El huité poble

Digueu-me maniós, però amb el mapa a la mà sempre m’ha fet l’efecte que a la Mariola li faltava un poble. M'explique: mentre que a la resta de vessants de la muntanya els set pobles que la comparteixen (Banyeres, Bocairent, Alfafara, Agres, Muro, Cocentaina i Alcoi) s’hi distribueixen de forma pràcticament homogènia sobre el territori, el límit sud de la serra no es troba ocupat per cap nucli significatiu de població, tret dels masos que hi sovintegen i d'algunes urbanitzacions que hi van anar creixent. El cas és que, més enllà de la meua propensió a cercar les regularitats fins i tot en l’àmbit cartogràfic, anys després de que aquesta idea un poc peregrina se’m ficara al cap vaig saber que la situació podria haver estat una altra. També Jaume I, ocupat en aquell moment en promoure la colonització d'un Regne de València acabat de conquerir, va pensar que a l’àmplia zona que s’estén entre els nuclis de Banyeres i Alcoi hi seria convenient la implantació de població cristiana, i el 1272 va assignar al terme d'aquesta última vila, fundada per ell mateix setze anys abans, la denominada Foia d’Alvicen, a la part alta de la vall del riu Polop, per tal que deu veïns que no tingueren encara heretats l'ocuparen i s'hi quedaren a viure a l’alqueria andalusina de Polop. Segons l’amic Josep Torró, per qui com sol ser habitual conec aquestes coses, la donació coincideix en el temps amb altres intents de fundació de pobles noves (cas, per exemple, de les Alcusses a Moixent o d’Olimbroi a Dénia) destinades a augmentar el control sobre les terres conquerides, i que molt sovint no van tindre l'èxit esperat; en el cas alcoià, l'última referència coneguda de la foia (en aquest cas, anomenada de Vicent) és de finals del segle XIII, i no sembla que hi haguera cap intent posterior de poblament. El topònim perviu, en canvi, com a partida del terme veí d'Onil, junt a la fita amb Alcoi i Banyeres, on fins i tot consta al segle XVII l'existència d'una ermita dedicada a Sant Vicent, avui desapareguda. També Cavanilles, en aquest cas sense assignar-la a cap terme, esmenta la Hoya de Vicente, junt amb les de Polop i Alcoi, en referir-se al límits meridionals de Mariola.

Deixant de banda la seua ubicació a la partida que a hores d'ara s'anomena Polop Alt, no tinc notícia expressa del lloc que ocuparia l’alqueria andalusina que es va tractar de poblar amb colons cristians i sobre la qual podria haver prosperat, si em deixeu que ho diga així, l'hipotètic huité poble de la Mariola. Les restes arqueològiques trobades fins ara a la zona són poques i poc determinants, i es limiten a alguns fragments ceràmics recollits als masos de Calbo i de l'Alquerieta, i la troballa antiga d'un possible enterrament, dubtosament atribuïble a aquesta època, al mas de la Torre Vella; de fet, és probable que allò que les fonts cristianes anomenen alqueria fora més aviat un hàbitat més o menys dispers. Però si no fora així, i haguera de triar un lloc concret, crec que m'inclinaria pel preciós fondal en el qual s'alcen el ja esmentat mas de l'Alquerieta i també els de l'Alqueria Nova i Vella, just al punt on ve a situar-se el naixement del mateix riu ("a la petita xopada de davall del mas de la blanca Alqueria Vella ornada per quatre vellíssims xops negres en reng", escrivia el mestre Joan Pellicer) i relativament a prop de les restes de la vil·la romana descoberta fa uns anys al mas de la Torre Redona. 

Fa uns dies, caminant una volta més per aquelles terres amb els amics i amigues del Centre Excursionista Contestà, hi vaig tornar a pensar, en tot això: en tot el que encara ens queda per saber i descobrir sobre la nostra pròpia història, i en com aquesta ens ha fet ser allò que som, però també en  com podria haver-nos fet molt diferents si les coses hagueren anat d'altra manera: és possible que tingueren també el seu encant, però si l'intent del rei en Jaume haguera tingut èxit i ara hi haguera un poble per allí, les precioses foies de Polop no serien el que són a hores d'ara. Així que millor deixar les coses com estan, encara que a alguna gent maniosa li puga fer l'efecte que, segons es mire, al mapa de Mariola sembla que li falte alguna cosa. 

Canvi de cicle (relats conjunts)

 

Thomas Cole, 1836, The Course of Empire: Destruction

--Llavors, un vel funest de caos i desesperació es va estendre sobre els nostres caps; tot el que s’havia bastit durant molts anys amb esforç i patiment, tot allò en el que creiem, s’ensorrava irremissiblement davant dels nostres ulls atònits, sense que ningú trobara la forma de posar-hi remei. Desapareguts els herois antics que tantes voltes ens havien conduït a la victòria, aquells que estaven cridats a substituir-los no van estar mai a l’altura d’allò que s’esperava i les derrotes, sovint a mans d’enemics que poc temps abans hauríem considerat molt inferiors, van esdevindre penosament habituals. La resignació i la desesperança es van convertir en els nostres companys fidels de viatge.

