Efímer

Cada any pense que no val la pena complicar-s'hi molt, perquè de lloc, al patí, hi ha de sobres, i a més és d'aquelles coses que encara no has acabat de fer-la i ja has de començar a desfer-la. Però com cada any, per aquestes dates, he acabat dedicant una bona estona a apilar de forma més o menys acurada la llenya que cremarà aquest hivern. I encara no he sabut decidir-me sobre si allò que em mou a fer-ho, descuidant fins i tot altres feines més urgents, productives i duradores, és algun tipus de mania per l'ordre i l'organització, o si simplement és una qüestió de sensibilitat estètica. O potser és que, en el fons, totes dues coses venen a significar el mateix.

Setmana avant

Dissabte, van ser les circumstàncies familiars les què em van impedir anar a manifestar-me a València. I ja em sap mal, ara, perquè tot i els milers de veus que van reclamar als cínics que ens governen que convoquen eleccions, es veu que en van faltar unes quantes per arribar a la xifra crítica que els hauria fet marxar. Ahir, en canvi, va ser el cansament qui em va tindre tot el matí debatent-me entre anar a trepitjar la neu que havia tornat a caure a la muntanya, o bé quedar-me tranquil·lament a casa recuperant forces i posant-me al dia amb totes les tasques que, aquestes últimes setmanes, he hagut d'anar deixant pendents. Al remat, i en disputada competició, va acabar guanyant la segona opció, però només en part: si bé vaig renunciar a les botes i em vaig limitar a gaudir en la distància dels paisatges emblanquinats, la majoria de les tasques pendents seguiran sent-ho encara una mica més, perquè la llar encesa, llibres a l'abast i Antònia Font de fons van ser una temptació massa difícil de resistir. No em sap greu, en tot cas, perquè ja hi haurà temps d'acabar tasques i pujar muntanyes, i perquè mai està de més dosificar les forces, sobretot quan tenim tanta feina per davant: refer tot allò que ells han desfet, seguir reclamant que tornen el que han furtat o han deixat que furtaren. I recordar-los que, facen el que facen i s'amaguen on s'amaguen, seran ells els que no tindran descans.




Primer va ser Al Tall, després Obrint Pas, ara Antònia Font... Massa comiats, tot plegat; i en tot els casos, sensacions molt paregudes: l'agraïment per tantes bones estones i, tot i que ens queda la música, la certesa de que els trobarem a faltar.

En negre

No sols és la ràbia

Però és també la ràbia, cantava fa ja molts anys Raimon. Perquè té nassos que siga precisament hui, que he pogut trobar per fi una estoneta per passar per ací --han estat, aquests últims, uns dies complicats, i no espere una millora substancial a curt termini-- quan quaranta-nou vots indecents han consumat l'anunciada liquidació de la radiotelevisió pública valenciana. I ahir, o despús-ahir, quan a Carlos Fabra quasi li donen les gràcies per haver-se embutxacat els diners de tots, i demà ja veurem quina és la que ens toca engolir-nos... Jo, ja ho sabeu, sóc més de mirar-me les coses amb relativa calma, aprendre la lliçó i veure la forma de seguir avançant; és cert que, al remat i a falta de veure com queda tot finalment, a Fabra l'han condemnat a quatre anys de presó, i també és molt probable que amb la mort de Canal 9 el Partit Popular haja confirmat també la seua pròpia sentència. Però mira, hi ha dies que el que abelleix és deixar-se de calmes, lliçons, anàlisis i avanços, i limitar-se a desitjar-los, als quaranta-nou en qüestió i a tots els que per acció o per omissió els han dut fins allí, que no passen ni un sol dia sense que algú els llance a la cara tot el mal que han fet, han recolzat o han consentit, fins que arribe el moment de pagar per tot plegat. O això, o cagar-se directament en ells i en tot el que representen, el que vos vinga millor: no sols és la ràbia i és també la ràbia, aquesta força que ens manté encara lluitant. 

Darrere els senills

Si mireu només la imatge, potser vos semblarà un més dels fragments d'aiguamoll que, arreu les planes litorals del País Valencià, malden encara per sobreviure a segles de dessecacions, aterraments i agressions de tota mena. Però darrere dels senills, els joncs i el perluc, s'amaga molt més que això: fa pocs anys, la major part d'aquest mateix terreny, enclavat al bell mig dels anomenats Carrissars d'Elx --una antiga zona humida, part de la denominada Albufera d'Elx, que va ser dessecada per al cultiu en el segle XVIII-- estava ocupat per l'alfals i altres conreus. A hores d'ara, gràcies a un acord de custòdia del territori entre els propietaris de la finca, la Comunitat de Regants dels Carrissars i dues entitats conservacionistes (AHSA i ANSE), està duent-se a terme la restauració i regeneració natural de la zona, amb el resultat que podeu veure. En total, i en aquest cas concret, està actuant-se sobre quatre hectàrees d'especial importància per a la conservació de la carregada i altres ocells propis d'aquesta mena d'ambients, alguns d'ells tan amenaçats com la rosseta. Però la intervenció forma part d'un projecte molt més ambiciós, en el qual els regants tenen un paper protagonista, i que preveu demostrar, en última instància, que l'agricultura no solament pot ser compatible amb la conservació del patrimoni natural, cultural i paisatgístic, sinó que pot contribuir activament a aquesta conservació.


Fa uns dies vaig tindre ocasió de comprovar, de la mà d'alguns dels seus responsables, l'esperançadora evolució del projecte --la Bassa dels Prats, li diuen-- d'ençà que es va iniciar fa tres anys. Hi ha també bones perspectives per a que aquesta experiència singular de col·laboració entre llauradors i ecologistes es consolide i s'estenga; d'idees no els en falten, i estic convençut que, malgrat les dificultats, el projecte eixirà avant gràcies a l'entusiasme de tots els que hi participen. Però tota l'ajuda compta, així que, si teniu ocasió, no deixeu de col·laborar-hi. O, millor encara, de conèixer sobre el terreny el que està fent-se i el que queda per fer: els Carrissars, com tot el seu entorn --en ple Camp d'Elx, amb els parcs naturals del Fondo i les Salines de Santa Pola a tocar-- justifiquen sobradament una visita, i l'esforç per trobar vies alternatives per al futur de l'agricultura i la conservació mereix tot el suport. I, a més de gaudir del paisatge, de la flora i de la fauna, no oblideu tampoc provar els melons i les magranes: no vos en penedireu.

Perluc, que segons em van explicar és com es coneix en aquestes terres meridionals la vegetació submergida que creix en basses i assarbs, símptoma de bona qualitat de l'aigua i de que la recuperació de l'aiguamoll va per bon camí.