"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimecres, 30 de juny del 2010

Contractures emocionals

La contractura emocional consisteix en la contracció persistent i involuntària d’un sentiment. Pot ser causa o conseqüència del desànim.


La contractura emocional com a causa del desànim: en aquests casos, la contractura apareix essencialment quan s’exigeix al sentiment un treball superior al què pot realitzar, ja siga intens i puntual --per exemple, un esforç excessiu-- o mantingut i menys intens --per exemple, mantindre massa estona una postura emocionalment forçada--. D’altra banda, algunes anomalies de la personalitat o desequilibris de l’autoestima afavoreixen que alguns sentiments estiguen treballant de forma constant més del necessari, la qual cosa els predisposa a contracturar-se.

El mateix ocorre quan a un sentiment li falta potència emocional i se li exigeix que realitze esforços que excedeixen la seua capacitat. Per exemple, alguns estudis han establert que en persones que acostumen a viure en el desassossec, alguns sentiments poden atrofiar-se fins un 80% respecte als que mostren aquelles altres què mantenen un ànim positiu i equilibrat. Aquesta atrofia parcial facilita un repartiment assimètric dels esforços, la sobrecàrrega sentimental i l’aparició de nous episodis dolorosos. En aquest tipus de situacions, és fonamental fer l’exercici emocional adequat per a cada cas específic, a fi de contrarrestrar aquesta tendència i evitar la repetició de les crisis. Si aquesta situació es manté un període prolongat o es repeteix amb freqüència, el sentiment es contractura cada vegada amb major facilitat i la seua recuperació és més difícil.

La contractura emocional com a conseqüència del desànim: amb independència de quin siga el seu motiu, el mateix desànim pot causar la contractura emocional per un mecanisme reflex. En aquests casos, la contractura emocional no és la causa primaria del desànim, però sí un factor afegit que pot agreujar-lo i, a més, pot empitjorar algunes de les seues causes.

Evidentment, els paràgrafs anteriors no són més que un senzill i ingenu exercici d'analogia. He estret el text original d'una web sobre el mal d'esquena, i la veritat és que no ha calgut modificar-lo molt per convertir-lo en aquesta espúria exposició. Però és què darrerament, i a banda d'estar envoltat pel que sembla ser una epidèmia de mals de coll i de llom, em fa l'efecte també que abunda un cert engarrotament sentimental que, sincerament, no sé molt bé a què atribuir.

Jo mateix, sense anar més lluny, em note algun sentiment un poc tens, com si tinguera un tiró o alguna microruptura mal curada. Potser tot es redueix a un simple refredament --emocional-- propi de l'estació, o serà que la sobrecàrrega, a aquestes alçades de l'any, comença ja a notar-se, encara que afecte més a uns que a altres. En tot cas, convé vigilar, perquè de la sobrecàrrega es passa fàcilment a la contractura, i d'ella a un desànim que, després, pot costar molt de curar sense visitar l'especialista.

I a més, i sense arribar a aquests extrems, cal tindre en compte que ja està ací l'estiu, i convé que el to emocional general estiga preparat per als previsibles esforços extraordinaris als què, en aquesta època de l'any, solem sotmetre'l. Pressumiblement, sentiments que al llarg dels últims mesos haviem mantingut ocults, apareixeran ara a la vista de tothom, i a ningú ens agrada que ens els vegen, els sentiments, bossuts, arrugats, blanquinosos, envellits. Així és que ja sabeu: exercici, senyores i cavallers. Emocional, per suposat. I jo el primer.



dilluns, 28 de juny del 2010

Hui, monàrquic

De plantes, com de persones, n'hi ha algunes que ens resulten especialment grates. Parle, ara, de les primeres: potser per la bellesa, perquè ens fan algun paper, pel lloc on viuen o perquè conten històries que ens agrada saber, no és estrany que sentim, per algunes espècies, una estima especial. Jo, que sóc de natural enamoradís i un punt vel·leitós, en compte unes quantes entre les predilectes, algunes per una causa, d'altres per una altra. Però fins i tot en el grup de les escollides, n'hi ha una que destaca: ací li diem corona de rei; en altres llocs, herba de cingle. Arreu, i per entendre'ns, Saxifraga longifolia. Ara està en flor, i com tracte de fer quasi tots els anys al voltant de Sant Joan, m'he allargat a retre-li acatament allí on és més fàcil veure-la per aquestes terres: els roquers de l'Aitana.

De bonica, a mi, m'ho sembla, i molt. I no solament quan floreix, cosa que cada roseta fa només una vegada abans d'assecar-se; les fulles verd-grisenques, arrapades al cingle i cobertes d'incrustacions de carbonat càlcic, formen una elegantíssima corona que justifica el seu nom comú (i el meu entusiasme de súbdit lleial, que sabreu disculpar). L'ús més conegut, en medicina popular, ha estat l'avortiu, ben viu encara en la memòria dels pobles de les serres on es troba (dissabte mateix, a la Font de Forata, un avi de Benifato ens explicava que servia "per a això, ja saps, per llevar-se maldecaps"; dels riscos per la salut de les dones, l'home no en deia res...).

