Originalitats

A aquestes alçades de l'any, la presència de les seues elegants floretes blanques --les fulles acintades, de color verd viu amb una característica banda clara central, no brotaran del bulb fins d'ací unes setmanes-- és tan habitual en els costers eixuts i assolellats de les serres litorals valencianes, com en la major part dels blogs que, com aquest, s'hi dediquen en major o menor mesura a la natura en general o a les plantes en particular. Si camineu per les primeres, no vos ha de costar distingir-la, entre les roques o el fenàs, en un moment, com aquest, en què poques plantes troben les condicions escaients per a florir. Si navegueu pels segons, trobareu amb tota seguretat, a més de desenes de fotos infinitament millors que les meues, l'obligada explicació sobre l'origen del seu nom botànic --dedicat per l'aragonès Mariano Lagasca a Doña Maria Josefa de la Piedra, senyora de Martínez--, algun comentari sobre el seu caràcter endèmic de les serralades compreses principalment entre València i Màlaga (amb alguna localitat dispersa al nord del Marroc), o la també inevitable al·lusió a la bellesa de la seua modesta però admirable floració; les referències a l'interès farmacològic dels alcaloides actius presents en la planta, o al seu caràcter relativament arcaic en el marc de la seua família --les amaril·lidàcies, la família dels conegudíssims narcisos-- i la seua rellevància per comprendre l'evolució del grup, són menys habituals, però tampoc falten si acabeu recalant en els llocs adequats.

No pot dir-se, doncs, que parlar ara i ací de la singular Lapiedra martinezii, la nostra cebeta de penya, única espècie d'un gènere únic, siga especialment original; deixem-ho en que, si es tracta d'originalitat, amb la de la pròpia planta ja és més que suficient...

De déus i temples

"Avui sovint la religió es considera una font de discriminació, desavinences i desunió, però, de fet, ha estat el tercer gran unificador de la humanitat, juntament amb els diners i els imperis.  Com que tots els ordres i totes les jerarquies socials són imaginats, són també fràgils, i com més gran és la societat més fràgils són. El paper crucial de la religió al llarg de la història ha consistit a donar una legitimitat sobrehumana a aquestes fràgils estructures. Les religions afirmen que les nostres lleis no són el resultat de cap caprici humà, sinó que emanen de una autoritat suprema i inqüestionable. Aquesta idea ajuda a evitar el qüestionament de, com a mínim, algunes lleis fonamentals, i per tant assegura l'estabilitat social."

Yuval Noah Harari, "Sàpiens. Una breu història de la humanitat"

A aquestes altures de la meua vida jo, com l'Ovidi, tampoc no tinc deus, ni pensament de trobar-me en tal cas. La qual cosa no lleva, com ja he deixat dit alguna altra vegada en aquestes mateixes planes, que les religions i tot el que les envolta (mites, símbols, història, tradicions...) m'interessen especialment, no solament com a fenomen cultural específicament humà, sinó també per la seua capacitat per mobilitzar voluntats i com a instrument de poder, generador d'ordre i legitimitat social: és ben sabut que la religió, o les religions, han estimulat la creació d'obres d'art extraordinàries i sorprenents, però també han impulsat, tolerat o justificat alguns dels crims més execrables de la història de la humanitat. Una força, doncs, massa poderosa com per a no prestar-li, almenys, un poc d'atenció, i sense la qual és difícil comprendre no solament l'esdevenir històric de les nostres societats, sinó també, i en gran mesura, la pròpia naturalesa humana.

Des d'aquesta perspectiva, viatjar a Nepal representava també l'oportunitat de conèixer un poc millor, ni que fóra de forma necessàriament superficial, la realitat quotidiana de dues de les religions (deixeu-me que les anomene així, tot i que caldria matissar molt aquest terme) que compten a hores d'ara amb més seguidors al món: l'hinduisme, àmpliament majoritari al país, i el budisme, professat segons les estadístiques per prop del deu per cent de la població (l'hinduisme se situa per damunt del vuitanta per cent) però amb una notable presència en l'art, la història i la societat nepalesa. Va ser una sort, en aquest sentit, que Rashed, el nostre guia a Katmandú, resultara ser --o almenys així ens ho va parèixer a tall de les seues extenses i detallades explicacions-- un autèntic expert en la matèria, sobretot pel que fa al complex sistema de divinitats, rítus, festivals, simbologies i cerimonials que, al llarg de més de tres mil·lennis, han acabat englobats dins del que habitualment s'anomena hinduisme, però també dels trets essencials del budisme i de la forma en què aquest ha influït en un país que, encara avui, es vana de ser el lloc de naixement de Buda.

