I a la fi

No puc dir, és evident, que m'haja alegrat especialment en tornar a sentir el despertador aquest matí. Però tampoc no sóc d'aquells que s'estressen per haver de tornar a treballar, perquè reconec que tot plegat ho trobe un poc obscè, però sobretot, perquè malgrat tot --malgrat ells-- segueix agradant-me la meua feina i estic convençut que, tard o d'hora, han de vindre temps millors. I al remat, ja ho avançava, també les vacances han acabat per complir el seu paper primordial, i fins i tot hi ha hagut temps per fer un poc més d'exercici, per caminar uns quants dies entre pinedes i savinars i, d'una forma o d'una altra, per recuperar unes forces que curtejaven de forma ostensible i que, d'ara endavant, han de fer molta falta: els temps millors acabaran venint, estic convençut; però només si som nosaltres qui els fem vindre.

A mitjan

O, potser més pròpiament, hauria d'haver dit "a dos terços"... Avança l'agost, i amb ell unes vacances que,  tot i que inevitablement condicionades --també enguany-- per les circumstàncies familiars, van fent notar els seus efectes benèfics i reconstituents: al remat, en els temps que corren, no és poca cosa poder deixar temporalment de banda els maldecaps de la faena, i a mi --ho reconec-- em feia molta falta mirar-me les coses amb un poc de perspectiva. I, entre unes coses i altres, he pogut començar --i acabar-- llibres llargament postergats, fer alguna becadeta quan les condicions han estat propícies i, fins i tot, cavil·lar una mica amb calma i assossec, que hi ha decisions a prendre i no sempre és fàcil encertar amb la pregunta correcta. Potser, posats a fer balanç i per objectar alguna cosa, diria que, a aquestes alçades de les vacances, he pogut fer molt menys exercici del que hauria volgut, i m'han faltat, també, temps i ocasions per deixar-me caure amb més freqüència per ací. Encara em queda, però, un terç d'agost per veure d'esmenar-me, ni que siga només un poc: a falta d'una pluja generosa, qualsevol plugim pot fer paper. I convé estar preparat per aprofitar-lo.

Gerra soterrada, amb el propòsit aparent d'emmagatzemar aigua, junt a les restes d'un mur de pedra --potser el que queda d'una antiga cabana de pastors-- a l'Alt del Morral, a prop del cim del Benicadell. Molt a prop, també, dels lligaboscs que recollien els ruixims de la boira entre les seues fulles. 

Vacances, només

Hi ha allò del descans --posem que merescut-- i les "pauses higièniques" que deia Fuster, com hi ha els plans encara per fer i d'altres per no fer, i projectes que fa mesos que van traient el cap i els vindrà bé aquest parèntesi per fer-ne una pensada i veure si es concreten. I apagar el mòbil, els pantalons curts i les ganes de dormir sense fer cas al despertador, i els llibres que abelleix llegir, i un cert regust amarg pels companys què, en tornar, ja no hi seran... Hi ha sempre l'opció d'adornar-ho molt o poc, i jo --ja em coneixeu-- sóc més del primer que del segon. Però al remat, quasi tot es pot resumir en unes poques paraules, i hui és això el que faré: estic de vacances. I a fe que, siga com siga, les he d'aprofitar. Bon cap de setmana, i bon estiu!

Prou

Sempre he tractat de fugir de certeses absolutes i de simplificacions excessives. Fa temps que vaig deixar d'empassar-me històries de bons i dolents perquè, siguen els que siguen els uns i els altres, em fa l'efecte que els matisos i les gradacions s'adiuen més amb la realitat que les tonalitats categòriques, planes i sense ombres. Crec que desconfiar de quasi tot --especialment, quan quasi tot ens arriba tamisat a través d'altres ulls i altres opinions no necessàriament innocents ni imparcials-- és una pràctica cansada però saludable, i fins i tot la causa aparentment més justa tendeix a incomodar-me si la religió (qualsevol religió) s'hi fica pel mig. I amb tot, quan són xiquetes i xiquets els que cauen assassinats sota les bombes, quan l'opressió és manifesta i la injustícia palmària, quan el silenci clamorós dels nostres governs provoca nàusea i vergonya, quan "crim", "massacre" o "genocidi" són paraules que et venen contínuament a la ment quan veus certes imatges que poc a poc abandonen les portades a força de quotidianes, no pot haver lloc per al dubte, la prudència o la moderació. Així que, tot i saber que no serveix de res, que d'ací una estona tancaré l'ordinador i seguiré fent la meua vida mentre gent innocent seguirà perdent-la a l'altra banda de la mar, no volia deixar de dir-ho: prou de bombes sobre Gaza, visca Palestina lliure.

Cançó de batre (relats d'estiu)

Ja estan les garbes esteses
i l'era està ben trillada.
Els tres segadors descansen
que els espera faenada.

Com cada any han vingut
a la sega i la batuda,
que la mestressa està sola
i ha de menester ajuda.

Els segadors bé que ho saben
i per això, com cada any,
porten bona ferramenta
i ganes de treballar.

La mestressa ja els espera
i els prepara un got de vi
per fer retornar les forces
i aüssar-los l'esperit.

Que treball n'hi ha bona cosa
els tres segadors ho saben:
només té un camp, la mestressa,
però entre els tres no se l'acaben.

I allà van un darrere l'altre,
ben capficats en la tasca,
que per més garbes que lliguen
l'ama sempre en vol una altra.

Ja ha quedat l'era ben neta
i el graner està ben ple.
L'ama ha quedat satisfeta
i els tres segadors, també.

No plantes vinya en costera
ni sembres blat en barranc.
En l'era de la mestressa,
ella decideix qui hi bat.



Per a la proposta de Carme --que també aquest any fa la 'substitució estiuenca' dels Relats conjunts-- inspirada per algunes cançonetes que he escoltat ací i allà i, sobretot, pels "romanços de segadors" que he llegit en aquest interessant treball. Reconec que haguera quedat més propi si, en lloc de copes, en la magnífica foto de Barbollaire hi apareguera un bon porró; però estic segur que sabreu perdonar-me la llicència...