Paraules màgiques

Dubte, encara, entre l'opció d'interpretar el mític episodi de Draghi amansint la prima de risc com una demostració palpable i commovedora de l'infinit poder de la paraula, o bé acceptar simplement que el sistema que decideix sobre les nostres vides i hisendes --i que canvia d'opinió de forma tan radical com sorprenent-- és en realitat una broma macabra perpetrada per una banda de psicòpates borratxos i, per tant, totalment impenetrable a cap anàlisi racional. Fins i tot, si no fóra divendres, potser em detindria a analitzar els possibles significats ocults d'una part de l'arcana invocació (ja sabeu, aquella que diu "farem el que calga...") que, sense voler semblar irreverent, si que m'inquieta una mica: quasi sempre, el que ha calgut fer ens ha eixit, als simples mortals, per un ou de la cara. Però com que és divendres, millor canvie reflexions per cerveses i hipòtesis per rises, i dilluns Cthulhu proveïrà. Total, igual d'ací una estona Draghi diu --o no diu-- alguna altra cosa, i se'n va tot a fer punyetes... Bon cap de setmana! (i, com proposa Carme, posats a pecar que no siga d'infelicitat).



Draghi ordenant als mercats que es relaxen, crec:
 "Believe me, it will be enough"

Burnout

--Ràpid, doctor, el necessitem una altra volta en urgències! Acaben d’ingressar-ne un altre!

--Un altre? Tots els divendres igual, és una autèntica epidèmia… Supose que amb els mateixos símptomes i per la mateixa causa que la resta...

--Tot idèntic. Es posen a escoltar la roda de premsa del consell de ministres sense prendre precaucions i van encenent-se poc a poc fins que, quan parla Montoro, entren inevitablement en autocombustió explosiva espontània.

--I jo que em creia que ho havia vist tot… I aquest què és? Aturat, pensionista? Funcionari?

--Professor, crec. I em sembla que hui no serà l’únic: diuen que Wert ha fet també declaracions després del consell...

--Déu meu! Quina catàstrofe! Bé, ja coneixeu el protocol d’emergència. Vigileu els possibles contagis al personal de l’hospital, que ja va també prou cremat. I sobretot, que ningú faça als pacients cap comentari sobre el que els costaran després els medicaments quan vagen a la farmàcia, no siga que acabem volant tots pels aires…



(La meua proposta per al convit estiuenc --i un poc "gore"-- de zel, acompanyada d'una abraçada especial: hui més que mai, #TotsSomEmpordà)

Colors

Realment, no sabria explicar el perquè. Però escoltar el seu cant característic i albirar el seu vol elegant i llunyà quan comencen a declinar les llargues vesprades estiuenques, m’ha provocat des de sempre una reconfortant sensació de placidesa. Com si, malgrat les tempestes i les incerteses, encara ens quedara la remota esperança que alguna cosa segueix estant allà on ha d’estar, tot i que de vegades vole tan amunt que només podem arribar a intuir-la... Ja ho he dit altres vegades: quan es tracta de mineria d’ànims, no pot renunciar-se a explorar cap jaciment, per petit o insignificant que semble. I entre tanta tristesa i tanta negror, els multicolors abellerols i el seu alegre, puntual i inconfusible cant no són, ni de bon tros, una veta menyspreable.

 


Ni tots els esforços per arramassar d'on es puga qualsevol bri d'optimisme i color aconsegueixen hui amagar la ràbia de veure el país altra volta en flames, ni la desolació per les vides arrasades pel foc. No hi ha paraules per descriure el que mostren les imatges de la catàstrofe --de nou iniciada per mans miserables-- que assola encara l'Alt Empordà i que amenaça també l'Alta Garrotxa; només transmetre, des d'aquesta terra que coneix tan bé l'assot del fum i la cendra, tot l'ànim i el suport. I el desig que el malson acabe com més aviat millor.

Imatge d'Ara.cat

Itinerari

He començat, tenint en compte que és divendres i en estricte compliment del propòsit b) de l'entrada anterior, pensant en alguna cançó que em vinguera de gust, la qual cosa m'ha dut --no sense algunes vacil·lacions-- a Knopfler i la seua estimulant Why Aye Man. Per tal de refrescar la memòria, he fet una volteta per la lletra de la cançó --economic refugees / on the run to Germany-- i pel seu peculiar títol que és, segons sembla, una salutació col·loquial pròpia del dialecte geordie del nord-est d'Anglaterra. Des d'ahi, he passat al disc del qual forma part, editat el 2002 i titulat The Ragpicker's Dream. Sempre m'ha agradat la portada d'aquest disc, dissenyada sobre una coneguda fotografia d'Elliot Erwitt, i per això he decidit resseguir un poc més aquest ramal del camí, gràcies al qual he sabut que la imatge en qüestió, que representa al també fotògraf Robert Frank i la seua companya Mary, va ser feta en una casa de València el 1952. I des d'ací he imaginat que, potser molt a prop d'aquella mateixa casa, un jove Estellés escrivia els poemes de la "Ciutat a cau d'orella", ignorant que en aquell mateix moment, en una lluminosa cuina, dos joves americans sentien que no hi havia a València dos amants com ells... I, vist el punt de partida i el punt d'arribada, m'ha semblat que, com a recorregut per a aquestes hores d'un divendres, ja era més que suficient. Bon cap de setmana!