Res més lluny de la meua intenció que tractar d'esbossar, ni que fóra per damunt, la intricadíssima xarxa de creences sobre les que es basen totes dues religions, de la qual a penes vaig retindre algun aspecte que em va semblar més o menys central (el trimurti format per Bhama, Vixnu i Xiva, els innombrables avatars sota els quals es manifesten molts dels déus, el cicle permanent de creació i destrucció i la rellevància de la reencarnació, el respecte per la Natura i totes les formes de vida, o la forma com budistes i hinduistes han encaixat les seues creences respectives --els segons consideren a Buda un avatar de Vixnu--, que conviuen sense cap problema), i no pocs indubtablement anecdòtics, com ara la riquíssima simbologia que ho impregna tot (des de l'art i els edificis fins al gest més aparentment banal), la història de Krixna i les pastores gopis, que --ves a saber per què-- em va fer molta gràcia, o el fet que entre els tres-cents trenta milions de "déus" que es diu que contempla el dharma, hi haja no pocs animals i uns quants arbres, entre ells el famós bodhi (Ficus religiosa), sota el qual Shiddarta Gautama va alcançar la il·luminació.

Òbviament, hi va haver temps, sobretot a Katmandú però també a altres ciutats com Bakhtapur, Lalitpur o la mateixa Pokhara, per visitar els temples budistes i hinduistes més coneguts i freqüentats pels turistes (Pashupatinath, Bodhnath, Swayambhunathtant o l'Hiranya Varna Mahavihar, entre molts altres). Molts d'ells, sobretot a la capital i la seua rodalia, mostraven encara les ferides obertes pel devastador terratrèmol d'abril del 2015, que va costar la vida almenys a cinc-mil persones, i que va destruir o danyar molts dels monuments històrics del país: malgrat els projectes de reconstrucció en marxa o previstos, recuperar l'antic esplendor de temples i palaus --quasi sempre, amb la característica forma de pagoda, originària segons ens explicaren d'aquesta zona i estesa després a la Xina i el Japó-- no serà una tasca ràpida ni senzilla. Amb tot, recórrer els temples i els stupa de la mà dels nostres guies, admirar les seues sovint bellíssimes ornamentacions i descobrir el seu significat, o poder presenciar, amb un cert sentiment d'intrusió, alguns dels ritus --funeraris, per exemple-- que s'hi desenvolupen, va ser una experiència que serà difícil d'oblidar. Però sobretot, ho va ser copsar la vivència religiosa, natural i quotidiana, de la gent (les ofrenes en els temples o en els omnipresents altars, les rodes d'oració, les banderes de pregària...), com també intuir la forma com aquesta vivència impregna profundament molts dels aspectes de la vida del país: en comentar a un dels nostres guies com podien suportar, un dia rere altre, el trànsit demencial --no se m'acut altre adjectiu-- de Katmandú, ens va dir "Bé, ens ho prenem amb calma; ja sabeu, som hinduistes..."

La boira i les muntanyes

I un llac, o dos, en cada vall, el malva omnipresent de les brugueroles i el verd intens --potser menys intens, pel que ens deien, aquest estiu inusualment eixut a les Terres Altes-- dels prats i les torberes. Però també les granges perdudes enmig dels ermassos, la gent sempre amabilíssima, les ovelles de cara negra i les icòniques vaques grenyudes. I, enmig de tot, bons amics compartint un camí que mereix sobradament ser recorregut, un parell de cims als qui la minsa altitud no els fa justícia, haggis per sopar i un poc de whisky al final de cada etapa, quan hi havia un pub a mà, per allò de no desentonar. Escòcia, ja m'ho havien advertit, mai no decep; i no és pot dir que les meues expectatives foren baixes...

Entre tant de verd com he trepitjat aquests dies, només ha hagut una ombra, fosca i feixuga: anar seguint des de la distància l'avanç d'un foc que va començar a cremar quan vaig deixar el país, i que s'ha aferrissat amb una de les contrades que més m'estime. Encara no he pogut anar a recórrer la zona --m'he reincorporat hui a la faena-- ni tinc informació detallada del foc, la seua evolució o els seus efectes concrets sobre uns ecosistemes excepcionals; m'agafe, en tot cas i una volta més, a l'esperança segura del rebrot i a la voluntat ferma de fer tot el possible per facilitar-lo. I a l'agraïment, immens, a tota la gent que va aconseguir, amb el seu esforç, que el desastre no haja estat encara major.

