El vessant de
Mariola que s'estén entre els paratges de Serelles, a Alcoi i l'Alberri, a Cocentaina, és probablement un dels sectors menys freqüentats i més desconeguts de la serra. L'accidentada orografia, caracteritzada pels barrancs abruptes i els escarpaments rocallosos, i la presència --diria que dissuasiva-- de la enorme cicatriu de la pedrera, a hores d'ara inactiva, que ha excavat durant decennis el perfil de la muntanya, solen deixar aquesta part de la serra fora dels recorreguts habituals dels qui solem trescar pels seus senders i viaranys; més encara, d'ençà que l'estiu del 2012 un incendi --encara no totalment
aclarit-- va recremar més de cinc-centes hectàrees d'aquest sector del parc natural, parcialment cobert, fins llavors, per denses pinedes de pi blanc.
Tot i que els vorege sovint quan m'encare cap al Montcabrer per alguns dels camins que hi duen --pel
Coll d'en Sabata o per les Penyes Munteses, posem per cas-- feia molt de temps que no m'endinsava per aquells costers, marcats encara pels efectes del foc recent però en els què, mirats des de la distància, comença a fer-se palesa una lenta però tenaç regeneració de la coberta vegetal. Vaig voler aprofitar, per això, un dels últims dies lliures abans de reincorporar-me a la feina, per plantejar una caminada per aquest vessant, amb inici --i final-- en el castell de Cocentaina, les fites principals de la qual esbosse --no em compte encara entre els usuaris del ja quasi universal
GPS, tot i que sé que només és qüestió de temps que m'hi afegisca-- per si a algú li resulta d'interès.
Des del castell, un dels traçats del sender
PR V 37, ben abalisat i bo de caminar, mena fins els peus de la pedrera, l'impressionant tall de la qual pot vorejar-se per l'oest fins assolir el llit mutilat del barranc de Morant. Remuntant el mateix barranc, sense sender visible però relativament fàcil de transitar --tret, potser, del pendent remarcable i dels nombrosos pins cremats que barren la marxa i que a trams exigeixen alguna petita marrada-- s'arriba a les Penyes Munteses i, des d'elles, al traçat del sender GR-7, pel qual es pot guanyar fàcilment i si de ve gust l'immediat Montcabrer. El descens es planteja pel mateix sender de gran recorregut, en direcció cap a Alcoi; però abans d'arribar al Pla de les Codolles i el Coll d'en Sabata, cal parar atenció a un petit ramal --a l'esquerra, en sentit de la marxa-- que porta fins l'inconfusible turó del Cavall Bernat. Un altre senderol, marcat amb fites, voreja el
pollegó, que deia el mestre
Calero Picó, i després de passar junt als singulars Clots d'Ol, va descendint per un barrancó que, abans que s'engorje quan arriba a l'esglaó rocós de les Clapisses, cal abandonar per l'esquerra i que, seguint l'estret sender, retorna fins a peus de la pedrera i, des d'ella, al punt de partida.
Al remat, una caminada llarga (i a estones exigent) però indubtablement estimulant, per uns paisatges aspres en els que la ferida del foc és encara omnipresent, però que --tot i algunes intervencions com a mínim
qüestionables-- comencen a mostrar signes esperançadors d'una regeneració que s'anuncia lenta i complicada, però que, tard o d'hora, acabarà retornant-li el verd a la serra. Tan de bo d'altres ferides, molt més profundes i persistents sobre la pell de Mariola, puguem dir algun dia el mateix.
