Familiaritats

Soc, sobretot, animal de bosc, de roca i de muntanya, i fins i tot quan m’hi aprope a la mar em sent atret especialment per les costes esquerpes de penya-segats, esculls i cales. Però tampoc no rebutge, si és el cas, l’enganyosa placidesa dels litorals baixos de dunes i arenals ni l’exuberància extraordinària i un poc aclaparadora de les marjals i els aiguamolls, i de fet aquesta va ser, aquesta volta, l’opció que finalment vam escollir: els paisatges vagament familiars (tinc l’Albufera ben a prop i molt present) però sempre sorprenents del Delta de l'Ebre, al què feia molt de temps que no m’hi acostava, per a un cap de setmana de trobada, familiar també, d'aquelles que solem fer des de fa temps per donar la benvinguda a la tardor però més àmplia enguany per concurrència. Bona companyia, doncs, per gaudir de les vistes i la llum, dels ocells, dels camins i de l’arròs --al camp i al plat-- en un espai que el riu i el mar fan i desfan (“Parlo del llarg silenci on es fonien / l’aigua dolça del riu, la mar amarga”) i que mereix, per molts motius, el qualificatiu d’excepcional. Però també per constatar que deu ser cert això de que hom no oblida mai com anar en bicicleta; que la vista de la mar, ni que siga només per una estona, ajuda a descansar, com escrivia Thomas Mann, dels laberints interiors i el seu absurd embull. I que la familiaritat, amb els indrets com amb les persones, no hauria de ser motiu per descuidar-les, sinó justament tot el contrari.

Escenaris

A la meitat del segle XII, la imminència de la conquesta per part dels exèrcits feudals devia ser tan evident com aterridora per a la població andalusina que vivia a les muntanyes del sud valencià. L’expansió constant dels regnes peninsulars havia deixat aquestes terres en una situació fronterera que les exposava permanentment a les incursions i cavalcades de les hosts cristianes. No és estrany, per això, que l’amic Josep Torró situe en el període comprés entre el segon terç d’aquell segle i el primer del següent la construcció de la major part de les nombroses fortificacions andalusines de les quals tenim notícia en aquesta zona; unes edificacions que no respondrien a “un 'plan estratégico' de defensa territorial” bastit per cap entitat estatal, sinó que tindrien un origen camperol en ser les pròpies aljames (potser, de vegades, amb la participació d’assessors especialitzats) les que promourien la fortificació, atès que, com diu Torró, són aquestes “las primeras y principales entidades para quienes representa una urgencia disponer de fortificaciones como último medio de impedir el cautiverio o la expulsión: los destinos que aguardaron a los andalusíes de las islas orientales o de la vega del Guadalquivir, donde apenas había ḥuṣūn”.

Les terres situades a peus de la serra de Benicadell no devien ser en absolut alienes a aquesta percepció, accentuada a més a més pel record de les devastadores incursions de les hosts del Cid a finals del segle XI i les posteriors cavalcades dels reis aragonesos (Alfons el Bataller i Alfons II), de tots els quals se sap que van recórrer i fins i tot ocupar la Penna Cadiella. De fet, i a hores d’ara, encara resulta possible visitar les restes de dues fortificacions que, si be mostren unes característiques --i un estat de conservació, també-- ben diferents, corresponen a dues de les tipologies típiques de les construccions defensives bastides en aquesta època a la Ŷibāl Balansiya. La primera d'elles, coneguda actualment com Castellet de Carrícola, mostra els trets propis de les denominades torres d'alqueria, fortificacions de poca entitat destinades a la protecció dels habitants d'un o dos nuclis de població, les quals i a més de la torre característica solien disposar d'un petit reducte fortificat o albacar. Les excavacions arqueològiques dutes a terme al Castellet i el seu entorn amb ocasió de la seua recent restauració (finalitzada el 2011) han permès confirmar els últims anys del segle XII o els primers del XIII com a data de construcció; no sembla que, una volta consolidada la conquesta, la fortificació fora objecte d'un ús continuat, i tot apunta a que va ser abandonada i parcialment enderrocada a finals del segle XIII.

