"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



divendres, 17 de desembre del 2021

Ulls de perdiu

Ni de la mitja dotzena llarga de plantes que porten aquest nom, ni de les varietats homònimes de raïm, figues o fesols, ni menys encara d'aquell teixit que se'n diu igual o --i això si que no ho sabia-- de l'àrid petit de matxucatge. Parle d'ulls de veres de perdiu, rojos i vius, que és evident que ens observaven mentre nosaltres també ho féiem rere el vidre. Potser era un d'aquells animals confiats que es crien en granges i són després alliberats per a ser abatuts (a voltes l'etimologia pot ser cruel) a perdigonades; o també podria ser que, a una distància prudencial i separats per una finestra, la possible amenaça que representàvem no fóra suficient per tal que la por tinguera més força que la fam. En tot cas, vam estar una bona estona mirant-nos --nosaltres, atentament; ella, desconfiada, de reüll-- mentre esmorzàvem aquell matí fred al Buixcarró i les mallerengues i els capellanets esperaven inquiets que els arribara el seu torn al menjador. A mi, no cal dir-ho, em va agradar molt veure-la perquè no són, els de perdiu, uns ulls amb els que puga creuar mirades molt sovint. Com a molt, arribe a albirar en la distància la seua característica silueta retallant-se en els ermassos, o bé les veig fugir, amb seu vol sorollós, quan he estat jo qui les sorprèn caminant distret per la muntanya. I tot i que a mi els únics perdigons que m'agraden tenen plomes i no plom, no seré jo, francament, qui els retrega el seu caràcter esquiu i cautelós: crec que els humans ens hem guanyat a pols la seua desconfiança. I tan de bo no arribe el dia en que els ulls de perdiu acaben sent qualsevol cosa --una planta, una figa o un teixit-- menys allò que realment són: els ulls de veres de perdiu, rojos i vius. 





Diuen els qui ho entenen que la perdiu roja, pròpia de la Mediterrània occidental però amb les seues poblacions més importants en la Península Ibèrica, és una més de les moltes espècies d'aus les poblacions de les quals mostren una tendència marcadament negativa, i la caça --molt arrelada històricament a les nostres terres-- no sembla ser l'únic factor rellevant en aquest sentit. La pèrdua d'hàbitat, la intensificació de l'agricultura i la introducció d'exemplars criats en captivitat, junt amb la innegable pressió cinegètica a la qual es veu sotmesa, semblen estar darrere de l'accentuat declivi de l'espècie, amb una pèrdua estimada del 40 % dels seus efectius entre 1998 i 2019. Com en tantes altres coses, estem encara a temps de revertir la situació, però caldrà fer un esforç per aconseguir que les nostres bellíssimes i entranyables perdiuetes seguisquen picant i volant, per molts anys, a les serres i als camps. Bon cap de setmana! 









dimarts, 14 de desembre del 2021

L'atzar i la necessitat (relats conjunts)

Vincent van Gogh, 1882, Die Staatslotterie

Mira-te'ls, pobres ingenus ignorants, tots amuntegats esperant aconseguir un bitllet de loteria que els ajude a deixar enrere les seues vides patètiques i miserables, com si això depenguera de l'atzar i no dels mèrits... Jo no crec en la sort, saps? Les coses només s'assoleixen amb esforç, treball i ambició, deixant-se la pell cada dia, i no esperant et caiga la fortuna del cel, quin despropòsit... L’altre dia, sense anar més lluny, li ho comentava al senyor president del Consell d’Administració: "Papà, jo m'esforce molt, tinc moltes idees i estic ací per al que faça falta, tu ja ho saps". Sort, diuen, quina bajanada, si tot fóra així de fàcil…


En el límit una volta més, però amb aquesta contribució als relats conjunts espere posar-me ja al dia, i no apurar tant en els següents. Una aportació, com veieu, totalment fictícia i que segur que no vos ha fet pensar en ningú en particular. Ja ho cantava l'Ovidi, "a tu t'han dat l'herència, a mi m'han dat la vida". I si, va com va...


diumenge, 12 de desembre del 2021

Després del vent


Encara bufava amb força, ahir, camí del cim, tot i que molt molt menys del que ho havia fet els dies passats. I potser era per això --pels dies de ventada en què em vaig estimar més quedar-me a casa--, o bé per allò del seu Dia Internacional, que no sé si és que enguany m'hi he fixat més però que m'ha fet l'efecte que ha estat més comentat que altres vegades, però hi havia ganes, moltes, de muntanya, i em va semblar --una volta més-- que Montcabrer era l'opció més apropiada. Cels clars, llum radiant i vistes netes, des de dalt. I de tornada, la sensació, com deia Emerson, del poder de les muntanyes per apaivagar les nostres irritacions; sobretot, quan després del vent torna la calma.