Quant als llocs on es troba, mereixen també comentari, perquè s'adiuen bastant bé amb la meua --diguem-li així-- "geografia sentimental": pel nord, els Pirineus, on és freqüent, i dels que només escapa esporàdicament en unes poques localitats cantàbriques; en l'extrem sud, l'Atlas del Marroc i Algèria. I, entre mig, unes poques localitats disperses per les serralades de l'est ibèric: sense ser exhaustiu, recorde la Sagra, en Granada; les muntanyes dels Ports; el congost del Túria en Titaguas; el Montgó i el Benicadell i, especialment i ja esmentada, l'Aitana. A més, a través de la seua distribució, la corona de rei també ens conta una història --les plantes sempre ho fan, si sabem escoltar-les-- de relacions biogeogràfiques, d'alçament de muntanyes i cordilleres, d'adaptació a condicions climàtiques diverses i canviants, de resistència al ramat i a les persones. De supervivència, en suma.

Ha estat un any de floració esplèndida. Ignore per quina causa: Font i Quer ho atribuïa, sense fer-ho segur, a hiverns freds i especialment plujosos, condicions que s'han complert aquesta temporada. Siga com siga, les blanques i florides vares que coronen les corones han tornat a omplir, aquest solstici, les parets de la muntanya. Cap de les rosetes que han florit enguany hi seran, ja, la primavera pròxima. Però n'hi haurà d'altres. Nosaltres, si l'any ens és propici, farem també per tornar al Trinquet del Bardalet i al Passet de la Rabosa, a veure-les i celebrar-les. Que totes les Corones no tenen perquè fer nosa.




diumenge, 27 de juny del 2010

El poble alena encara

Ni la calor, ni el so millorable, ni uns seients poc compatibles amb tantes hores d'ocupació: va pagar la pena això i més per recordar un poc més l'Ovidi, per viure --encara que fora només per unes hores-- la il·lussió d'un País viu, divers, agraït, normal. Dalt de l'escenari, molta voluntat i esforç --gràcies al Col·lectiu, una volta més-- i un poc de tot, com ha de ser. Sense fer molta memòria, i a resguard de gustos, jo em quede amb les dues versions d'Arthur Caravan ("Cues d'estels", interessantíssima; "Als companys", antològica), un "Va com va" rodó en la veu de Rebeca, de Batà (l'amic Toni Barceló, que feia reportatge, ja l'ha penjada, amb algunes altres); la "Xàtiva" de Naia, o el mordaç "El meu poble Alcoi" actualitzat per Verdcel... Bona, molt bona música amb Hugo Mas; un plaer sentir, com sempre, a Miquel Pujadó o Al Tall, i molts detalls --alguns, ben remarcables-- de tota la resta: Inòpia, Andreu Valor, Owix, Carles Enguix, Xavier Morant, Rafa Xambó, Autòmats i Xitxarra Railway. Poemes d'Estellés (dits per Rodonors Invictes), molts amics i amigues, records de tota mena i lectures molt diverses de les seues cançons, tan actuals, tan escaients, que fins i tot espanta.

Sopant, amb amics vinguts des de València només per l'ocasió, recordàvem estones, vivències i concerts. De com l'Ovidi és, ara, conegut per molta gent jove, especialment al Nord; de l'efecte que causa agafar la guitarra i cantar les seues cançons. I de què en pensaria, ell, de tot açò. Nosaltres, simplement, el recordem; i, ja de pas, li recordem al senyoret, que va ben vestidet, que estem encara ací, esperant el nostre temps. Els que l’odi han sembrat després el colliran.

divendres, 25 de juny del 2010

Azkena Rock Festival

Enguany, entre d'altres, Bad Religion, The Hives, Chris Isaak, Airbourne, The Damned, Slash, Baskery, Gov't Mule, i també Dylan i Kiss, que han estat els més comentats als mitjans... Qui haguera pogut estar a Gasteiz tals nits com aquestes! Bona música, bon cap de setmana.



I una més, de totes les que podrien ser: he dubtat de posar el video de "Blonde, bad and beautiful" d'Airbourne, tot un prodigi de finor, sutilesa i elegància; però si voleu, el busqueu directament (està també a la pàgina d'Azkena). Jo em quede amb la què, des del meu --discutible-- punt de vista, és la millor cançó de Bob Dylan. Diuen que el concert d'anit a Barcelona va estar molt bé.

dijous, 24 de juny del 2010

Macaronèsia, potser

No sóc d'aquelles persones que decideixen els viatges amb molta antelació. Per unes coses o per altres, quasi sempre acabe deixant un marge a la improvisació, sobre tot quan viatge sol. Només quan hi ha alguna circumstància especial (per exemple, alguna incursió a l'alta muntanya) tracte d'escollir amb temps, i de preparar-ho de forma més acurada. Per això, que a aquestes alçades encara no tinga encara decidida cap destinació cara a l'estiu, és cosa habitual. Per segon any consecutiu, ha calgut ajornar l'objectiu d'intentar un set mil al Pamir --que no està la cosa molt clara al Kirguistan. A canvi, la possibilitat d'aprofitar l'estiu austral per encarar-se amb l'Aconcagua va prenent consistència, i convé reservar dies, recursos i mitjans per si de cas. Amb això, les alternatives van restringint-se i el temps esgotant-se; però algú m'ha suggerit una opció que, pensada amb calma, m'ha resultat especialment atractiva i raonablement accessible: Madeira.


