Producte local

Era qüestió de temps i de paciència, i d'encertar el rotgle entre tots aquells que coneixem gràcies als avis que ens hi portaven i els que hem anat trobant al llarg dels anys. I pot semblar posa cosa amb les xarxes enceses a hores d'ara amb imatges de ceps i d'ous de reig, però que voleu que vos diga: amb les cames un poc adolorides de pujar i baixar costeres i barrancs i les mans i els braços plens d'arraps i de llardons, però quin goig fa veure els primers esclata-sangs mostrant l'aleta entre les estepes i el fenàs. I tornar a casa amb una bona mitja cistelleta perquè, ja ens ho deien els avis, els que es fan per aquestes serres són, de llarg, els millors de tots. I els primers, encara més. 

Doncs això, que sembla que la cosa dels bolets comença ja a moure ací pel sud (no només esclata-sangs; també abunden morenes i llenegues, i una bona varietat d'altres espècies que em tindran entretingut determinant-les), i que el pont, que enguany si que tocava, se n'ha anat recercant entre les soques i amb alguna escapadeta per la comarca, perquè no cal anar molt lluny per conèixer, o reconèixer, llocs tan estimables com Biar. Producte local, ja ho veieu...

Poble

Ja he dit altres voltes que mai no he acabat de sentir-me còmode amb tot el que envolta aquesta data: lluny som --o hauríem de ser-ho-- de records inútils i de velles passions. Però em costa també resignar-me a veure-la reduïda, any rere any, a banal festeta autonomista o, encara pitjor, a festí propiciatori per a feixistes, botiflers i altres infames carronyaires. Així que ho deixarem, com altres voltes i un any més, en allò que el 9 d'Octubre té de símbol, de desig d'un futur per al País Valencià que encara és lluny però al qual no renunciem. Visca la terra, doncs, ara com sempre, i feliç Diada!

Poble, recorda't

del que de tu s'espera

al cap dels segles.

Dus, damunt els teus muscles,

el feix de l'esperança

Poble, retroba't

en la profunda argila

de compartides

passió i confiança.

Retroba't en la fúria!

Vicent Andrés Estellés

El pati blau (relats conjunts)

Santiago Rusiñol (1913), Pati blau 

Si, fills meus, jo també vaig nàixer ací, com ara vosaltres. Ací va nàixer ma mare, i la mare de ma mare; moltes generacions dels nostres hi han viscut des d’uns temps tan remots que es perden en la memòria dels més vells. I ací he passat pràcticament tota la meua vida, com potser la passareu també vosaltres. Són tants, els records que tinc entre aquestes parets… Els primers jocs amb els germans i les germanes, la veu dolça de la mare cridant-nos al seu costat, les llargues migdiades a l’ombra en els calorosos dies de l’estiu i la benèfica escalfor d’un raig de sol quan arribava el fred hivern... Però també el descobriment del món immens i fascinant que hi ha més enllà d’aquests murs, a la protecció dels quals sempre sabíem que hi podríem retornar després d’haver viscut aventures i perills... Ara, aquest pati, que ha estat la nostra llar des de fa tant de temps, serà també la vostra casa, i per això heu de conèixer els vells pactes que tots nosaltres hem hagut d’aprendre i respectar, així que escolteu-me amb atenció: no sigueu mai ni massa dòcils ni massa esquerps; no esgarrapeu en excés sota les seues plantes, això els molesta molt; deixeu en pau els peixos i eviteu fer mal als ocells, però no tingueu pietat amb els ratolins. Si els accepteu alguna cosa de menjar, que semble que ho feu sobretot per cortesia i no per necessitat. I recordeu que esperen de nosaltres que ens fem els desmenjats, però valoren molt que, d’improvís, ens amanyaguem distretament entre les seues cames... Feu-ho així, i tot anirà bé; ells, els humans, seguiran creient que el pati es seu, però nosaltres coneixem la veritat: els autèntics propietaris d'aquest pati, de tots els patis ací i arreu del mon, som en realitat nosaltres, els gats.

La meua proposta per als relats conjunts. La veritat, no sé com se m'ha pogut acudir una idea tan absurda i esbojarrada...

Flora i fauna

Va haver un temps en què, a aquestes alçades de la temporada de bolets, ja hauria fet almenys un parell de viatges a buscar-ne, molt probablement nord enllà, on a més de gent neta i noble, desvetllada i feliç, es veu que estan traient de tot i en abundància. De fet, tinc amics i coneguts que a hores d’ara sumen ja centenars de quilòmetres de cotxe i carretera a les esquenes, a canvi de tornar a casa diumenge per la nit amb unes collites que, pel que diuen (i no ho dubte) compensen de sobres les hores de viatge. A mi, no cal que vos ho diga, la perspectiva de començar a omplir cistelles em té ja un poc inquiet perquè tot i que encara és un poc prompte i les serres que m’envolten a penes comencen a moure, com diem per ací, em costa --en açò com en tantes altres coses-- ser pacient. I malgrat tot, i si més no pel moment, seguisc resistint-me al turisme boletaire, no tant per les distàncies, que també, com per la peresa que em fa --els meus amics viatgers també me’n parlen-- haver de compartir muntanya amb les multituds de cercadors que s’hi concentren aquests caps de setmana en indrets en els què, no fa tant, costava trobar-se a algú més remirant sota les soques. Potser, si l’espera se’m fera massa llarga o es frustrara finalment la moguda ara incipient, acabaré llançant-me jo també a la carretera, si és que llavors no se m’ha fet ja massa tard; però per ara, seguisc estimant-me més caminar per senders propers i coneguts --la meua apreciada serra d'Alfaro, en aquesta ocasió-- sense deixar de mirar ací i allà no fora el cas, i gaudint, pràcticament en solitari, de tot el que dona de si, quant a flora i quant a fauna, aquesta primavera d’hivern esplendorosa. I la cistella, pel moment, es queda a casa: si cal que torne a per ella, no hauré d'anar molt lluny.

Recórrer

Caminar tota una vida

et porta a preguntar si quatre passes

et fan el pes. Però no hi ha altre canvi

i veus a trossos sota tanta pluja

els vespres de la vida en un sol vespre

i el sol que es repeteix en mils de gotes.

Joan Brossa

De tant en tant em passa, que se'm fa tot costera amunt, tret de les costeres amunt: una volta més, davant les incerteses i els neguits, recórrec a recórrer els camins, amb el cap i els ulls posats, com escriu Maria Josep Escrivà, "en el transcurs impertorbable de la natura". Anar fent camí, doncs, un pas darrere un altre, i ja vindran, estic segur, els temps millors; ara mateix estan, com els bolets, creixent discretament en la foscor, esperant només a que siga el seu moment. 

L'Alt de la Replana, dels voltants del qual són les imatges, és un modest cim mariolenc que supera per poc els mil metres d'altitud i que, com el seu nom indica, s'aixeca en un sector de la serra caracteritzat per relleu suau, marcat pel pas del foc i solcat per sendes, caminals i assegadors que fan de bon recórrer. "Replana", per cert, i no "Reptana", com apareix en alguns llocs, a causa d'una inoportuna línia discontinua --part de la traça d'un camí-- que, en un dels vells mapes en paper, va voler coincidir precisament sobre la "l" donant peu al malentès. En el món analògic passaven, de tant en tant, aquestes coses...