La veu d’un poble (reentrada i homenatge a Estellés)

Assumiràs la veu d'un poble

i serà la veu del teu poble,

i seràs, per a sempre, poble,

i patiràs, i esperaràs,

i aniràs sempre entre la pols,

et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs set,

no podràs escriure els poemes

i callaràs tota la nit

mentre dormen les teues gents,

i tu sols estaràs despert,

i tu estaràs despert per tots.

No t'han parit per a dormir:

et pariren per a vetlar

en la llarga nit del teu poble.

Tu seràs la paraula viva,

la paraula viva i amarga.

Ja no existiran les paraules,

sinó l'home assumint la pena

del seu poble, i és un silenci.

Deixaràs de comptar les síl·labes,

de fer‐te el nus de la corbata:

seràs un poble, caminant

entre una amarga polseguera,

vida amunt i nacions amunt,

una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.

Car diràs la paraula justa,

la diràs en el moment just.

No diràs la teua paraula

amb voluntat d'antologia,

car la diràs honestament,

iradament, sense pensar

en ninguna posteritat,

com no siga la del teu poble.

Potser et maten o potser

se'n riguen, potser et delaten;

tot això són banalitats.

Allò que val és la consciència

de no ser res si no s'és poble.

I tu, greument, has escollit.

Després del teu silenci estricte,

camines decididament.

Aprofite una volta més la Diada d’Estellés --especial, enguany, per commemorar-se el centenari del naixement del poeta-- per donar per tancades unes vacances que al remat han resultat francament viatgeres: després de les Canàries, amb una breu pausa faenera al mig d'agost, ha estat Gal·les, que també feia molt de temps que formava part de la meua llista de pendents i que ha estat a l'altura de les expectatives, i no solament per tot allò que s'hi pot veure, que és molt i variat. Potser només han estat imaginacions meues, però en el poc que he pogut conèixer sobre la situació d’aquell país --la llengua, la política, la pressió quasi sempre asfixiant del veí poderós-- m'ha semblat reconèixer trets massa familiars com per no sentir-me d’alguna forma concernit. Per exemple, la ferma i decidida voluntat de sobreviure malgrat tot. I una nítida consciència, ací i allí, de no ser res si no s'és poble. 

Imatge de Pedro Zorrilla (ACPV-Federació Llull)

És inevitable que algunes de les qüestions que m'han interessat aquest estiu en recórrer terres canàries i gal·leses acaben en aquestes planes, i tan de bo que també a vosaltres vos puguen resultar almenys curioses. Pel moment, i com sol ser habitual, vaig posant ordre en notes i idees, però també --i especialment-- llegint sobre allò que m'ha resultat més cridaner a tots dos llocs, que no ha estat poc. Lectures que m'han dut, per exemple, al que els gal·lesos anomenen "hiraeth", un concepte que crec que no ens resulta estrany a molts valencians i valencianes. O a aquest fragment de "A Welsh Landscape" (1955), del poeta gal·lès en llengua anglesa R.S. Thomas, en traducció lliure sobre versions --en anglès i castellà-- trobades a la xarxa, i que trobe especialment colpidor: 

(...) No pots viure en el present,

almenys no a Gal·les.

Hi ha la llengua, per exemple,

les consonants suaus

estranyes a l'oïda.

Hi ha crits en la foscor a la nit

com mussols que responen a la lluna,

i espesses emboscades d'ombres

callen als racons dels camps.

No hi ha present a Gal·les,

ni futur;

només hi ha el passat

fràgil amb relíquies,

torres i castells mossegats pel vent

amb fantasmes falsos;

pedreres i mines corcades;

i un poble impotent,

malalt de consanguinitat,    

vetlant el cadàver

d'una cançó antiga.

Atlàntic

"Viatjar, a pesar de les innovacions tecnològiques que han portat l'homogeneïtzació cultural a gran part del món, ajuda a l'itinerant curiós i atent a comprendre com és de profunda la idea de que un lloc mai no és completament igual que un altre. Viatjar anima a revisar els coneixements rebuts i desfer-nos dels prejudicis, empeny la ment a tindre en compte el context i l'allibera de les veritats absolutes sobre la humanitat. Ens ajuda a entendre que no totes les persones volen seguir el mateix rumb. Prefereixen seguir-ne el seu propi".