Segona part

Superada, diria que dignament, aquesta setmana d'entremig un poc peculiar, reprenc per un parell de setmanes el que em queda de les vacances d'aquest estiu viatger, convençut de contradir una vegada més --es compleix, per cert, alguna volta?-- la coneguda dita castellana sobre la bondat de les segones parts. L'expectativa, almenys, així ho apunta: encara amb la maleta nepalesa a mig desfer, comence a omplir la motxilla escocesa que hauré de traginar al llom, els pròxims dies, al llarg de la West Highland Way. Canvie doncs, de nou i per un temps, de paisatges, amb magnífiques referències sobre la ruta d'aquells que l'han caminada abans, i amb la sensació de que per fi compliré una (altra) assignatura pendent, perquè feia ja molts anys que Escòcia --i no sols pels seus paisatges-- formava part de la meua llista irrenunciable de desitjos.

M'esperen uns quants dies, doncs, caminant entre Glasgow i Fort William (o, si ho preferiu, entre Glaschu i An Gearasdan), amb fermes intencions de pujar, si tot va bé, el Beinn Nibheis, i fins i tot d'allargar-ho un poc més, si les etapes es presten que creiem que si, per conèixer un poc millor les Terres Altes fora ja del traçat estricte del camí. D'això de la motxilla al llom, de les famoses midges i de la meua rovellada pràctica en caminades llargues, ja m'hi preocuparé, si de cas, quan corresponga; pel moment, en tinc prou amb la perspectiva de trepitjar, amb bons amics, sendes tantes voltes imaginades entre prats, llacs i torberes (i, per què no dir-ho, espere que amb un poc més de frescoreta, que tampoc anirà malament). Ja vos contaré, segur. Però mentre, que seguiu tenint un bon estiu, i ens veiem aviat; o, com sembla que diuen per allà, chì mi a dh'aithghearr thu.

Hi ha qui, segurament amb tot el trellat del món, dedica molt de temps, abans de viatjar, a llegir i documentar-se sobre tot allò que tinga a veure amb la seua destinació. Jo, abans, també ho feia, fins a extrems --ho reconec-- un poc excessius; però ja fa alguns anys què, no sé molt bé perquè, vaig decidir limitar al mínim imprescindible --mínim variable, en tot cas, segons les circumstàncies de cada cas i cada lloc-- la recerca d'informació prèvia a qualsevol viatge. En canvi, després de tornar, encara amb els records ben vius, solc dedicar molt de temps a buscar informació, a llegir i a pensar sobre allò que he vist i he sentit, i fins i tot a deixar-ho escrit, encara que només siga per recordar-m'ho d'ací un temps, ves també a saber perquè (o per a què). Ho estic fent amb el Nepal, on espere tornar --les muntanyes, ja sabeu-- més prompte que tard, i ho faré també amb Escòcia, amb tota probabilitat. I amb tota probabilitat, alguna cosa del que llisc, i del que pense, acabarà també ací; aquesta volta, almenys, no ho tindré difícil per posar-li música...

Més que muntanyes

Per a molts de nosaltres, Nepal és sinònim de muntanya: la presència preeminent de l'Himàlaia i els seus extensos i accidentats estreps condiciona profundament --i en gran mesura, amb raó-- la nostra imatge del país, fins el punt que, en evocar aquelles terres sense haver-les trepitjat mai, costa imaginar algun paisatge que no estiga marcat per l'abrupta topografia de la principal serralada del planeta i els seus majestuosos cims. Per això, quan preparàvem el viatge, em va sorprendre descobrir que, a desgrat del tòpic, una part substancial del sud del país correspon a terres baixes i planes, esguitades de prats, boscos i aiguamolls: és l'anomenat Terai, una extensa ecoregió compartida amb l'Índia i que s'estén, amb característiques similars, fins a Bhutan i Bangla Desh.

Marabú collgroc (Leptoptilos javanicus)

El Terai (i el Duars, nom amb que es coneix la seua prolongació cap a l'est) correspon en essència a un cinturó de terres al·luvials que voregen pel sud els últims estreps muntanyencs de l'Himàlaia, i que  enllacen al seu torn i cap a migjorn amb les extenses planures del Ganges i els seus afluents principals. Com del Terai, tampoc no havia sentit parlar mai de les diverses àrees protegides que, tant al Nepal com a la veïna Índia, han estat declarades per preservar aquests singulars ecosistemes subtropicals i les nombroses espècies de flora i fauna que alberguen. La possibilitat de visitar una d'aquestes àrees, el Parc Nacional de Chitwan, resultava doncs una temptació difícil de rebutjar, més encara després de saber que, entre els elements més rellevants del parc, hi ha espècies tan emblemàtiques i amenaçades com el tigre de Bengala, el leopard, el rinoceront indi o el gavial.

