi ha solucions senzilles, però no hi ha dret que no hi haja recursos ni per al poc que s'havia anat avançant aquests anys --en vigilància o prevenció, per exemple. Tan de bo la gent s'adonara i ho recordara quan ha de fer-ho...

      Elimina
  4. Al capdavall tot és una questió de prioritats. On van els quartos? Doncs allà on ells consideren que els interessa. Si la gent els vota, cap problema si ens quedem sense res, no? Ni nosaltres ni el territori els importa més enllà del que puguen aprofitar en benefici propi. I el pitjor és que han sabut transmetre aquest egoisme a la gran majoria que els recolza. I si avui guanya la Roja, doncs ni te cuento on quedarà aquesta molèstia d'incendi. Salut.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ni més ni menys, Vicicle: crec que ho encertes totalment i no cal afegir res més. Fa molta ràbia --per dir-ho suaument-- sentir ara a certa gent del carrer, molt escarotada amb l'incendi, però que recolza i anima, per acció o per omissió, a qui ens ha portat fins ací. I de la Roja ja ni en parlem... Salut i gràcies!

      Elimina
  5. Em tem que tens massa raó.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Però passarem la ràbia, el cansament i el desànim, Àngela, tractarem d'aprendre un cop més, i seguirem avant. Si no ho fem nosaltres, ells no ho faran.

      Elimina
  6. No sé ni què, dir... em sap tant de greu quan veig cremar un bosc!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Realment és una sensació terrible, Assumpta. I per més que ho hages vist any si any també, i que penses que en uns anys reverdirà, el sentiment pèrdua --sobre tot quan són paisatges als que et trobes unit emocionalment-- pesa molt.

      Elimina
  7. Molt trist i molt lamentable. Em tm les conseqüències d'açò. Metres i metres de grisor seca i passada de cendra on abans hi haia vida. I els mitjans mirant a un altre costa mentre pas la tempesta... :(

    ResponElimina
    Respostes
    1. Diria que m'ha sabut mal que els mitjans estatals ignoraren els incendis fins que, una vegada guanyada l'Eurocopa i quan ja havien assolit dimensions catastròfiques, no han tingut més remei que dir alguna cosa. Però la veritat és que cada volta espere menys d'un Estat per al qual els valencians i valencianes som simplement una merda, i que no deixa perdre cap oportunitat per recordar-nos-ho. I ací, la gent, pixant colònia amb la Roja i ofrenant-los noves glòries...

      Elimina
  8. Dius una cosa important: això que s'està cremant és patrimoni de tots i, com a tal, cal visualitzar-lo. Massa anys monetaritzant la vida ens han dut a situacions tan absurdes com aquesta, on pel davant de la conservació dels espais i l'estil de vida, han passat bòlids de carreres, bosses de marca, reis i papes. L'autisme cap el propi territori ens durà a la misèria, si tot ha de ser Oropesaciudaddevacaciones, si tot ha de ser ciment, si només ens interessa allò del qual en tenim escriptura i podem bescanviar per quatre rals, vol dir que ja estem perduts del tot.

    Ara, la política de gestió del sòl agrari, amb unes ramificacions fondes -que arriben als despatxos europeus-, i que no tenen color polític, obeint a interessos poc clars i amb poca voluntat de futur, la pagarem molt cara.

    Us planyo, ens planyo :(

    ResponElimina
    Respostes
    1. Crec que això és el que més em dol i em desanima, Clidice: tothom repeteix la història aquella de que els incendis s'apaguen en hivern, però no ens adonem que el que això vol dir no és "netejar" boscos, sino recuperar --o millor, reinventar-- un món rural viu i amb futur. I, com tu dius, qui està prenent les decisions que marcaran el nostre futur i el dels nostres fills es mou per uns interessos foscos i amb una curtedat de mires esfereïdora. Probablement, el repte és fer entendre que auqestes polítiques, i els seus resultats, no solament són la llavor per als focs del futur, sinó que en molts casos poden ser tan destructives o més que aquells.

      S'ha de passar el dol, i després seguir amb la batalla. Encara que la sapiguem pràcticament perduda.

      Elimina
  9. Sobren paraules i cal demanar responsabilitats , quin panorama més desolador!

    ResponElimina
    Respostes
    1. També amb els focs, 0 responsables, Elfreelang. El ponent i la calor no podria trobar millor aliada que la seua inconpetència. I arrogància: "La naturaleza nos ha puesto una prueba y la hemos superado", diu...

      Elimina
  10. Ens cremen. Ens volen cremar. I per totes bandes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja ho pots ben dir, Jordi. I a vegades --només a vegades-- tinc la sensació que se'n sortiran. Però no els ho posarem fàcil.

      Elimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...