Colors

Realment, no sabria explicar el perquè. Però escoltar el seu cant característic i albirar el seu vol elegant i llunyà quan comencen a declinar les llargues vesprades estiuenques, m’ha provocat des de sempre una reconfortant sensació de placidesa. Com si, malgrat les tempestes i les incerteses, encara ens quedara la remota esperança que alguna cosa segueix estant allà on ha d’estar, tot i que de vegades vole tan amunt que només podem arribar a intuir-la... Ja ho he dit altres vegades: quan es tracta de mineria d’ànims, no pot renunciar-se a explorar cap jaciment, per petit o insignificant que semble. I entre tanta tristesa i tanta negror, els multicolors abellerols i el seu alegre, puntual i inconfusible cant no són, ni de bon tros, una veta menyspreable.

 


Ni tots els esforços per arramassar d'on es puga qualsevol bri d'optimisme i color aconsegueixen hui amagar la ràbia de veure el país altra volta en flames, ni la desolació per les vides arrasades pel foc. No hi ha paraules per descriure el que mostren les imatges de la catàstrofe --de nou iniciada per mans miserables-- que assola encara l'Alt Empordà i que amenaça també l'Alta Garrotxa; només transmetre, des d'aquesta terra que coneix tan bé l'assot del fum i la cendra, tot l'ànim i el suport. I el desig que el malson acabe com més aviat millor.

Imatge d'Ara.cat

Itinerari

He començat, tenint en compte que és divendres i en estricte compliment del propòsit b) de l'entrada anterior, pensant en alguna cançó que em vinguera de gust, la qual cosa m'ha dut --no sense algunes vacil·lacions-- a Knopfler i la seua estimulant Why Aye Man. Per tal de refrescar la memòria, he fet una volteta per la lletra de la cançó --economic refugees / on the run to Germany-- i pel seu peculiar títol que és, segons sembla, una salutació col·loquial pròpia del dialecte geordie del nord-est d'Anglaterra. Des d'ahi, he passat al disc del qual forma part, editat el 2002 i titulat The Ragpicker's Dream. Sempre m'ha agradat la portada d'aquest disc, dissenyada sobre una coneguda fotografia d'Elliot Erwitt, i per això he decidit resseguir un poc més aquest ramal del camí, gràcies al qual he sabut que la imatge en qüestió, que representa al també fotògraf Robert Frank i la seua companya Mary, va ser feta en una casa de València el 1952. I des d'ací he imaginat que, potser molt a prop d'aquella mateixa casa, un jove Estellés escrivia els poemes de la "Ciutat a cau d'orella", ignorant que en aquell mateix moment, en una lluminosa cuina, dos joves americans sentien que no hi havia a València dos amants com ells... I, vist el punt de partida i el punt d'arribada, m'ha semblat que, com a recorregut per a aquestes hores d'un divendres, ja era més que suficient. Bon cap de setmana!

No puc estar-me de fer constar que, malgrat la suposada "intervenció" a la Generalitat Valenciana (com si no estiguérem prou intervinguts des de fa més de tres-cents anys...), els rumors d'imminent i desmesurat acomiadament de treballadors públics en la meua rodalia immediata, i d'haver assistit a dues manifestacions multitudinàries --a València i Alcoi-- en només vint-i-quatre hores, m'he mantingut relativament fidel al meu propòsit inicial pel que fa al blog. Veurem molt em dura la determinació.

Per cert, un bon amic molt aficionat a la fotografia m'indica que, segons la Wikipedia, Robert i Mary Frank --la parella de la foto-- es van separar el 1969. La qual cosa, és clar, no vol dir res més que la felicitat cal agafar-la quan passa i mentre dure.

Propòsits

La situació, de forma resumida, ve a ser la següent: em falten dotze dies faeners abans d'agafar unes vacances que enguany espere, més que mai, amb candeleta. Compartisc, amb el meu entorn més immediat, un feixuc estat d'ànim constituït per una mescla explosiva de fatiga, indignació, estupor, ràbia i frustació. Sóc del parer que la majoria dels qui vos deixeu caure per aquestes planes teniu, en major o menor grau, aquesta mateixa sensació. I em consta també que sou sobradament conscients de la gravetat de la crisi i les seues diverses manifestacions, i de com està tot de complicat, especialment per a certs col·lectius.

