Diferències

Segur que ja havíeu reparat en la forma diferent de dir-ho en una i altra llengua, qüestió que és ben coneguda i que ha estat objecte de no poques interpretacions, anàlisis i valoracions. A mi, lògicament, també em resulta cridaner que, per a un mateix significat, català i castellà s'utilitzen dos termes tan distints, tot i que pel que es veu les dues paraules tenen un origen molt similar. Però és precisament aquest origen el que em resulta més sorprenent, i fins i tot un poc desconcertant, perquè si "perro" ve de "prrr" i "gos" ve de "kus", i totes dues, diuen els diccionaris etimològics, són "veus expressives usades per a cridar o incitar" a aquests animals, només se m'acudeixen dues explicacions: o gossos i perros tenen --o tenien-- diferències etològiques significatives, o bé els és absolutament indiferent que se'ls cride dient prrr, kus o qualsevol altra cosa que vos passe pel cap; i si és així, encara sort que els hem acabat dient com els diem...





Reconec que, quan vaig trobar l'altre dia els dos cartells molt a prop l'un de l'altre, em vaig quedar pegant-li voltes a allò tan conegut d'adiestrar i ensinistrar, i és sobre això --original que és un-- sobre el que vaig estar temptat d'escriure. Mai, però, m'havia parat a pensar en l'altra part de la "diferència", i la veritat és que he passat una estona d'allò més entretinguda navegant per internet entre gossos, perros, canis, cãos i txakurrak, de la qual he acabat traient un parell d'intuïcions sobre les què hauré de pensar un poc més: moltes de les paraules utilitzades arreu del món per designar la que probablement és la primera espècie animal domesticada per la humanitat semblen ser molt antigues (o deriven d'unes altres que ho són), i molt sovint tenen un aire marcadament onomatopeic. Per cert. sembla que, a banda del seu origen presumptament expressiu, els mots "perro" i "gos" tenen més trets en comú: tots dos tenien en un principi un sentit despectiu, i han acabat desplaçant --almenys en part i en temps relativament recents-- a "can" i "ca", que deriven del llatí "canis". Tot val, amb tal de distreure el cap una estoneta... Bon cap de setmana!

Pareguts raonables

Si els corbs marins pensaren en pel·lícules, crec saber el que li passaria a aquest pel cap en aquell precís moment: "sóc el rei del riu!!!"

D'acord, està un poc forçat, però un aire si que li té, no? Quant a la foto, està feta fa uns dies des de la presa de l'Embassament de Beniarrés, pràcticament ple després de les pluges i les nevades de la tardor i l'hivern passats; una imatge molt diferent de la de fa només uns mesos, i un bon dia, hui, per recordar la importància de l'aigua i de gestionar-la adequadament. I no, aquest exemplar no pateix cap trastorn de la personalitat que el faça creure's Leonardo di Caprio: la imatge dels corbs marins eixugant-se al sol amb les ales esteses és molt habitual en aquesta espècie i en altres parents pròxims que tenen el plomatge poc impermeabilitzat per facilitar els seus hàbits bussejadors, la qual cosa fa que després d'algunes immersions hagen d'eliminar l'aigua que els amara en excés.

Inspiració

Vista i estudiada la vostra petició
sol·licitud
o instància
cursada per la via reglamentàriament correcta
en virtud de la norma
i dels antecedents que consten
i havent analitzat 
amb l'atenció deguda
tots aquells aspectes que en són d'aplicació
(molt en particular, les circumstàncies tècniques
els riscos existents
els efectes previstos 
i, si ens ho permeteu, també els imprevistos
almenys en la mesura
que permet l'experiència
i un cert coneixement
de l'indret afectat)
Ens plau comunicar-vos
que no hi ha inconvenient
per part de qui subscriu,
en que tal petició, sol·licitud o instància
siga duta a efecte
de la forma indicada.
La qual cosa s'informa
a efectes oportuns.
Signatura electrònica
i peu de recurs
a dia de la data.

(Amb còpia, per favor,
a qui pertoque. Gràcies).



Treballant en el dia mundial de la poesia...

I ara seriosament, deixeu-me que, tot i trobar encertadíssima la tria d'Antònia Vicens per part de l'ILC per a celebrar aquest dia mundial, unisca l'efemèride de la jornada a l'any dedicat al poeta alcoià Joan Valls Jordà, amb un dels seus poemes que més m'estime:

Avui, cara al paisatge del meu poble

guaitant cada racó de les muntanyes,

m'he sentit la sang més fidel al ritme

universal del tot.

El costat fosc

Un any més, l'aparició de les petites i discretes abelleres fosques m'ha dut a tractar d'encabir la seua extraordinària i desconcertant diversitat de formes en alguna de les espècies, subespècies i varietats en què els especialistes, sempre atents al menor dels detalls --morfològics, fenològics, ecològics i fins i tot reproductius, ja que diferents pol·linitzadors podrien justificar un tractament taxonòmic diferent per a les formes a les quals fecunden-- han anat subdividint-les. I un any més, tret de les dyris per allò del camp basal del label més aviat ample i pla, i d'algun vorell groc que m'hi du, no sense dubtes, cap al que ha vingut en denominar-se bilunulata, m'he tornat a perdre en la procel·losa complexitat de noms, caràcters i formes de transició típics del grup. Per això, també enguany, he decidit romandre en la banda fosca de la taxonomia de les fusca i deixar que els experts, que es mouen en el costat lluminós --que la força els acompanye-- vagen aclarint-ho tot un poc més, a veure si l'any que ve comence a atrevir-me amb lupercalis, arnoldis, dianiques i forestieris. Com diria el mestre Yoda, també pel que fa a abelleres, molt a aprendre encara tinc...

Diverses variacions d'allò que els qui estem al costat fosc en diem grup de les Ophrys fusca, vistes aquests últims dies per les serres de la comarca. 

Malson (relats conjunts)

Diego Velázquez, Vella fregint ous (1618)

--Però, ho heu pensat bé, Mestre Velázquez? Si retalleu el llenç, canviareu totalment l'equilibri de la composició, que quedarà desplaçada sense remei. I el que és pitjor, serà molt difícil comprendre la situació i la mirada dels altres dos personatges... Sobre tot de l'àvia que cuina, que farà l'efecte que mira al buit sense cap sentit, com si estigués cega.

--Si, tens raó, ho sé, i no m'agrada. Però és això, o llançar tot el quadre al foc: no sé què té el tercer personatge, però cada volta que el mire se'm posa la pell de gallina; ves a saber quin malson guiaria els meus pinzells per a em sortira una imatge tan atroç i aterradora... 

La meua proposta, amb retard, per als relats conjunts de febrer. De la qual es desprèn que, a banda de trellat, que ja sabeu que no, tampoc no faig servir Photoshop ni res paregut, així que confie en que, una volta més, pareu més atenció a la intenció que al resultat. Per cert, mirant-me el quadre --i llegint alguna cosa sobre ell-- he reparat en dos detalls: el melò d'hivern, de guardar o de Nadal que porta el xiquet, amb els cordells que servien per a penjar-lo a les porxades per assecar-lo i conservar-lo; i la impressió --que vaig llegir en algun lloc, però que trobe convincent-- que el que fa la mestressa no és fregir ous, sinó més aviat escalfar-los en aigua, la qual cosa explicaria la cassola de fang i la cullera de fusta (i, fins i tot, el que sembla ser una vinagrera que s'hi veu en primer pla). A Chicote, en tot cas, sembla que no li apanyen ni d'una forma ni de l'altra...