No molt lluny del Castellet, però molt menys aparent que aquell, s'alça un altre exemple de fortificació, però aquesta amb una magnitud i característiques pròpies d'un autèntic castell o ḥiṣn: el Castell de Carbonera, com és conegut habitualment, estava constituït en aparença per un ampli recinte emmurallat bastit al capdamunt de la denominada Lloma del Castell, pràcticament a cavall entre els actuals termes municipals d'Otos i Beniatjar. Tot i que amb dificultat pel seu estat actual de conservació, s'hi distingeix un espai principal envoltat per una muralla de quasi tres-cents metres de longitud, reforçada per diverses torres quadrangulars de les quals a penes es conserven actualment restes de la base. A la part superior d'aquest recinte hi ha vestigis d'un altre paredat que podia actuar com a celòquia, mentre que a l'exterior es conserven fragments del que podia haver estat un tercer perímetre defensiu, potser amb funcions d'albacar. Al cantó nord-est de la muralla, junt al que devia ser l'accés a la fortalesa (i on s'han dut a terme, aparentment, excavacions recents que semblen a hores d'ara paralitzades) es conserva part d'un aljub i el que podria ser una habitació. A falta d'un estudi sistemàtic de les restes conservades, no és molt el que se sap d'aquest castell, que alguns autors fan coincidir --des del meu punt de vista erròniament-- amb el que les fonts medievals anomenen Binnah Qatal, Peña Cadiella, Pennacatell o Penacadell. Quant a la seua construcció, hi ha qui la remunta al segle XI, tot i que Torró el considera, en base a altres exemples pròxims i comparables, una edificació de finals del segle XII; en el primer terç del segle XIV, el castell estava abandonat i s'havien enderrocat les seues defenses.

 

Els castells de Carrícola i Carbonera poden visitar-se en una relativament curta però entretinguda caminada pels estreps septentrionals del Benicadell, i de fet és això el que buscàvem, en principi, el cap de setmana passat, quan ens hi vam acostar a aquesta zona: després d'un estiu de fer-les servir poc o gens, no estan les cames com per a plantejar-se massa reptes, i recorreguts com aquests van bé per veure d'anar posant-les a punt. I els paisatges estimables, els poblets encisadors, els castells i la història fascinant d'aquells que els van bastir i de qui encara ens queda molt per conèixer, no deixen de semblar-me, també, el millor dels escenaris per a fer-ho.

Vistós blauet

 

Vistós blauet

d’agut piulet,

capgròs alat,

bec majestàtic,

cuaescapçat,

sotges, estàtic,

el riu pausat

i no perd pista

la teua vista,

que si es despista

l’insecte aquàtic

o el peix peixet,

tu, democràtic,

tant l’un com l’atre,

en igual dret,

penses abatre

clavant becada, i

d’una bocada,

al pap de pet.

Celdoni Fonoll, "Tiiit, ti-tiit" (Veus d'ocells, 2000)

Les recuperades passejades vespertines per les vores del riu que em queda a prop de casa --al ple de l’estiu abellia poc eixir a caminar, ni al riu ni enlloc, però ara que sembla que vol començar a refrescar vaig reprenent a poc a poc el costum-- han trobat, aquests últims dies, un nou al·licient: potser és només una apreciació meua, però mai abans havia vist, per ací, tant de blauet com ara. Acostumat a veure només de tant en tant el seu pas fugaç --un brillant reflex blau lliscant veloç sobre les aigües-- m’ha sorprès un poc la seua presència, ara habitual, cada volta que m’hi acoste, fins el punt que ha hagut vesprades que he pogut veure dos i fins i tot tres exemplars fugint de la meua inoportuna presència en trams diferents del riu. El que no sabria dir és si aquest canvi es deu a un augment de població, que ja m’agradaria, o si simplement és que m’hi fixe més o que, per alguna raó se m’escapa, són ara més senzills de veure, per bé que, si més no en el meu cas, no de fer-los cap fotografia mínimament digna. Hi seguiré insistint, si és que la paciència m'acompanya; però pel moment, poder gaudir del llambreig blau del seu plomatge quan s’esmunyen entre els salzes i les canyes, ja representa recompensa suficient.

Ara que parle d’ocells i de fotos no em puc estar de dir que fa només uns dies es va presentar a Alcoi un magnífic Atles de les aus de les serres de Mariola i la Font Roja, coordinat pels amics Pep Cantó i Vicent Ferri i editat, amb la col·laboració de diverses entitats i administracions, per la Fundació Victoria Laporta Carbonell, de la qual ja he parlat ací mateix altres vegades. Pep i Vicent, entusiastes com pocs, són també els responsables de que el llibre compte amb un apartat --sobre la vegetació de les serres esmentades, les quals tenen a hores d’ara i en conjunt la consideració de Zona d’Especial Protecció per a les Aus-- que em van encarregar, i per la qual cosa no puc de deixar de donar-los les gràcies. Felicitacions, companys, i que no pare la roda. 

 

 

El Pirineu tranquil

Cal dir que no era, d’entrada, la nostra primera opció. Però descartades per diverses raons altres propostes més exòtiques que hauran d’esperar el seu moment, tornar als sempre estimables Pirineus va acabant sent, per a la colla de trescadors amb la què solc compartir eixides muntanyenques, l’alternativa més viable. No ens abellia, però, recórrer a les rutes i els paratges habitualment més concorreguts, per als quals es presumia enguany --i sembla que ha estat així-- una afluència de gent especialment elevada. Es tractava, per tant, de buscar alguna zona que, tot i mantenir els atractius que s’esperen d’un recorregut pirinenc, quedara un poc allunyada dels principals nuclis d’atracció de la muntanya, i les rutes autoguiades que gestiona l'amic Pako Crestas ens oferien una possibilitat que, al remat, trobàrem idònia per als nostres propòsits: un trajecte en cinc etapes per l’entorn de la Vall de Santa Magdalena, al Parc Natural de l'Alt Pirineu, batejat --diria que justificadament-- com a “Terra Incògnita”, i que amb inici i final a Os de Civís permet conèixer millor un sector de la serralada que sempre havíem vist des de la distància --en acostar-nos a Andorra o a la Vall Ferrera, ja que queda entre totes dues zones-- però que mai havíem trobat ocasió de recórrer.

