"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dijous, 19 de juliol de 2012

Propòsits

La situació, de forma resumida, ve a ser la següent: em falten dotze dies faeners abans d'agafar unes vacances que enguany espere, més que mai, amb candeleta. Compartisc, amb el meu entorn més immediat, un feixuc estat d'ànim constituït per una mescla explosiva de fatiga, indignació, estupor, ràbia i frustació. Sóc del parer que la majoria dels qui vos deixeu caure per aquestes planes teniu, en major o menor grau, aquesta mateixa sensació. I em consta també que sou sobradament conscients de la gravetat de la crisi i les seues diverses manifestacions, i de com està tot de complicat, especialment per a certs col·lectius.

Estic convençut, igualment, que compartim un profund fàstic per aquells que, aprofitant unes circumstàncies de les què en cap cas hem estat responsables, segueixen surant a la nostra costa, privant-nos de drets conquerits a un preu altíssim i inoculant en la major part de la societat una sensació de por que els habilita per seguir cometent abusos i extorsions amb una impunitat insultant. Sé, també, que coneixeu perfectament les eventuals solucions --no necessàriament simultànies ni consecutives-- que haurien d'aplicar-se per tal de superar aquesta terrible conjuntura, des de deixar de formar part tan prompte com es puga del país dels castellans, fins a desempallegar-se de la casta d'inútils, prepotents, corruptes, miserables i incompetens que ens han dut fins ací i dels seus còmplices i col·laboradors, tot passant per construir alternatives reals que ens deslliuren de la dictadura d'uns mercats que ens condueixen sense remissió al desastre social, econòmic i ambiental.


Convindreu que és altament improbable que, des d'ara fins que aquest blog i jo mateix ens prenguem uns dies de descans, les circumstàncies milloren significativament. Ans al contrari, a la vista de com va la cosa, allò presumible és que empitjoraran, i que els desastres i les calamitats atribuïbles --per acció o per omissió-- a la banda de descastats que ens governa, seguiran omplint els mitjans de comunicació (si més no, els pocs que encara no s'han plegat per complet als dictats del règim) i continuaran sent font de comentaris i opinions de tota mena en blogs i xarxes socials. Però és el cas que jo estic, també, fart de parlar-ne, de queixar-me i de donar peu a l'aplicació de la doctrina del xoc: ja és prou que haja esdevingut impossible mantindre amb ningú una conversa de més de cinc minuts sense que hi aparega indefectiblement el tema, com per a què jo hi insistisca encara més.

Així que, tret que en passe alguna de molt grossa --la qual cosa, vist el panorama, tampoc seria molt d'estranyar-- o que, per qualsevol raó, necessite desesperadament desfogar-me, des d'aquest mateix moment fins el set d'agost vinent faig ferm propòsit de dur només a aquestes planes a) accions i propostes actives i constructives que estiguen plantant-li cara a la situació, o b) persones, fets o llocs que, per la raó que siga, em facen sentir bé; la mala llet, me la deixe per a piular-la. I a més, mirant hui les estadístiques de blogger, he vist que entre les paraules clau de cerca recents per accedir a aquest blog, hi destaca "xicas (sic) despullades". I que voleu que vos diga, jo crec que és un senyal...

Dibuix de Joan Grau Cànoves, del seu blog El Cop d'Ull




12 comentaris:

  1. Després del resum inicial, fantàstic, em sembla una conclusió encertadíssima. Ahir, després de mirar les notícies, per exemple, em vaig quedar absolutament abatut, semblava una pel·lícula gore, de veritat... droga dura.

    Necessitem creure una mica en nosaltres mateixos (que de tirar-nos per terra ja se n'encarreguen els que ens volen sotmesos i empiocats).

    Llegiré amb avidesa les teves noves entrades a l'espera que m'aportin dosis de coneixement i optimisme... cosa que no dubto!

    Per cert... piules? Home! ens hem de trobar al twitter doncs! O em dius el teu perfil o em busques a mi... que és fàcil!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Crec que cada volta en som més els que compartim aquesta sensació, porquet: és innegable que les coses pinten molt malament, però hem arribat a un punt que estar informats --i ho estem, sovint, en excés-- porta a la impotència més absoluta...