Barry Lopez, "Horizon" (2020)

Molts anys després, he tornat a les Canàries. A Tenerife, que era l’única illa que ja coneixia d’ençà que hi vaig estar a finals del segle passat, i sobretot a la Gomera, que de totes les demés era la que més m’abellia conèixer perquè, entre les moltes i molt diverses singularitats macaronèsiques, és probablement la laurisilva aquella que em resulta més captivadora i fascinant. Han estat només uns dies, pocs sense dubte per a tanta cosa com hi ha per veure i per sentir a aquelles terres, però suficients en tot cas per confirmar que el monteverde de Garajonay mereix sobradament la seua fama, i encara per reviure la sensació corprenedora de caminar als peus de l'extraordinari padre Teide, d'albirar els que segons diuen són dels pocs dragos salvatges que sobreviuen a les illes, o de conèixer un poc més dels habitants de l’oceà que les envolta. I tot i que no he pogut evitar sentir (ja ho deixava caure no fa molt) una vaga recança per respecte a les veus que, com diu Lopez, prefereixen seguir el seu propi rumb, espere poder tornar-hi prompte perquè, sense renunciar a la ferma voluntat de no contribuir massa a agreujar més el problema, és encara molt el que m'hi queda per conèixer: cinc illes senceres (sis, amb la Graciosa), i de les altres dues pràcticament tot. 

La veritat és que m'abellia molt i des de feia molt de temps tornar a les Canàries, una terra que m'estime especialment des de la primera vegada que hi vaig anar, i no només per qüestions naturalístiques. Amb aquest viatge tinc la sensació d'haver cobert, a més a més, unes quantes 'assignatures pendents', d'alguna de les quals em tem que serà inevitable que deixe alguna cosa per escrit, tot i que no sé molt bé quan. Pel moment, aquesta setmana he tornat a la faena, però la que ve marxaré de nou durant un dies, aquesta volta cap al nord, i ja aniré contant si això: carpe diem, ja sabeu, ara més que mai... I les fotos, per si hi ha curiositat: el Teide vist des dels Riscos de la Fortaleza amb un exemplar de l'escàs cedre canari en primer pla; la silueta dels dragos que creixen silvestres als estimballs del Barranco del Infierno d'Adeje; dues vistes de l'extraordinària laurisilva del Parc Nacional de Garajonay; caps d'olla negres d'aleta curta (Globicephala macrorhynchus) front a les costes de la Gomera; i baix, penya-segats a prop de la Punta de Teno, al nord-oest de Tenerife. 

A ple sol

Tiraven un poc arrere el sol i la calor, perquè tot i que la pujada és curta no deixa de ser una costera i a més a més, en arribar al capdamunt del tossalet, no hi ha molta ombra on amagar-se. El cas és que el conegut com a Castell Vell d’Albaida era, malgrat tenir-lo ben a mà (o potser precisament per això, caldria pensar també en aquest cas), una de les poques fortificacions medievals de la contornada a la qual no havia pujat encara mai, i suar un poc va pagar la pena per tal de posar-hi finalment remei. Pel propi castell, les restes del qual --poques, a hores d’ara, i en un estat de conservació francament precari-- han estat datades al segle XII, tot i que no és molta la informació contrastada que he estat capaç de trobar sobre ell. Però també per la seua privilegiada ubicació a cavall de les serres de Benicadell, Agullent i la Cova Alta; per les vistes remarcables que s’hi albiren des de dalt de la muntanyeta a la què a hores d’ara dona nom, i perquè a banda i banda de la serra dues fonts cabdals --la del Port a llevant, ja coneguda, i la de l’Olivera a ponent, a la què tampoc no m’hi havia acostat mai-- i les sèquies que alimenten, tot i no estar visiblement en el seu millor moment per l’estiu i la sequera, van ajudar a fer la caminada més abellidora. Molt més, de fet, que si no haguera fet tanta calor i el sol haguera picat una mica menys: segur que, en aquest cas, la presència de l'aigua no hauria estat tan confortadora.

De dalt a baix: llenç del mur est del Castell Vell; mota del barranc del Baladrar, sèquia de l'horta de Benissoda i Bassa de Dalt, que n'arreplega l'aigua; aljub, torres i vista general de la mola del castell; i pont de l'autovia sota el qual s'ha conservat --afortunadament-- l'alcavó de la Font del Port, vistes de la sèquia, ruïnes del Monestir de Santa Anna d'Albaida bastit el segle XVI per evangelitzar els moriscos de la vall, i la sèquia del Port en arribar al Molí de Dalt. 

 

La fugida (Relats d’estiu de la Carme. Juliol)

Una fotografia de sa lluna

La notícia de la misteriosa desaparició es va escampar ràpidament per les xarxes. Desenes de persones van començar a acostar-se fins al parc de la Ciutadella per veure-ho amb els seus propis ulls, mentre la policia, que s’afanyava a buscar alguna prova a l’entorn de la font ara inhabitada, no podia amagar el seu desconcert. La conegudíssima “dama del paraigua” s'havia esfumat, i qui fora que n’haguera estat responsable havia actuat amb una minuciositat i una delicadesa extremes: ni un sol rastre, ni un senyal, ni el més petit desperfecte que ajudara a esbrinar la forma de procedir dels delinqüents o que donara peu a obrir alguna línia consistent d’investigació; “és sorprenent", va arribar a comentar en veu baixa un inspector, "és com si l’estàtua haguera marxat pel seu propi peu”. 