Amb una població estimada d'uns 120 exemplars (més de 150, si hom afegeix als 900 km2 de Chitwan les àrees de conservació adjacents de Parsa, encara al Nepal, i Valmiki, a l'altre costat de la frontera amb l'Índia), el tigre és, sense dubte, l'emblema del parc i també el seu principal reclam per als nombrosos visitants que s'hi apleguen cada any, tot i que la possibilitat d'albirar algun exemplar és, com a mínim, remota. Per a qui, com nosaltres, s'acosta a aquelles terres sense majors pretensions que conèixer-les ni que siga de forma necessàriament superficial, la troballa d'algun rinoceront fanguejant-se indolent en els aiguamolls, o la vista dels gavials --de totes les espècies abans esmentades, la més amenaçada de les que viuen en l'espai--  submergint-se veloçment en el corrent del riu Rapti, sol ser recompensa suficient. Rinoceronts i gavials concentren, de fet, molts dels esforços de conservació que --amb una voluntat admirable, però també, segons em va semblar, amb una evident limitació de mitjans-- es duen a terme des del Parc Nacional, per bé que amb èxit divers. Així, i mentre que els rinoceronts han experimentat una recuperació significativa d'ençà que es va començar a treballar en la seua conservació en la zona, els gavials constitueixen a hores d'ara una espècie en perill crític, amb menys de tres-cents exemplars en llibertat en tot el món; l'alliberament d'exemplars criats en captivitat en el centre creat amb aquesta finalitat a Chitwan el 1976 no ha donat, segons totes les dades, els resultats esperats.

De dalt a baix: gavial (Gavialis gangeticus) i rinoceront (Rhinoceros unicornis) a les vores del riu Rapti; bosc de sal (Shorea robusta); femella de cérvol porquí (Hyelaphus porcinus) entre l'alta pradera de Saccharum; cries de gavial al centre de cria en captivitat del parc nacional; i bosc tropical caducifoli en la ribera del riu. 

Però a banda dels passeigs pel riu i per la jungla dominada pels majestuosos arbres sal, el contacte, un poc ambivalent, amb els elefants criats en captivitat, o les innombrables oportunitats per gaudir de l'espectacle de les nombroses espècies d'aus que viuen a la zona, hi ha un aspecte de Chitwan --o, més pròpiament, de la seua àrea d'influència-- que no passa desapercebut, i menys a ulls d'un valencià: els omnipresents camps d'arròs, base de la dieta i de l'economia domèstica del poble tharu, ètnia majoritària en aquestes terres baixes a cavall entre l'Índia i el Nepal, sotmeses a inundacions recurrents i sovint catastròfiques. La relació entre els tharu --un poble notablement divers lingüísticament i culturalment però amb una marcada consciència identitària, reconegut a Nepal com una de les nacionalitats del país-- i el propi parc nacional no sempre ha estat senzilla. De fet, la creació de l'àrea protegida a principis dels anys de 1970 (i fins i tot abans, amb les primeres iniciatives per a protegir els rinoceronts i el seu hàbitat a partir de 1950) va implicar l'expulsió i la reubicació de diversos assentaments tharu que quedaven inclosos en els límits de l'espai, en un procés que, com malauradament sol ser habitual en casos comparables, no va prestar l'atenció deguda als drets i necessitats de la població afectada. A hores d'ara, però, em va semblar que els tharu accepten majoritàriament el parc nacional com una oportunitat --a través del desenvolupament turístic, no sempre tan ordenat com seria desitjable-- per a la millora de les seues precàries condicions de vida, com també per a donar a conèixer als visitants les seues peculiaritats com a poble diferenciat i la seua lluita per seguir sent-ho. Una qüestió, aquesta de la relació entre població i conservació, que va ocupar moltes de les nostres converses amb Babu, el nostre amable guia tharu, i que com és lògic m'interessa especialment tot i les evidents diferències entre les nostres realitats i els problemes amb els què ens hem d'enfrontar en un cas i en un altre: el fet que les nostres espècies protegides no es mengen a la gent representa, sense dubte, un notable avantatge.

Interaccions entre població i fauna en l'entorn de Chitwan entre 1998 i 2016, a partir de les dades d'aquest interessantíssim treball. Poca broma amb el tigre, però també amb els rinoceronts i els elefants...