      És evident que la solució no és ignorar la realitat, ans al contrari. Però junt amb el propòsit de no deixar-me abatre per la forma com se'ns presenta aquesta per part de molts mitjans, vull pensar també que malgrat tot hi ha alternatives viables que no ens condueixen sense remei al desànim i la frustració. I, almenys, hem de fer l'esforç perquè tanta negror no acabe també amagant allò que de bo, positiu i encorajador té la vida. Altra cosa serà aconseguir-ho...

      Ens veiem a twitter ;) Gràcies, salut!

      Elimina
  2. Són uns bons propòsits, esperem doncs aquestes entrades perquè ens encomanis una filosofia anti estat de xoc. I que tens raó, que valem i que ens hem de creure forts per tirar endavant enmig de tot aquest panorama. Endavant!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hem de creure-ho, Sílvia. Tan de bo, entre tots, trobem la forma, si no de superar aquest panorama, si d'afrontar-lo d'una altra manera i amb una actitud diferent: els mitjans parlen continuament d'aspectes que a penes comprenem i que estan fora del nostre abast, però que acaben pesant-nos com una llosa en el dia a dia fins el punt de fer-nos oblidar que hi ha moltes altres (petites) coses que sobre les que sí que tenim --encara-- control i capacitat per canviar-les. Sense ignorar la realitat, però no deixant-nos superar per ella: endavant!

      Elimina
  3. Ens calen tones de positivisme per sortir d'aquest xoc, però jo crec (com sempre) que entre tots podem seguir endavant, que hi ha moltes coses encara -i no materials- que poden fer créixer la força per no deixar de somriure i "combatre" d'una forma més intel · ligent a tot i tots els que destrueixen aquesta societat.
    No els donem el plaer de veure'ns abatuts!!

    Una aferrada ben forta!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Totalment d'acord, lluna. Abatuts i desanimats estem vençuts, i ells ho saben. Seguir construint complicitats, donar --de nou-- importància a les petites coses que no saben d'índexs borsaris ni de primes de risc, pot arribar també a ser subversiu. Si més no, és també una forma de resistència i una bona base per construir alternatives més necessàries que mai. Moltes gràcies i una abraçada!

      Elimina
  4. Crec que tens molta raó i comparteixo els sentiments de fàstic,indignació i rabia i tot el que dius....si amb gent atemorida ho tenen molt més fàcil , hem de perdre la por ,si som molts més que aquest grapat d'imbecils!
    No defallim , lluitem, no caiguem en la resignació .....
    m'he autoanimar per no caure en un profund desànim però cad dia em donen més motius per la indignació i la rebel·lia....almenys siguem conscients i lúcids i aprofitem la nostra força i creem-nos la il·lusió que un altre món és possible...
    ànims!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquest és el propòsit, Elfreelang: rebels, mai abatuts. El problema és que, tot i saber-ho, cada volta em costa més aplicar-m'ho al dia a dia, i hi ha vegades que ja ni autoanimar-me és suficient davant tanta notícia funesta i tanta negror en l'horitzó. Però podem, sense dubte. I tot és començar: com tu dius, nosaltres en som més, molts més... Salut i endavant!

      Elimina
  5. Avui m'ha pres les paraules de l'apunt, encara que tu les poses amb més encert.
    Hi sóc cent per cent d'acord.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Màrius. O fem força i ens espolsem la por i la frustració, o estem vençuts. Salut!

      Elimina
  6. Fas un resum impecable. Jo, el més positiu que he trobat per evadir-me -a banda de la bici, és clar- ha estat començar a pintar les onze finestres de fusta de la meua casa -només em queden les que donen al balcó, que són més còmodes i vull gaudir-les- i una habitació que val per quatre, donades les seues condicions mediambientals, és a dir, la quantitat de trastos que he de moure per poder ficar la brotxa. Va, que les darreres vacances abans de la intervenció total, seguint el model grec -no només bancària- ja estan al tocar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No està gens malament com a evasió, Vicicle: jo, a banda d'un poquet de muntanya --i de treure la pols de tots ells llibres després de les obres precipitades a la cambra-- espere les vacances per esllomar-me al pati, que ja frega la categoria de jungla tropical. Però reconec que alguna finestra també està demanant a crits que li preste un poc d'atenció.

      De vegades pense que el meu avi tenia raó quan deia que el problema era que ens calfàvem massa el cap. Deixar-lo descansar, i passar l'activitat a les mans --i a les cames-- és molt més que una teràpia: problement, a aquestes alçades, és una necessitat. I del model grec --aplicat a les intervencions, siguen de la classe que siguen-- ja ni en parlem... Gràcies, salut!

      Elimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...