No puc estar-me de fer constar que, malgrat la suposada "intervenció" a la Generalitat Valenciana (com si no estiguérem prou intervinguts des de fa més de tres-cents anys...), els rumors d'imminent i desmesurat acomiadament de treballadors públics en la meua rodalia immediata, i d'haver assistit a dues manifestacions multitudinàries --a València i Alcoi-- en només vint-i-quatre hores, m'he mantingut relativament fidel al meu propòsit inicial pel que fa al blog. Veurem molt em dura la determinació.

Per cert, un bon amic molt aficionat a la fotografia m'indica que, segons la Wikipedia, Robert i Mary Frank --la parella de la foto-- es van separar el 1969. La qual cosa, és clar, no vol dir res més que la felicitat cal agafar-la quan passa i mentre dure.

Propòsits

La situació, de forma resumida, ve a ser la següent: em falten dotze dies faeners abans d'agafar unes vacances que enguany espere, més que mai, amb candeleta. Compartisc, amb el meu entorn més immediat, un feixuc estat d'ànim constituït per una mescla explosiva de fatiga, indignació, estupor, ràbia i frustació. Sóc del parer que la majoria dels qui vos deixeu caure per aquestes planes teniu, en major o menor grau, aquesta mateixa sensació. I em consta també que sou sobradament conscients de la gravetat de la crisi i les seues diverses manifestacions, i de com està tot de complicat, especialment per a certs col·lectius.

Estic convençut, igualment, que compartim un profund fàstic per aquells que, aprofitant unes circumstàncies de les què en cap cas hem estat responsables, segueixen surant a la nostra costa, privant-nos de drets conquerits a un preu altíssim i inoculant en la major part de la societat una sensació de por que els habilita per seguir cometent abusos i extorsions amb una impunitat insultant. Sé, també, que coneixeu perfectament les eventuals solucions --no necessàriament simultànies ni consecutives-- que haurien d'aplicar-se per tal de superar aquesta terrible conjuntura, des de deixar de formar part tan prompte com es puga del país dels castellans, fins a desempallegar-se de la casta d'inútils, prepotents, corruptes, miserables i incompetens que ens han dut fins ací i dels seus còmplices i col·laboradors, tot passant per construir alternatives reals que ens deslliuren de la dictadura d'uns mercats que ens condueixen sense remissió al desastre social, econòmic i ambiental.

Convindreu que és altament improbable que, des d'ara fins que aquest blog i jo mateix ens prenguem uns dies de descans, les circumstàncies milloren significativament. Ans al contrari, a la vista de com va la cosa, allò presumible és que empitjoraran, i que els desastres i les calamitats atribuïbles --per acció o per omissió-- a la banda de descastats que ens governa, seguiran omplint els mitjans de comunicació (si més no, els pocs que encara no s'han plegat per complet als dictats del règim) i continuaran sent font de comentaris i opinions de tota mena en blogs i xarxes socials. Però és el cas que jo estic, també, fart de parlar-ne, de queixar-me i de donar peu a l'aplicació de la doctrina del xoc: ja és prou que haja esdevingut impossible mantindre amb ningú una conversa de més de cinc minuts sense que hi aparega indefectiblement el tema, com per a què jo hi insistisca encara més.

Així que, tret que en passe alguna de molt grossa --la qual cosa, vist el panorama, tampoc seria molt d'estranyar-- o que, per qualsevol raó, necessite desesperadament desfogar-me, des d'aquest mateix moment fins el set d'agost vinent faig ferm propòsit de dur només a aquestes planes a) accions i propostes actives i constructives que estiguen plantant-li cara a la situació, o b) persones, fets o llocs que, per la raó que siga, em facen sentir bé; la mala llet, me la deixe per a piular-la. I a més, mirant hui les estadístiques de blogger, he vist que entre les paraules clau de cerca recents per accedir a aquest blog, hi destaca "xicas (sic) despullades". I que voleu que vos diga, jo crec que és un senyal...

Dibuix de Joan Grau Cànoves, del seu blog El Cop d'Ull