Seta

El blanc de la neu ha deixat pas, tot just un mes després, al blanc dels ametlers que acaben de florir. Blanc sobre blanc, llavors i ara, per les blanques llicorelles que el riu de Seta deixa al descobert en el seu curt recorregut, i sobre les que han anat bastint-se pobles, camins i bancals. Podria ser, per això i amb propietat, una (altra) vall blanca; però tampoc no li va malament l'apel·latiu de reclosa ("saepta"), d'on el mestre Coromines fa derivar el nom amb que a hores d'ara la coneixem, i amb el que la van conèixer abans moriscos i mallorquins. Hi tornaré, en unes setmanes, quan el blanc dels ametlers --esguits de blanc, perquè en aquestes terres, l'ametler és quasi sempre un arbre de vora, o bé comparteix l'espai amb les verdes oliveres-- haurà deixat pas al rosa esplendorós de les bresquilleres. Però hi ha dies que el cos demana serra, i d'altres que demana vall; hui, quan he eixit de casa camí de la Serrella, em pensava que seria dels primers, però al remat ha pogut més la Vall de Seta, blanca i tancada, preciosa sempre.

Triar serra o vall per caminar no és, només, qüestió de costeres: en aquestes terres abruptes, trescar per l'"ager" --la "ruralia" de l'enyorat Joan Pellicer, de la desaparició del qual s'acaben de complir deu anys-- pot arribar a ser tan exigent com fer-ho pel "saltus". Sobre tot, quan l'ager en qüestió està solcat per rierols i barrancs profundament encaixats, i els senders que el recorren acusen els més de 1.000 litres per metre quadrat que s'han arreplegat a la zona entre novembre de 2016 i gener de 2017: demà serà dia de cruixidures, i he eixit de fang fins a les celles; però ha pagat la pena...

Ocells d'hivern

Està el fred, per suposat. I sovint el vent, i aquelles vistes tan clares i obertes que solen acompanyar-lo. Fins i tot, de tant en tant, està la neu. I després, estan també ells, i les seus corredisses entre les penyes espigolant les molles que deixen els excursionistes. Diuen els qui ho entenen que no se sap encara molt bé d'on venen ni on se'n van, i hi ha qui porta ja molts anys tractant de saber més dels seus secrets. Però siga com siga, en dates com aquestes, no puc imaginar-me els paisatges de Montcabrer, Aitana, Benicadell o Bèrnia sense l'alegre presència dels bardissers, part tan irreemplaçable dels nostres hiverns muntanyencs com el fred, el vent i les vistes. I, de tant en tant, la neu. Bon cap de setmana!

Símbols

Les últimes ventades els han fet caure de l'arbre que els produeix, i al qual donen el nom amb què és conegut pels botànics: Tetraclinis  prové del grec i significa "quatre llits", per les quatre escates llenyoses que allotgen les llavors i que formen el característic estròbil o pinya que singularitza el gènere. Quan el vaig plantar al pati, ja fa uns quants anys, no ho vaig fer només pel seu innegable valor ornamental, ni tampoc per la seua provada resistència a condicions ambientals extremes: l'araar (Tetraclinis articulata) és l'únic representant d'un gènere endèmic de la Mediterrània sud-occidental, relativament freqüent en el nord d'Àfrica, on és molt apreciat per la seua fusta i per les seues propietats medicinals, però extremadament escàs en Europa, on només es consideren com a naturals les poblacions de les serres de la rodalia de Cartagena --la qual cosa justifica el nom de savina o xiprer de Cartagena amb el què sovint és també conegut-- i les que apareixen a l'Illa de Malta, on és considerat com a arbre nacional i on se'l anomena għargħar. No he pogut esbrinar quina de les múltiples qualitats que adornen aquest arbre singular va fer que els maltesos li atorgaren aquesta honorífica consideració. Però quan veig, escampades arreu del pati, les petites pinyes blavenques obertes i perdudes ja les seues llavors, no puc deixar de pensar en el seu paregut --segons se les mire-- amb minúscules creus. De Malta, evidentment, i se non è vero, è ben trovato, o com siga que es diga en maltès.