La ruta, els detalls de la qual poden veure’s en aquest enllaç, pot fer-se en tres, quatre o, com ja he dit que va ser el nostre cas, en cinc etapes. En la primera d’elles, i després de fer nit en el molt recomanable Hostal la Font d’Os de Civís, el camí ens va dur a ascendir per la vall del riu de Salòria fins al Coll de Conflent i les bordes d’igual nom, per remuntar després, vorejant el torrent de Sabollera, fins el Coll de Màniga i descendir finalment, a través d’un bosc esponerós, fins el refugi del Gall Fer; una jornada exigent per la distància i els desnivells remarcables --amb algun tram en el qual convindria revisar el track, en perdre's a trams la traça del camí-- i amenitzada a més a més, en el nostre cas, per una tempesta que ens va agafar pràcticament al punt més alt del recorregut i ens va acompanyar ja fins a l'arribada al refugi, del qual i per cert fórem els únics ocupants que feren nit. La segona jornada discorre, en un primer tram, per un preciós sender entre boscos d'avets i pins rojals, fins descendir, poc després, a la vall de la Coma de Burg, a l'altura del llogaret d'igual nom. Des d'ací, el traçat remunta el vessant fins el Coll de So, travessat el qual (i de nou sota la pluja) arribàrem finalment fins a la fondalada en la què s’alcen les Bordes de Tressó: un indret realment encisador --per les antigues bordes habilitades com a alberg, pel bellíssim entorn que les envolta, i per l’hospitalitat de Klaas i les seues filles-- que justifica sobradament una visita. 

Quant al tercer dia, la ruta preveu un recorregut circular --de nou llarg i amb bons desnivells, i de nou i en el nostre cas amb la presència de les tempestes a partir del migdia-- que comença i acaba a les Bordes, i que permet ascendir al modest però panoràmic Pui d'Urdossa, a 2.226 metres, per baixar després fins els  pobles de Mallolís i Farrera i tornar a remuntar, per bé que ara per un altre camí diferent al de l’etapa anterior, el Coll de So. Des de les Bordes de Tressó, la ruta segueix en la quarta jornada fins el Planell de l'Orri Vell per descendir després ràpidament fins a la preciosa Vall de Santa Magdalena, el vessant sud de la qual es remunta per ascendir fins a la Creu del Ras de Conques i acabar el dia en el petit refugi que hi ha a la seua rodalia. La darrera jornada ens dirigeix, travessant els colls de Grau i d’Ares i ascendint a l'arrodonida lloma del Bony de Trescul, fins al ja conegut Coll de Conflent i, des d'ell però ara pel sud de la vall del Salòria, fins al punt d'inici a Os de Civís. 

Probablement, la falta de cims d’un cert renom --la màxima altura de la zona és el pic de Salòria, de 2.785 metres-- i la limitada accessibilitat, si més no per comparació amb altres àrees pròximes, han fet que aquest sector, malgrat els paisatges remarcables i els seus extraordinaris valors ambientals, no siga una destinació massa coneguda entre els visitants habituals del Pirineus, almenys fora de la temporada hivernal i els recorreguts amb raquetes de neu. Quant a nosaltres, malgrat haver estat bastant condicionats per les tempestes diàries (benvingudes, en tot cas: no recorde haver vist mai els Pirineus tan secs com enguany), és evident que l’experiència va pagar a bastament la pena, i no solament per la tranquil·litat que també buscàvem: els paisatges muntanyencs, els extraordinaris boscos que encara s'hi conserven (Virós, en el qual s'ubica el refugi del Gall Fer, n'és un d’ells, però no pas l’únic) i altres elements d’interès que formen part de la ruta, com ara els associats a la memòria de la Guerra Civil al Pallars, fan d’aquest recorregut una opció francament recomanable per a conèixer un poc millor aquesta part del Pirineu, potser menys esquerpa i més tranquil·la que d'altres que ens resultaven fins ara més familiars, però amb tot allò que fa que el Pirineu siga allò que és. 

De totes les seguides que he hagut d'anar recuperant en acabar-se les vacances, aquesta de tornar a escriure al blog és una de les que més està costant-me. Estic segur, però, que és només qüestió de temps, i que a poc a poc aniré posant-me al dia; deixar de procrastinar no sempre és fàcil...