A diferència del que ha passat en altres zones de la Península, la borrasca Barra només ens ha deixat, per aquestes terres, una ventada molesta i persistent però per sort sense cap conseqüència remarcable. El que ha estat inevitable --potser també a vosaltres vos ha passat-- ha estat la curiositat pel nom amb que ha estat batejada, i que ha resultat ser un nom masculí freqüent a Irlanda que prové de Sant Finbarr (Fionnbharra en gaèlic), i que ve a significar "cap ros". Què faria jo, sense Sant Google...






dilluns, 29 de novembre del 2021

Cinefòrum (relats conjunts)

 

Fina Veciana, 2021, Un conte per anar a dormir

En les primeres versions del guió escrit per Arthur C. Clarke i el mateix Stanley Kubrick, l’artefacte que simbolitza la intel·ligència extraterrestre i que actua com a estímul per a l’evolució humana en diferents moments de la trama apareix representat com una calaixera, i fins i tot s’ha conservat un storyboard preparat pel director en el qual es poden veure algunes escenes de la pel·lícula en la qual hi apareix. Segons va declarar Clarke, “la calaixera em va semblar una metàfora perfecta, perquè cap espècie pot evolucionar fins a la fase dels vols interplanetaris si no es capaç de mantenir els mitjons ben endreçats, no sé si m’entens”. Però a Kubrick, en canvi, li preocupava que, d’aquesta forma, la trama fora massa fàcil d’entendre per a la majoria de la gent (“la relació entre la calaixera i una civilització extraterrestre tecnològicament superior que, a través d’ella, impulsa els grans salts evolutius de la humanitat, és tan òbvia que fins i tot un xiquet seria capaç de veure-la”, va deixar escrit) i per això va optar finalment per relegar-la a un discret segon pla --les calaixeres només apareixen en l’escena final, quan Dave Bowman està a punt d’esdevindre un fetus espacial-- i substituir-la pel famós monòlit, molt menys explícit quant a la seua interpretació fins el punt que, de fet, la seua presència i el paper que representa realment en la trama han contribuït a fer de “2001: una odissea de l'espai” una de les pel·lícules més aclamades i menys enteses de la història del cinema universal. 



Doncs mira, que se m'havia passat el relats conjunts d'octubre --que per cert, ha donat lloc a uns contes preciosos que vos recomane llegir-- i com que em sabia mal i malgrat haver superat de llarg qualsevol termini raonable, no m'he pogut estar d'aportar el meu despropòsit habitual. I ara, imagineu amb mi l'escena: un grup d'homínids en la sabana, música de Richard Strauss de fons, troben un estrany objecte que s'alinea amb el sol i la lluna i que els inspira, no sé sap molt bé com, a fer servir un os com a arma; un artefacte que resulta ser... una gran calaixera! Si o què?

Imatge de la xarxa



diumenge, 21 de novembre del 2021

El bany


La pluja, fina però seguida, ha caigut tota la nit, i podria imaginar-me'ls ben xopats després d'hores precàriament arrupits entre les fulles d'algun arbre. Però en deixar de ploure, amb les primeres ullades de sol, els teuladins del veïnat es llancen enjogassats al toll que s'acaba de formar i es banyen amb delit entre esguits i revolades. Molt probablement, pense mentre els mire, l'aigua fangosa els servirà per protegir les seues plomes dels molests paràsits, la qual cosa explicaria aquest comportament que em resulta un poc xocant perquè, després d'una nit sencera sota l'aigua, crec que jo m'haguera estimat més aprofitar el sol per eixugar-me. És evident, però, que ells ho veuen d'altra forma, i m'hi fan pensar, també: poca cosa hauran pogut fer, durant la nit, per evitar mullar-se, però el bany --el lloc i el moment, potser també la companyia-- l'escullen ells. I diria, francament, que es diverteixen.