No molt lluny, una figura sospitosament pareguda a la popular escultura avançava lentament per l’andana de l’estació de França. No li havia resultat gens fàcil decidir-se, però la situació, fins i tot per a qui, com ella, tenia una llarga experiència de tracte amb els turistes, havia superat ja qualsevol límit raonable. Cada volta més, la ciutat s’assemblava a una mena de parc temàtic, un decorat posat al servei d’una allau de visitants que semblava no tenir aturador i que anava fent més i més difícil la vida dels veïns. “No hi havia més remei, ja no podia més”, va pensar encara amb llàgrimes als ulls mentre pujava al tren decidida a començar una nova vida en algun lloc (un jardí petit i tranquil, un pedestal senzill al mig d’un parterre apartat...) que la “indústria turística” no haguera descobert encara. Uns metres més enrere, en un altre vagó, una figura sospitosament pareguda a l’estàtua de Colom es va acomodar, pensativa, en un seient.

La meua aportació per als relats d’estiu de la Carme, a partir de la preciosa fotografia de sa Lluna i inspirada també en el títol del magnífic relat d’Artur, que em va fer pensar en el monument que representa un dels primers i més entranyables records dels meus viatges infantils a Barcelona. Per cert: d’ací uns dies, jo mateix seré turista, així que tot i que també aquesta vegada tractaré de no fer-ho massa malament, no estic com per a dir moltes coses al respecte. Una incoherència (més) a gestionar, i reconec que sovint no em resulta fàcil... 

Iolair-uisge

El procés, com sol ser habitual en casos com aquest, va començar en realitat bastant abans, perquè hi ha molts aspectes (científics, administratius, legals i socials) que cal dissenyar, aclarir i posar a punt de forma prèvia. Però si hom considera com a punt de partida l'arribada i posterior alliberament dels primers animals, pot dir-se que el projecte per a reintroduir l'àguila pescadora al País Valencià va començar el juny de 2019, quan els primers quatre polls de l'espècie, procedents en aquell moment d'Andalusia i Balears, van arribar a la Marjal de Pego i Oliva. Han passat des de llavors moltes coses --des dels dos primers anys, que poden considerar-se com d'aprenentatge i que es descriuen en detall en aquest informe, fins a les diverses vicissituds patides per tots els exemplars alliberats fins ara i que han anat quedant també enregistrades cada temporada-- fins que divendres passat es van presentar en societat els dotze polls, procedents d'Escòcia, que en unes setmanes sobrevolaran les costes i els aiguamolls de la Marina i que esperem que algun dia hi tornaran per a fer niu. Un objectiu que no serà --mai ho és, en aquests casos-- ni ràpid ni senzill d'aconseguir, però que compta a hores d'ara amb una sòlida xarxa de complicitats i moltes persones de procedències molt diverses compromeses amb l'èxit del projecte. A mi, que feia ja algun temps que estava en altres coses, em va agradar molt tornar a veure-les --amb algunes absències significatives com la de l'amic Miguel Ferrer, de la Fundación Migres, a qui espere tornar a veure ben aviat en plena forma-- perquè tot i que cada volta tinc la vista més posada en els anys que em falten per a poder-me jubilar, també va bé mirar de tant en tant enrere per veure que, ni que siga només un entre molts altres, almenys algun granet de sorra hem anat deixant pel camí. I tan de bo que no ens falte un poc de ganes i de força per posar-ne encara algun altre.

La procedència escocesa dels polls que seran alliberats enguany, que cal agrair a l'estreta col·laboració de la Roy Dennis Wildlife Foundation i que no vos negaré que m'alegra especialment atesa la meua reconeguda debilitat per aquell país, ha donat lloc a una curiosa història que encara que siga molt breument no puc resistir-me a ressenyar: dos dels polls que han vingut a Pego són coneguts a Escòcia perquè el seu niu compta amb una webcam instal·lada per la Woodland Trust Scotland que, pel que es veu, és seguida per molt gent; el cas és que aquesta temporada els animalets no eren alimentats pel pare com calia i començaven a veure's molt debilitats, per la qual cosa es va proposar treure'ls del niu i incloure'ls al projecte valencià. Ara, tots dos estan ja al seu hacking a la Muntanyeta Verda, i de la notícia --i del projecte-- se n'ha fet ressò fins i tot la BBC: com diu el portaveu de la Woodland Trust, "Scotland has reintroduced species such as beaver, red kite and sea eagle thanks to other nations gifting us their animals. I think it is great that Scotland is giving this gift to Spain and we are proud this Arkaig pair are going to be a part of that". Per cert: probablement ja jo hareu deduït a aquestes alçades, però iolair-uisge ("àguila d'aigua") és el nom de l'espècie en gaèlic escocès. I si, també m'agrada molt...