Xiprers de Cartagena plantats a la Serra de Crevillent (dalt) i l'Orxa (baix)

Vesti la giubba (Relats conjunts nº 100)

Edward Hopper, 1914, Soir bleu

--Però... Això no pot ser! Com que el tenor ha marxat? Però tu saps el que dius? El teatre està ple i l'orquestra preparada, el públic espera impacient! Remogueu cel i terra! Hem de trobar-lo com siga!!

--Doncs això, que ha marxat. Ha dit que estava fart que l'Arlequí li furtara cada dia a Colombina i damunt haver de riure, i que ja s'ho farien tots dos, que ell se n'anava a fer-se una cassalla i a buscar-se'n una altra. Ah, i que ara si que riurà a gust...



Doncs això, que els relats conjunts han arribat al centenar, i no era cosa de deixar passar l'efemèride (gràcies, Carme, per l'avís), encara que siga amb el poc trellat habitual. I ja sabeu: si trobeu un pallasso en un bar, no vos estranyeu i aviseu al Liceu; potser estan buscant-lo...

Recitar! Mentre preso dal delirio,

non so più quel che dico,

e quel che faccio!

Eppur è d'uopo, sforzati!

Bah! sei tu forse un uom?

Tu se' Pagliaccio!

Vesti la giubba

e la faccia infarina.

La gente paga, e rider vuole qua.

E se Arlecchin t'invola Colombina,

ridi, Pagliaccio, e ognun applaudirà!

Tramuta in lazzi lo spasmo ed il pianto

in una smorfia il singhiozzo e 'l dolor,

Ah!

Ridi, Pagliaccio

sul tuo amore infranto!

Ridi del duol, che t'avvelena il cor!

Canvis

L'última volta que vaig escriure alguna cosa en aquestes planes era 2016. S'havien acabat les vacances, feia calor, esperàvem amb ganes una pluja que no arribava, i la faena em mantenia el cap massa ocupat com per dedicar-li temps al blog, i a moltes altres coses. Han passat mesos --cinc, si no erre en el compte-- i algunes coses han canviat: 2016 ha quedat enrere i el 2017 va fent camí; fa fred --no molt, però en fa-- i la pluja i la neu han ajornat, espere que per una bona temporada, la preocupació per la sequera. D'altres, en canvi, no ho han fet massa, perquè de tràfecs, pel moment, seguisc ben servit, i el treball (que per sort, i com sabeu, és en el meu cas més que un treball) encara m'ocupa extensament les hores i el cervell; però també és cert que la sembra dels mesos passats comença ara a mostrar algun brot esperançador, i vull creure que estic aprenent a prendrem les coses d'una altra forma i que, a poc que m'ho propose, hauria de ser capaç de treure temps per recuperar costums saludables que fa molt, massa, que no practique tant com caldria. Tornar a caminar per la muntanya, per exemple. I escriure, de nou, en aquestes planes, quan es puga i del que siga. I en això estem, de fet: canviant...

Coses de gener que enguany s'havien quedat per dir: desitjar-vos un feliç 2017, cosa que confie que estarà complint-se a bastament malgrat la meua inexcusable deixadesa; recordar l'aniversari de la meua filla Júlia, de qui vam celebrar els vint anys veient als Manel a Alcoi, i també el de la Línia, que el dia 24 va fer set anys en un estat més aviat lamentable però que ja veieu que es resisteix a donar-ho tot per perdut. I parlar de la notable nevada que, en els bons temps del blog, hauria donat com a mínim per a mitja dotzena d'entrades, i que només ahir, deu dies després de que caiguera, vaig poder finalment anar a trepitjar i a fotografiar. Això si, amb mig metre llarg de talló, encara, a la Serrella; feu compte de la que degué caure...