Ja sabeu que Madeira és un dels arxipèlags que, junt amb Canàries, Açores, Cabo Verde i les Illes Salvatges, configuren la regió biogeogràfica anomenada Macaronèsia (que diu la Viquipèdia que ve del grec makárôn nễsoi, "illes afortunades"). Serà per això que és, també, una zona que m’atrau especialment per moltes coses. A hores d’ara, a penes conec un poc de Canàries i un altre poc de les Açores, però puc dir que cap dels dos llocs van decebre les meues expectatives. Biogeogràficament, la Macaronèsia és una regió ben caracteritzada per la seua flora única, excepcionalment rica en endemismes exclusius i amb la presència de formacions vegetals singulars --com la laurisilva, el fayal-brezal o el tabaibal-cardonal-- més o menys ben representades en les diferents illes i arxipèlags. A més, i tot i que amb certa controvèrsia, s’hi inclou també dins aquesta regió una estreta franja continental del nord-oest africà, en la qual s'hi troben de forma relíctica alguns grups característics de la flora macaronèsica, com ara els bejeques (Aeonium), els cardones i tabaibas (Euphorbia) o els verodes (Kleinia). Dins aquesta àrea, a l'Antiatles, hi ha un enclavament especialment remarcable (descobert per la ciència occidental fa molts pocs anys, als congosts del riu Umarhuz), en el què apareix una espectacular població de drago –descrit com a Dracaena draco ssp ajgal—que mereix un comentari específic que deixe per a un altre moment. Sense tindre el grau de singularitat de les plantes, tampoc falten alguns animals característics de la regió, com ara el coloms rabiche i turqué (característics de la laurisilva canària) o el famós fardatxo gegant de El Hierro.


Dalt, fulles de bejeque (Aeonium canariense); baix, el colom turqué (Columba bolii). De la Viquipèdia.

Recorde, de la primera vegada que em vaig endinsar en la laurisilva (en Anaga, a Tenerife) una sensació quasi religiosa. Fulles verdíssimes de llorers i grèvols (parents illencs dels nostres), barbusanos, viñatigos i tiles; les branques dels arbres tapissades de líquens, la boira donant al paisatge un aire irreal. A l’esponerositat d’un bosc bellíssim, s’unia a més la impresió d’estar caminant pel què podrien haver estat els boscos mediterranis de fa vint milions d’anys... També la bruguera arbòria –que a les nostres terres no passa de ser un matoll—, freqüent a la mateixa laurisilva i, sobretot, al que a Canàries s’anomena fayal-brezal, em va causar una impressió profunda; el retrobament amb l’espècie (i amb formacions molt similars) a les faldes del Kilimanjaro no ha fet sino augmentar la meua fascinació per la biogeografia. Com la resta de la vegetació canària -–les pinedes que rebroten després del foc, les brolles d’alta muntanya amb els espectaculars taginastes-- que, sobretot a les illes de relleu més marcat, es distribueix en uns estatges de vegetació que van meravellar a Alexander von Humboldt. I el Teide, encara, com a (una altra) assignatura pendent.


La vegetació de les Açores, més temperades i humides i profundament alterades per la ma humana, té un aire menys subtropical, més europeu. Tot i això, no manquen tampoc els endemismes (exclusius o compartits amb altres illes macaronèsies), un dels més emblemàtics dels quals és la campanulàcia Azorina vidalii. La laurisilva, en aquestes illes, ha quedat confinada a alguns escassos enclavaments, com a l’illa de São Jorge, però no per això perd la seua bellesa i significació. Açores, a més, comparteix amb Canàries paisatges volcànics bellíssims i, tot i no assolir d’altitud del Teide, l’ascensió als 2.351 m de la Montanha do Pico, en l’illa d’igual nom, resulta una experiència francament recomanable (amb permís del més que notable pendent).





No sé que trobaré a Madeira, si és que la cosa no s’embolica a última hora i cal ajornar-ho també per a una ocasió més propícia. Però si hi vaig, amb aquests antecedents i el poc que conec de Funchal intuïsc que m'agradarà. Em faig almenys propòsit de pujar al Pico Ruivo (1.862 m) i d’endinsar-me, de nou, per una laurisilva que té fama de ser de les millors conservades del món. De platges, festes i vins –famosos, també—no cal dir-ne massa però ja es donen per suposades, tot i que qualsevol suggeriment serà benvingut. Almenys, i passe el que passe al remat, aquests propòsits (com qualssevol altres) fan més passadores aquestes llargues, feixugues, espessíssimes setmanes que separen el principi de l’estiu de l'adveniment gloriós de les vacances.