Collites

D’ací a poc, si tot va bé, tornaré a caminar per les pinedes que cobreixen les serres que m’envolten amb el cap mirant a terra i l'atenció posada en descobrir, entre soques i pinasses, els primers senyals del que podria ser, a la vista de les condicions i si la cosa no canvia, una notable temporada d’esclata-sangs. Encara haurem d'esperar, però, una mica, per veure si es compleixen finalment desitjos i previsions. I mentre ho fem, caminar per les pinedes --un poc més verdes, enguany, que altres setembres-- seguirà sent gaudir de les vistes i els paisatges, de sendes velles i masos amagats, del refilar de les mallerengues i del vol majestuós de l'àguila serpera. La qual cosa no deixa de ser, tot plegat, una collita remarcable: no tot el que hom pot arreplegar passejant entre els pins ha d'acabar necessàriament dins d'una cistella. Però quines ganes, ja, de començar a omplir-ne...

En part de les serres per les quals em solc moure habitualment, aquest agost ha estat més humit del que ve sent habitual: Alcoi ve a marcar el límit al nord del qual les precipitacions de l'estiu han estat --significativament, en alguns casos-- per damunt de la mitjana, mentre que al sud l'estiu ha estat més sec del que hauria pertocat. I a falta de poder anar més lluny, on encara ha plogut més, no cal que vos diga per on començarem a buscar-los, els esclata-sangs. 

Precipitació recollida l'agost de 2021 a les Comarques Centrals Valencianes, de la pàgina d'AVAMET. Els bolets no depenen només de la pluja, però almenys pel que fa a aquesta, en alguns llocs del Comtat, les Marines o la Vall d'Albaida la cosa no pinta gens malament...

Des de fora

Quan es tracta de la mar, la meua perspectiva habitual sol limitar-se a la serena observació des de la vora o bé, en el millor dels casos, a veure-la lliscar des de la coberta d’algun dels artefactes que els humans fem servir per a navegar-la. Només molt de tant en tant m'he animat a posar-me ulleres i tub per practicar allò que ara s'estila anomenar snorkeling, i he de dir que, tot i no disposar de l'equipament més adequat i limitat per la meua notòria i entranyable miopia, allò que he vist --diguem-ho així-- sempre que he ficat el cap baix l'aigua m'ha resultat tan sorprenent com captivador. Així que l'altre dia, surant entre salpes i oblades sobre els extraordinaris alguers de Posidonia que envolten Tabarca, vaig decidir que potser ja ha arribat l'hora d'atendre les reiterades invitacions d'alguns amics que practiquen el busseig, i plantejar-me almenys el meu bateig en la matèria i ja veurem com queda tot plegat. Perquè també la vida que hi ha sota la superfície m'interessa, i sé que l'experiència d'observar-la de prop, ni que siga només per una estona, ha de resultar-me una experiència fascinant; però sobretot, perquè a mi, això de veure (i de viure) les coses des de fora mai m'ha molt fet el pes, la veritat. 

Superada, diria que dignament, la primera setmana faenera després de les vacances, ja veieu que al cap li costa un poc encara deixar-les del tot enrere, i en veure les imatges que va prendre la meua filla menuda amb una d'aquelles càmeres go pro, no m'he pogut resistir. Segur que la setmana que ve serà una altra cosa... Bon cap de setmana!

Tabarca

En arribar la nit

la mar tapa les illes

i després els besa en silenci el front

Vicent Andrés Estellés

Enguany, la Festa Estellés m'ha agafat a Tabarca, acomiadant en família les vacances i l'estiu  ("Ones del mar lentament se l’enduien, / com el van dur, a llocs, indrets incògnits"). I, com sempre que he fet nit a l'illa, en arribar l'hora en que el brogit diürn deixa finalment pas a la calma de la nit, he recordat els versos del mestre, que podrien haver estat escrits precisament per a aquest lloc i aquest moment, i fins i tot m'ha semblat sentir el bes, silenciós per fi, de la mar. Illes de cap al tard...

No sap pilot, ni ho sap qui du el timó,

el vent que fa, i segueixen per un

antic costum els camins de la mar.

Així vaig jo, com perdut en les hores,

com navegant que busca far enlloc

que el pot guiar; però la meua nau

sent els embats dels vents contradictoris,

i un cansament de fusta l'escomet.

De mar a mar

No puc comptabilitzar-ho, als efectes del peculiar i un poc excèntric llistat del Travelers' Century Club, perquè a diferència d'indrets com Escòcia o Gal·les, que si que s'hi consideren com a territoris individualitzats, a Espanya només tenen aquest estatus, per allò de la insularitat, les Balears i a les Canàries. Però tampoc importa molt, la veritat: es tractava, ja ho vaig dir, de canviar durant un temps de blaus i de verds, i de tots dos Galícia --l'únic país ibèric que encara no havia trepitjat-- n'ofereix a bastament. De blaus, de verds, i de moltes altres coses que a penes he arribat a entreveure en els dies que hi he passat, però que espere tornar a buscar tan bon punt siga possible perquè, ara com ara, no és allargar llistes allò que més m'interessa quan viatge. I al remat, i d'ací allà, només es tracta d'anar de mar a mar. 

L'existència --que desconeixia per complet-- del Travelers' Century Club i la seua llista de països i territoris a efectes viatgers, és potser el més anecdòtic i intranscendent de tot el que he après després de llegir Erika Fatland i el seu extraordinari i molt recomanable "La Frontera", relat d'un viatge per les extenses fronteres de Rússia i de la forma com el poderós veí ha condicionat, i evidentment encara ho fa, la vida dels països que confronten. No ha estat, en tot cas, l'única lectura remarcable d'aquest estiu que s'acaba entre xàfecs i tempestes, i potser d'algunes d'elles voldré dir alguna cosa més avant. I per cert, i a tall de curiositat: amb la llista del Travelers' a la mà i amb els criteris del club per poder dir que s'ha estat a un lloc, en compte trenta; lluny dels cent exigits per a ingressar, però molts més, la veritat, dels que em pensava... 

Agostejar

Comence hui mateix la segona part de les vacances, discontinues també enguany, i me n'adone que, d'alguna forma i arribats a aquest punt, totes les accepcions del verb agostejar em fan paper: referma amb força la calor, es perd la poca ufana que encara resistia, i les serres i els camps i els rius i el cap mostren ja de forma concloent l'efecte esllanguidor de l'estiatge. Però crec que em quede, sobretot, amb allò d'anar a pasturar altres rostolls, entenent com a tals, en aquest cas, nodrir-me per un temps d'uns altres verds i uns altres blaus. Plegue veles doncs, i xorre també xarxes (socials) per una temporada, fins que arribe el moment, d'aci poc temps, de canviar de mes i de verb i poder dir, amb el poeta, "Voluptuosament desfaig camí / sense anar enlloc. Jo també setembrejo". Bon estiu, i fins ben prompte!