Larrunarri

Tret d'incursions ocasionals per la banda navarresa del Pirineu i algun passeig per la rodalia d'Arantzazu, en el massís de l'Aizkorri, a penes conec res de les muntanyes d'Euskal Herria. Tampoc aquest viatge, de pretensions bàsicament urbanes i litorals, tenia com a objectiu millorar significativament aquest coneixement; però entre unes coses i altres, encara vam trobar l'oportunitat d'atendre referències i recomanacions diverses --gràcies, Peio-- i acostar-nos, ni que fóra fugaçment, a la bellíssima serralada d'Aralar i a un dels seus pics més emblemàtics, el Txindoki o --sembla que més correctament-- Larrunarri. Amb 1.346 metres d'altitud i un perfil característic per la seua esvelta aresta rocosa, l'ascensió al Larrunarri és una de les més conegudes i freqüentades pels muntanyers d'aquesta zona limítrofa entre Gipuzkoa i Nafarroa, i una temptació massa gran com per deixar-la passar.

Partint, com va ser el nostre cas, des de l'ermita de Larraitz, el camí més habitual i concorregut per arribar-hi al cim --al qual també s'hi pot accedir escalant per la mateixa aresta, o bé per diverses travesses que hi ascendeixen més o menys directament pel vessant oest de la muntanya-- no mostra cap dificultat significativa, tret si de cas dels prop de mil metres de desnivell que cal salvar al llarg de la pujada, i d'algun tram més pedregós que, en mullat, potser requeriria alguna senzilla precaució. Pel demés, la pujada per aquest sender, sempre ample i ben marcat, és un passeig que va discorrent entre prats i herbassars on pasturen ovelles i cavalls (alguns d'ells, els famosos pottoka característics d'aquestes serres) fins guanyar finalment el cim, des del que hom gaudeix d'unes vistes realment privilegiades sobre les valls circumdants del Goierri i Tolosaldea i les extenses i immediates campes d'Aralar. Hom entén que Mari tinga, en aquest pic, una de les seues morades predilectes; conéixer també la resta dels cims que senyoreja, em queda pendent per a una altra ocasió.

Inici de reinici

Hui m'he alçat un poc pre-postvacacional. Només em queda un cap de setmana per davant abans de posar de nou els ossos de punta, i la imminència del retorn, la pluja acabada de caure i la frescor que ha deixat darrere seu, predisposen a pensar ja en la inevitable represa de seguides i ocupacions més o menys quotidianes que m'espera a partir de dilluns. Afortunadament, i si més no vistes des d'ara, ni totes les seguides han de ser igualment enutjoses, ni totes les ocupacions hauran de derivar necessàriament en preocupacions, tot i que sembla clar que, d'aquestes, seguirem estant-ne ben assortits. Farem per encarar-les, en tot cas, amb ànims i decisió, i vull creure també que amb les forces renovades per aquesta pausa que comence, des d'ara mateix, a donar per acabada. Encara em queda, però, un cap de setmana per davant, així que farem per aprofitar-lo; i, si no queda més remei, ja em posaré pròpiament postvacacional quan siga l'hora.

Acabat de tornar des de tots els verds d'Euskadi, recupere aquesta imatge, feta al principi de les meues vacances en les zones cremades a Mariola, uns dies abans que un incendi assolara també les serres de la Torre de les Maçanes, Penàguila i Benifallim i s'emportara per davant la vida de dos companys que lluitaven contra el foc. Una volta més, la muntanya renaix des de les seues cendres, i a nosaltres ens queda recordar aquells que ho deixaren tot per defensar-la de les flames, i seguir lluitant per tal que no torne a passar mai més.

Devanit

És una paraula que no he sabut trobar en els diccionaris, però que es manté ben viva al meu poble i que ve a significar --ho diu el mestre Eugeni Reig-- "satisfet, content i orgullós alhora". A la qual cosa caldria afegir, també, sorprés i, sobretot, molt agraït: als organitzadors dels premis c@ts, i als amics i amigues que heu pensat en aquest blog. Felicitacions a tots els blogs nominats --com diu Jp, només veure's al seu costat ja és premi suficient-- i moltes gràcies, de veres!




Seguisc, ara com ara, lliurat a les (des)ocupacions pròpies d'un principi de vacances, a saber: recuperar son endarrerida, caminar per les serres properes, voltar per les festes de la contornada --ara mateix, Cocentaina-- i, en general, no fer-ne ni un brot i mirar com menys pantalles millor. Però no m'he pogut resistir a trencar aquesta pausa blogaire perquè, ho reconec, m'he posat molt content i volia deixar-ho dit. Bon estiu, de nou, i que la calor vos siga passadora.

