Una espessa boira cobreix amb freqüència les costes atlàntiques del sud del Marroc. Sobretot pels matins, quan l’aire procedent de l’oceà es refreda bruscament en tocar terra, la humitat es condensa i dona lloc a bromes de vegades notablement denses i persistents, que a més de crear paisatges d'una bellesa subtil i efímera representen, en un context tan àrid com aquest, una important font suplementària d’aigua per a tots els éssers que hi viuen, incloent-hi els humans. Per això, en començar a baixar de la muntanya camí de Gourizim i, un poc més al sud, de la nostra destinació a les platges de Legzira, no ens ha sorprès descobrir en la distància la fina línia nebulosa que ressegueix el contorn del litoral sense endinsar-se molt ni cap a la terra ni cap a la mar. Acabem d'encetar una nova etapa, la darrera d’aquest viatge, en la què deixem definitivament enrere les muntanyes i ens encarem, amb la presència quasi constant de l’oceà i a les portes de l'immens desert, a un paisatge obert de platges, ermassos, planes i arenals. L'interès natural d'aquestes terres i l'atractiu corprenedor del seu paisatge segueixen sent, en tot cas, extraordinaris, però ara cal afegir-los la innegable rellevància històrica, en tant que testimonis del passat colonial espanyol, de molts dels indrets als quals ens dirigim.
En avançar des de Sidi Ifni cap al sud abandonem definitivament els últims estreps sud-occidentals de l’Antiatles. La carretera s’allunya temporalment del mar, i el paisatge comença a veure’s dominat per les estepes desèrtiques d'arena i pedra que s'estenen fins on arriba la vista. Una volta passem la ciutat de Tan Tan, fundada també pels espanyols el 1940 com a part del protectorat de Cabo Juby, el trajecte torna a aproximar-se a la costa. Travessem de tant en tant la desembocadura inundada d’algun uadi que trenca per un moment la monotonia del paisatge, fins que arribem --o creiem fer-ho-- al límit de l'espai protegit de Khenifiss: cap senyal indica als viatgers la presència del parc nacional, un dels més extensos del país amb 1.850 quilòmetres quadrats de superfície, ni la forma d'accedir-hi més enllà d'enfilar algun dels caminals que, des de la ruta principal, semblen endinsar-se en direcció a la mar. Tirant mà d'aplicacions al mòbil, encertem finalment a dirigir-nos cap a l'extens aiguamoll que dona nom al parc (conegut també com a llacuna de Naïla) i que constitueix un dels elements característics de l'espai natural junt amb els saladars i les dunes infinites. Al punt pel qual hem accedit a la llacuna, molt a prop de les restes de Santa Cruz de la Mar Pequeña, el primer emplaçament bastit per la corona de Castella en aquesta costa el 1478, hi ha també un centre de visitants aparentment abandonat que, segons he sabut després, formava part d'una iniciativa de gestió turística comunitària que no sembla haver tingut l'èxit esperat. Les hores s'esmunyen mentre recorrem les salines de Thazga i, sobretot, els immensos i captivadors camps de dunes d'El Khabta, en els què apurem la llum de la vesprada fins que el sol es pon darrere del muntanyar: només hi ha una trentena de quilòmetres fins a Tarfaya, on tenim previst passar aquesta nit, i tampoc no tenim cap presa per arribar-hi.