Estic convençut, igualment, que compartim un profund fàstic per aquells que, aprofitant unes circumstàncies de les què en cap cas hem estat responsables, segueixen surant a la nostra costa, privant-nos de drets conquerits a un preu altíssim i inoculant en la major part de la societat una sensació de por que els habilita per seguir cometent abusos i extorsions amb una impunitat insultant. Sé, també, que coneixeu perfectament les eventuals solucions --no necessàriament simultànies ni consecutives-- que haurien d'aplicar-se per tal de superar aquesta terrible conjuntura, des de deixar de formar part tan prompte com es puga del país dels castellans, fins a desempallegar-se de la casta d'inútils, prepotents, corruptes, miserables i incompetens que ens han dut fins ací i dels seus còmplices i col·laboradors, tot passant per construir alternatives reals que ens deslliuren de la dictadura d'uns mercats que ens condueixen sense remissió al desastre social, econòmic i ambiental.

Convindreu que és altament improbable que, des d'ara fins que aquest blog i jo mateix ens prenguem uns dies de descans, les circumstàncies milloren significativament. Ans al contrari, a la vista de com va la cosa, allò presumible és que empitjoraran, i que els desastres i les calamitats atribuïbles --per acció o per omissió-- a la banda de descastats que ens governa, seguiran omplint els mitjans de comunicació (si més no, els pocs que encara no s'han plegat per complet als dictats del règim) i continuaran sent font de comentaris i opinions de tota mena en blogs i xarxes socials. Però és el cas que jo estic, també, fart de parlar-ne, de queixar-me i de donar peu a l'aplicació de la doctrina del xoc: ja és prou que haja esdevingut impossible mantindre amb ningú una conversa de més de cinc minuts sense que hi aparega indefectiblement el tema, com per a què jo hi insistisca encara més.

Així que, tret que en passe alguna de molt grossa --la qual cosa, vist el panorama, tampoc seria molt d'estranyar-- o que, per qualsevol raó, necessite desesperadament desfogar-me, des d'aquest mateix moment fins el set d'agost vinent faig ferm propòsit de dur només a aquestes planes a) accions i propostes actives i constructives que estiguen plantant-li cara a la situació, o b) persones, fets o llocs que, per la raó que siga, em facen sentir bé; la mala llet, me la deixe per a piular-la. I a més, mirant hui les estadístiques de blogger, he vist que entre les paraules clau de cerca recents per accedir a aquest blog, hi destaca "xicas (sic) despullades". I que voleu que vos diga, jo crec que és un senyal...

Dibuix de Joan Grau Cànoves, del seu blog El Cop d'Ull

"Ésser fidel a la sang de la terra..."

Si no ens haguera deixat abans d'hora, fa ja més de cinc anys, Joan Pellicer hauria complert 65 anys la setmana passada. Ens ho ha recordat Maria Josep Escrivà, que li ha dedicat, en el sempre recomanable blog Burrera Comprimida, un sentidíssim homenatge al qual jo no gosaria posar ni llevar ni una sola paraula, i al què acompanya també un video muntat per Salvador Bolufer. L'han titulat "Doneu-me un poc de la vostra saviesa", i només puc recomanar-vos que, tant si vàreu tindre la sort de conéixer a Joan com si simplement vos sentiu admiradors --i deutors-- de la seua immensa tasca d'investigació i divulgació, no deixeu de llegir-lo.

Percebre el risc

Dijous passat, poc abans que el fum i el foc relegaren temporalment a un segon pla qualsevol altre tema, em vaig assabentar de l'accident que havia costat la vida a nou muntanyers mentre ascendien al Mont Blanc per la ruta anomenada dels quatre mils. Prompte farà tres anys que jo mateix, com milers d'aficionats a la muntanya cada temporada, vaig fer aquest mateix recorregut des del refugi de Cosmiques fins al cim, i per això, mentre conduïa cap Alcoi i anava escoltant en la ràdio del cotxe els detalls de la notícia, recordava cada pas d'aquella ascensió amb Xavi i Ferran, el nostre guia, i en especial el punt on, segons les informacions que anaven coneixent-se, s'havia produït l'allau: si no vaig errat, el pas de roca i gel --instal·lat amb cordes fixes i lloc habitual d'aglomeracions-- que mena a l'impressionant Col du Maudit. Fa una estona he sabut que hui mateix dos muntanyers més hi han estat trobats morts, en aquest cas en la ruta més freqüentada, que parteix del refugi de Goûter, i no he pogut evitar tornar a a repassar, aquesta sompa vesprada de diumenge, records, notes i imatges --algunes de les que il·lustren aquestes ratlles he d'agrair-les també a Ferran i Xavi-- d'aquells dies inoblidables per les muntanyes arpitanes.