I tacte

Tanque, hui, aquest recorregut hedònic --i també un poc tòpic, ho reconec-- que m'ha tingut ocupat els últims dies i que, en tot cas, ha complert a bastament l'objectiu que tenia assignat: fer un poc més passadors els últims dies abans d'unes vacances en les quals he entrat, formalment, fa només una estoneta. Podria dir-se, doncs, que a partir d'aquest moment deixe d'escriure sobre plaers, per aplicar-me a jornada completa a tractar de copsar-los, si més no després d'un parell de bones dormides i en la mesura que es posen raonablement a l'abast. Però a banda d'això, que també, el que espere especialment de les vacances d'enguany és que complisquen com cal el paper de "pausa higiènica" que els atribuïa Fuster: a aquestes alçades, "relaxar els músculs, el cervell i l’ànim" ha esdevingut una necessitat imperiosa i inajornable. I amb aquesta intenció m'hi pose, des d'ara mateix, entre parèntesis, estat que faré també extensiu a aquestes planes durant un temps, fins que les calorades de l'agost comencen a perdre un poc d'espenta. Gràcies, una volta més, perquè sense vosaltres res de tot açò tindria cap sentit. I, si vos ve de gust, ens trobarem de nou en setembre; fins llavors, una abraçada i que, amb vacances o sense, passeu el millor dels estius possibles.



Quasi ho oblide: quant al tacte, el de la pell, sense cap dubte. I, ara que ho pense, potser el mateix hauria pogut dir per a tots els sentits anteriors... Salut i fins prompte!

La pell té memòria

El tacte es torna insuportable

en la mesura en que desapareix.

Mai no hi ha suficients carícies.

La pell però, té memòria i tu,

sempre acabes sent més que un pronom.

Tu.

Alba Àlvarez, "Sol de mitjanit a Reykjavík"

Gust

 

Entre la magdalena de Proust i el pimentó torrat d'Estellés --o els ous ferrats de Martí i Pol-- s'obre un extens i variat paisatge sensorial, en el qual el gust constitueix l'element primordial i definitori. Font indiscutible de plaers actuals o incontrolable evocador d'emocions oblidades (la mateixa síndrome de Proust, que hom vincula generalment a l'olfacte, té molt més a veure amb els estímuls gustatius), és diu que és el sentit més lligat a aspectes anímics i culturals. Potser per això, al seu recer, hi han prosperat espècies tan originals i cridaneres com els gourmets, els sommeliers o els tastadors de tot allò susceptible de ser tastat, des de la mel fins a l'aigua. Quant a mi, tot i que reconec haver-me emocionat fins a la llàgrima davant algunes combinacions gastronòmiques especialment reixides (sovint amb algun bolet com a protagonista), sóc poc amic de les sofisticacions innecessàries, com també de les dolçors excessives --amb l'única excepció, si de cas, d'allò que continga xocolata en la seua composició. Per la qual cosa, pel que fa als sabors, m'incline decididament pels que em semblen francs, senzills i naturals: potser serà també cosa de la calor, però pense ara mateix, per exemple, en una bresquilla de Gorga, unes cireres de Patró o una bona magrana mollar, millor si és d'Elx. I posats a triar la meua magdalena, crec que inclinararia per aquell caldero de Tabarca. En Tabarca, evidentment.

"La tomate, pourtant, je la connaissais depuis toujours, depuis le jardin de tante Marthe, depuis l'été qui gorge la petite excroissance chétive d'un soleil de plus en plus ardent, depuis la déchirure qu'y faisaient mes dents pour asperger ma langue d'un jus genereux, tiède et riche que la fraîcheur des réfrigérateurs, l'affront des vinaigres et la fausse noblesse de l'huile masquent en sa generosité essentielle. Sucre, eau, fruit, pulpe, liquide ou solide? La tomate crue, dévorée dans le jardin sitôt recoltée, c'est la corne de l'abondance des sensations simples, une cascade qui essaime dans la bouche et en réunit tous les plaisirs. La résistance de la peau tendue, juste un peu, juste assez, le fondant des tissus, de cette liqueur pépineuse qui s'écoule au coin des lèvres et qu'on essuie sans crainte d'en tacher ses doigts, cette petite boule charnue que déverse en nous des torrents de nature: voilà la tomate, voilà l'aventure."

Muriel Barbery, "Une gourmandise"