 --Mira, francament, crec que estàs exagerant. Val, és cert que no s’ha guanyat cap títol i que no ha estat una bona temporada, però sense voler treure gens de culpa a qui la té, aquestes coses passen, nosaltres mateixos ja hem passat abans per tot això i sempre hem trobat la forma de superar-ho, i crec que podrem fer-ho també ara. A poc que millore la situació econòmica, amb tota la gent jove que tenim i si deixem treballar l’entrenador, estic segur que tornarem a estar al lloc que mereixem. I al remat, tampoc cal posar-se tan dramàtics, que només és futbol.

--Resignació i desesperança, ja t’ho dic jo, poca cosa més ens queda. I ja només ens falta que vagen aquells i amb un parell de rebots a l’últim minut acaben guanyant també la final: “Els quatre primers actes ja passats, un cinquè tancarà el drama amb el dia”...

 

La meua aportació als relats conjunts de maig, sobre la qual em limitaré a dir que tot i estar escrita com a diàleg podria haver estat perfectament un soliloqui. Almenys no podem dir que la caiguda no s’hi veia vindre des de lluny... 

Entre cudols

Ara que les fulles em fan més complicat poder veure els ocells que es mouen sobre els arbres, i tot i que no renuncie a tindre la paciència suficient per sorprendre entre el brancatge a algun oriol dels molts que s’escolten aquest any, la meua atenció durant les passejades de capvespre vora el riu s’ha desplaçat, precisament, cap a les mateixes vores: a més d’un cabal encara significatiu per al que sol ser habitual en aquesta època de l’any, les notables revingudes d’aquesta primavera han deixat com a rastre, al llit del riu, unes extenses i aclarides platges de cudols sobre la blanca superfície de les quals és fàcil observar les corredisses de corriolets i xivitones, dues de les espècies més característiques d’aquests hàbitats. De fet, i amb freqüència, no cal fixar-s’hi massa per trobar-les perquè totes dues, ocupades ara mateix en treure avant els seus pollets, comparteixen també el comportament de protegir els nius atraient sobre ells mateixos l’atenció de qualsevol amenaça potencial, per anar així allunyant-la dels llocs on crien. A mi, no cal que ho diga, no m’importa gens ni mica deixar-me entabanar si fóra el cas que, inadvertidament, m’haguera acostat massa als seus nius, perquè no és la meua intenció molestar-los mentre crien. Simplement m’agrada veure’ls saltironejant entre les pedres, assegut en la distància sota l’ombra confortable dels àlbers mentre darrere de mi el melodiós refilar d'algun oriol ocult en les capçades em recorda que hui també me n’hauré de conformar només amb escoltar-los; com si això fora poca cosa.

És evident que, sense renunciar a les inevitables inclinacions botàniques pròpies de l’època de l’any, la línia està travessant aquesta primavera una fase marcadament fluvial, que espere que no se vos estiga fent massa pesada però a la que em costa renunciar atenent a l’excepcionalitat pluviomètrica (i en conseqüència, també hidrològica) d’aquesta temporada. Poc a poc, en tot cas, anirà imposant-se de nou l’eixuta realitat, i l’aigua i les flors hauran de deixar pas a uns altres paisatges i uns altres interessos; fins i tot a mi mateix comença a semblar-me que ja porte massa temps deixant-me dur corrent avall, i que potser ha arribat l’hora de fer, al respecte, alguna cosa…

Pròpiament riu

Havent estat trescant, les últimes setmanes, per la part de més amunt i la de més avall, era precís deixar-se caure també pel tram més conegut de la part alta del riu Vinalopó, on no sol faltar mai el cabal i on el canvi de paisatge no ha estat, per això, tan sorprenent. Però si que es nota, en l’aigua i la verdor, la bona temporada, i va estar un matí entretingut i divertit perquè el riu ha ocupat ací i allà trossos de senda i, al remat, anar fent camí en bona companyia i amb els peus a remulla, ara que el sol comença --massa prompte, pel meu gust-- a deixar-se sentir, sempre fa goig. I potser podria dir alguna cosa més d’aquests racons entranyables que m’estime especialment, com també del mateix riu que comença a viure com a rambla i que només ocasionalment arribarà a veure la mar de Santa Pola perquè li traiem abans l’aigua i la vida fent que s'esfilagarse en mil séquies. Però encara que siga un poc impropi després del que vaig dir l’altre dia dels blogs i d’altres xarxes, em perdonareu que hui em remeta simplement a les imatges, que no crec que valguen més que mil paraules però que tampoc van malament per deixar que aquestes últimes descansen una mica. I al remat, contradir-se a un mateix de tant en tant sempre m’ha semblat un exercici saludable. Bon cap de setmana!