Sovint passe por, a la muntanya, i no necessàriament en situacions especialment complicades o compromeses. Però en rememorar aquella ascensió, m'ha tornat a fer l'efecte que, tret d'alguns moments molt concrets (els previs a encarar-se, quasi sense temps per pensar-hi, a la aèria baixada de l'aresta nordest de l'Aiguille de Midi, o l'estranya sensació de posar-se l'arva tot sabent dels huit morts per allau l'any anterior en aquesta mateixa contrada) no vaig tindre una sensació especialment accentuada de risc, tot i els perills evidents d'enfrontar-se a una muntanya com aquesta. Fins i tot diria --no és estrany que em passe-- que vaig patir més imaginant el camí que haviem de fer, que trepitjant-lo realment. La qual cosa no vol dir, evidentment, que no hi hagueren moments delicats, sobretot en una baixada que es va fer molt més llarga i feixuga del que hauriem volgut. Però tot va eixir bé, finalment, i haver trepitjat el cim del Mont Blanc és hui un record inesborrable i un somni complert.

La percepció del risc, en la muntanya com arreu, és un procés subjectiu sobre el qual influeixen nombrosos factors interns i externs. Si més no en el nostre cas, el fet de comptar amb un guia expert --al que probablement vam fer passar més d'una mala estona per les nostres limitacions tècniques-- va ser fonamental per evitar perills majors i matissar, també, la nostra percepció d'aquests, per excés o per defecte. Però també és cert que, en cas d'allau o d'accident imprevisible, l'experiència té una rellevància limitada: entre els muntanyers que tots els anys es deixen la vida al Mont Blanc n'hi ha sovint de molt experimentats, com sembla haver estat el cas d'alguns dels afectats per l'allau de dijous, o com ho va ser en el d'Stéphane Brosse, company de Kilian Jornet que va morir el 17 de juny mentre feia la travessia del massís amb esquís. Recorde haver-li preguntat a Ferran, aquells dies, si hi havia res que haguèrem de tindre especialment en compte en la muntanya: "no ensopegar on no es pot ensopegar", va dir. Pel moment, he tractat de recordar-ho sempre que ha calgut.

És evident que la prudència, l'experiència i la preparació són tan fonamentals en la muntanya que poden representar la diferència entre la vida i la mort. Però sovint és simplement la sort, la que marca aquesta diferència, i convé no oblidar-ho a l'hora de fer el balanç entre el que podem guanyar i el que podem perdre quan ens encarem a un repte o a un cim. I allò que coneixem com a por no deixa de ser el mecanisme amb què ens ha dotat l'evolució per permetre fer aquest balanç, i actuar-ne en conseqüència. Per cert, mentre pensava en tot açò, m'he adonat que aquests tres anys m'han passat molt, massa ràpid. I m'ha fet tanta por que caldrà fer alguna cosa al respecte.

Controlat finalment el foc de Mariola, arriba l'hora també de fer balanç de pèrdues, que ja pot avançar-se que han estat especialment copioses. Més enllà de l'impacte emocional i els efectes sobre el paisatge, no tots els incendis són iguals, i és necessari avaluar les seues conseqüències sobre els diferents hàbitats i espècies afectats, per tal de plantejar quina és la millor estratègia per a tractar que es recuperen com més prompte possible. La qual cosa no exclou, evidentment, que s'hagen de reclamar totes aquelles responsabilitats que pertoquen --ho vaig avançar dijous al Facebook, i hui mateix hi insisteix l'amic Enric Moltó: en el cas d'aquest incendi, no poden esgrimir com a suposat atenuant unes condicions climàtiques extremes-- com tampoc que, quan siga l'hora, s'haja de comptar amb tota la col·laboració possible, com la que proposa la pàgina Voluntaris a Mariola. Ni que, una vegada més, calga agrair a tota la gent que ha estat lluitant aquests dies contra les flames, posant en perill la seua vida, que el desastre no haja estat encara molt major. Hi seguirem parlant-ne, sense dubte. Però vos deixe, pel moment, aquesta imatge de la rodalia de Dosaigües, només uns dies després del foc que ha assolat aquelles muntanyes: una immensa tristesa, però també un petit raig d'esperança...