Tarfaya, que també va formar part del protectorat espanyol de Cabo Juby, mostra --o almenys a mi m'ho sembla-- el mateix aspecte decaigut i arrossinat que hem vist en altres poblacions d'aquesta zona. La qual cosa no es contradiu en absolut ni amb l'amabilitat de la seua gent ni amb l’existència, a la mateixa ciutat i a la seua rodalia, de diversos indrets que mereixen sobradament una visita, com la icònica Casamar vinculada al enclavament comercial de Port Victoria, fundat pels britànics el 1879, o les fortificacions de l’etapa colonial espanyola, la qual es va estendre entre 1911 i 1958. Amb tot, potser el tret més singular de la ciutat és la seua relació amb Antoine de Saint-Exupéry --de qui l’amic Pako és un autèntic entusiasta-- través de la Compagnie Générale Aéropostale, fundada el 1918 i que unia Tolosa del Llenguadoc amb diverses destinacions d’Àfrica i Amèrica del Sud. Un modest però acurat museu, que hem de demanar que ens obriguen trucant al telèfon convingut, recull tant la història de la companyia com la seua relació amb l’autor d’"El Petit Princep", que va viure ací durant un temps i que, segons es diu, es va inspirar en els paisatges de la zona per escriure la seua obra més coneguda. En deixar Tarfaya, em ve al cap un passatge de “Terra dels Homes”, un llibre d’Exupéry que vaig llegir fa molt de temps, que se’m va quedar gravat i que recupere quan arribe a casa: “A Juby vaig criar gaseles. Allí tots ho fèiem. Les tancàvem en un cèrcol de canyes, a l'aire lliure, ja que les gaseles necessiten beure als rierols del vent i no hi ha res tan fràgil com elles. Encara que, si són capturades joves, viuen i fins i tot brostegen a les teues mans. Es deixen acariciar i enfonsen el seu musell humit al buit del palmell. I un es creu que les ha domesticat. Un es creu que les ha protegit del desconegut pesar que, sigil·lós, extingeix les gaseles donant-los la més dolça de les morts… Però arriba el dia que les trobes empenyent la tanca amb les seues banyetes, per fugir cap al desert. Estan magnetitzades. Elles no saben que fugen. Se segueixen deixant acariciar, enfonsen, amb més dolçor fins i tot, el musell al teu palmell… Però, així que les soltes, descobreixes que, després d'un trotet que semblava feliç, han tornat a ser atretes a les canyes. I si ja no hi tornes a intervenir, romanen allà, sense ni tan sols lluitar contra la barrera, carregant simplement contra ella, amb la testa baixa, amb les banyetes, fins a la mort. Es tracta de l'època de zel o simplement de la necessitat de córrer a galop estès fins a perdre l'alè? Elles no ho saben"
No hi ha a la vista cap senyal, barrera o límit, ni rastre d’indicacions que ens puguen fer sospitar que hem travessat la ratlla. Però a mitja hora de trajecte després d’eixir de Tarfaya cap al sud, el mapa ens indica que hem entrat finalment al Sàhara Occidental, darrera etapa del nostre viatge. Els infames murs aixecats per Marroc per separar el territori que controla d’aquell que segueix en mans del Front Polisario discorren molts quilòmetres cap a l’interior, invisibles per a nosaltres, però això no impedeix que senta una viva i incòmoda sensació de desassossec; fa ja temps que soc conscient de com són les coses de complexes, però també en fa molt que em sent d’alguna forma concernit per l’aspiració del poble sahrauí a tindre dret a decidir el seu futur, un desig que malauradament sembla estar cada volta més llunyà. La carretera avança, i les banderes marroquines es fan cada volta més freqüents i visibles; les màquines treballen sense pausa construint el que sembla un immens passeig marítim a les platges que s’estenen entre Fum el-Uad i la denominada platja d'Al-Aaiun, la capital --ara com ara només simbòlica-- de la República Àrab Sahrauí Democràtica que queda uns pocs quilòmetres cap a l’interior. La ciutat em sorprèn, a primer cop d’ull, per la seua aparença de modernitat, amb àmplies avingudes, infraestructures recents i edificis nous. A la part vella, però, a la qual ens dirigim per caminar un poc per la rodalia dels aiguamolls (“les fonts” a les quals els deu el nom) reapareix l’aire decadent i l’aspecte marginal que, molt probablement, reflecteix millor les condicions generals a les què es veu sotmesa la població que viu a aquesta terra, i també la que s’hi veu obligada a fer parada per un temps fins poder reprendre un periple en el què els hi va la vida: mentre observem entre les dunes els ocells que es mouen a les vores del uadi de Saquia el-Hamra, reparem en la presència de grups d’immigrants subsaharians precàriament acampats sota els tamarits mentre esperen, imaginem, el moment de reprendre el seu viatge. A nosaltres, que ho tenim molt més senzill, només ens queda fer nit ací i volar demà cap casa, i pense que no ha estat gens malament que siga precisament ací, i d’aquesta forma, que tanquem el nostre viatge: està bé això dels arbres emblemàtics, els parcs nacionals i els paisatges fotogènics, però no serveix de res si tot allò que es veu i es viu no ens fa pensar i ens obri els ulls a una realitat aparentment tan diferent a la nostra però de la què, amb més freqüència de la què ens pensem, en som també responsables, ni que siga indirectament. Al remat, hi ha boires molt més denses i persistents que les que cobreixen aquestes costes, i viatjar segueix sent una de les millors formes d’esbandir-la.