D’ençà que vaig saber de Vangelis per primer cop --el pare d’un bon amic tenia gustos musicals un poc peculiars, i a sa casa igual s’escoltaven els Aphrodite’s Childs com Albedo o Spiral-- la seua música m’ha acompanyat en moltes èpoques de la meua vida, sobre tot en aquella fase adolescent de fascinació pels sintetitzadors, el rock progressiu i la New Age a la què, ho he de reconèixer, mai no he acabat de renunciar del tot. Gràcies, mestre, per tantes bones estones; estic convençut que el deu de la Música Electrònica, cosí germà del de la Biomecànica, t’haurà reservat un lloc de privilegi en el seu cel. 

Blogcelebrant (quinze anys de Col·lecció de moments)

Si, jo soc aquest que es veu a la dreta, en primer pla. Era bastant més jove, llavors, però ja no era un tendre pinetó com sou ara vosaltres. Ja sabeu que la vida sobre aquestes roques, amb la terra justa per arrelar-nos i l’alè constant del mar agitant les nostres branques, no sempre és fàcil per a nosaltres, i rarament creixem tant i tan ràpid com ho fan aquells que viuen en indrets molt més amables. I les coses, abans, quan n’érem molts menys dels que som ara i el sol de l’estiu cremava sovint les nostres fulles tendres, eren encara més difícils. Sovint pense en la força i la tenacitat d’aquells que ens van precedir: el meu avi --o àvia, que els pins no fem distinció d’aquests assumptes-- en va ser un d’ells, i ens contava com va arribar ací, sent llavor suspesa en el vent de terra endins, quan els estimballs estaven pràcticament nus d’arbres i matolls perquè segles de focs i de ramats els havien acabat fent fora, i només els pescadors que havien bastit les cabanes vora mar i potser algun contrabandista s’hi acostaven llavors a aquestes costes. 

Però després, primer a poc a poc i en autèntiques multituds al pas dels anys, les persones van començar a vindre fins a la cala. Els pins els sentíem parlar, un poc sorpresos, de la frescor de l’aigua, de la pau que s’hi respirava i de la bellesa feréstega del paisatge, i tot i que alguns de nosaltres s’hi van deixar la vida per fer lloc a les noves carreteres i a les construccions que van bastir, cada volta més gent venia a seure als nostres peus, i dinaven buscant la nostra ombra, i hi havia fins i tot qui ens dibuixava --tinc un record viu d’una nena que va vindre alguns estius amb els seus pares, i que passava hores amb els seus pinzells a la ma-- o escrivia poemes que parlaven de nosaltres. I tot i que en un moment vam arribar a pensar que, igual que abans el foc, seria ara el formigó qui ens havia de fer fora, vull pensar que almenys alguna de tota aquesta gent haurà comprés que mai més no hi haurà calma ni bellesa ni paisatge si no trobem la forma de conviure...  

No vos ho negaré, la vida en altre lloc potser ens resultaria més senzilla. Però crec que encara que poguera, no canviaria per res aquest penya-segat, per més que el ‘progrés’ dels humans ens amenace, i sovint hi passem set i ens falte terra i l’embat de la mar ens sacsege amb violència quan bufa el temporal: si jo fora ona, pagaria gustós el preu de desfer-me en mil bocins si amb això poguera arribar fins ací dalt i poder veure, ni que fos per un moment, tot allò que nosaltres podem veure. I sé que, amb força i amb paciència, també vosaltres, fills (o filles, tant se val), creixereu i arribareu a albirar-ho, i els ocells faran niu a les vostres branques, la gent buscarà la vostra ombra amiga, i hi haurà qui en farà quadres i n’escriurà poemes i vos guardarà en el record com un tresor. 

Doncs això, que Col·lecció de moments, el preciós blog de Carme Rosanas, ha fet quinze anys, i ens ha proposat celebrar-ho a partir d’un dels dibuixos que, com els poemes i els relats, ha estat col·leccionant, també per a nosaltres, durant tot aquest temps. I encara que no hi he estat mai a la cala de Sa Tuna –caldrà posar remei-- per un moment m’he volgut fer arbre a vora mar, només per agrair-li a Carme tota la bellesa que ens regala. Felicitats, llarga vida al Col·lecció de moments, i moltes gràcies, per tot. Ah, i com que açò va de bones notícies i encara que no vinga molt al cas, deixeu-me que vos diga que un mes després de veure-les per primer cop, i quan pràcticament ho havia donat per descartat perquè feia setmanes que no veia moviment, el niu d’oronetes del costat de casa torna a tindre llogateres i sembla que ara si que va de bo.