El dia després

"I el dia després va ploure amb gana", direm. I jo recordaré que vaig pensar, no sé per què, que després de certes coses és molt millor que ploga.

Ara si, tardor completa. I vida avant...

Hi ha la pena

I és, perquè no podria ser d'una altra manera, una pena densa, i profunda, i sabem que serà per a sempre. Però hi ha també una sensació innegable d'alleujament, perquè ja fa temps que sabíem que el desenllaç era inevitable, i fa patir veure patir i encara més preveure futurs patiments; i és cert que desassossega un poc pensar-ho, però al remat, més enllà de tòpics i frases fetes, no pots deixar de creure que ha estat millor així. I un poc d'atordiment també n'hi ha, perquè totes les estones passades tractant d'anticipar situacions, sentiments i actituds no han servit pràcticament per a res, i tot és molt estrany i diferent de com, ingènuament previsors, havíem cregut que seria. I t'adones que allò d'acompanyar en el sentiment no és, tampoc, un tòpic, perquè la companyia conforta i consola molt més del que mai hauries pensat. I al remat, tot s'acaba, i cal seguir avant perquè hi ha encara altres atencions que ens reclamen. I enmig de la pena, l'alleujament, l'atordiment i l'estranyesa, tot el que encertes a pensar és: gràcies, pare. Et trobarem a faltar...

Cent a volar

Pel que em van contar –jo he estat un parell d'anys sense poder acudir-- la d'enguany ha estat una de les edicions que ha tingut una assistència més multitudinària. Però la veritat és que no sorprèn que siga així, perquè de les diferents activitats que duu a terme FAPAS-Alcoi en el marc del Projecte Canyet, del qual ja he parlat ací altres vegades, el marcatge tardorenc de voltors és una de les més vistoses, per bé que també siga de les més delicades i laborioses. Però sobretot, el marcatge és una actuació extremadament útil per poder obtenir més informació sobre la biologia d'aquesta espècie, sobre la qual encara ens queden moltes coses per aprendre, i sobre les vicissituds de tota mena que experimentaran al llarg de la seua vida els exemplars marcats, la majoria d'ells joves de l'any que fan, en aquesta època, el que els ornitòlegs anomenen migració postnupcial.

He de reconèixer, però, que aquesta vegada vaig estar més per documentar la jornada que per enfangar-me amb els voltors i la seua manipulació, tot i que he de dir en el meu descàrrec que, amb tants i tan qualificats col·laboradors com hi havia, tampoc crec que se'm trobara molt a faltar: a més de la gent de FAPAS –i d'algun grup imprevist de senderistes que, atrets per l'enrenou, es van deixar caure a veure què--, membres d'altres entitats amigues, estudiants de veterinària –la Universitat de Múrcia ja fa anys que participa en aquesta jornada-- i, en general, amics i amigues interessats en la conservació de la fauna que aporten la seua feina i la seua experiència. I ja va bé comptar amb aquesta ajuda, perquè el procés, per a cada exemplar, duu el seu temps: cada voltor s'ha de treure del gabiot on prèviament han estat capturats, s'identifica amb anelles i marques alars, se li prenen les dades biomètriques pertinents, se li extrauen mostres de sang per tal de dur a terme diverses anàlisis i, finalment, és alliberat –un poc atalbat però llest per a alçar el vol al cap de pocs minuts-- a les mateixes instal·lacions del Canyet.

Tot i que veure de prop aquestes majestuoses aus és per a nosaltres una experiència apassionant, cal suposar que els voltors s'ho miren amb altres ulls i que, des del seu punt de vista, passar per aquest tràngol no deu ser gaire agradable. Però gràcies a actuacions com aquesta s'obtenen dades molt valuoses –des del sexe de cada exemplar fins a les rutes que segueixen en els seus desplaçaments-- per a millorar les iniciatives de conservació de l'espècie, que al remat és del que es tracta i l'objectiu que persegueixen projectes com aquest. O, contradient el refrany: només ens val voltor a la mà si, gràcies a això, podem aconseguir que hi haja cent a volar.

Moltes de les imatges --les millors-- són de la meua filla Teresa, que va ser ahir una voluntària més del Projecte. I per cert: en unes setmanes, des de FAPAS-Alcoi encetarem un projecte de micromecenatge per veure d'adquirir un vehicle --el que teniem s'ha espatlat definitivament-- per poder dur-los menjar als voltors. Ja vos contaré...

Sobretot, colors

"Els problemes que el clima mediterrani planteja als vegetals admeten, per tant, solucions variades, la qual cosa contribueix a fer dels nostres medis un dels biomes més diversos del món i a encabir, sota l’epígraf de “boscos mediterranis típics”, formacions aparentment tan dispars com els predominants boscos escleròfil·les, les rouredes (i d’altres forests caducifòlies), les pinedes, les avetoses –d’Abies pinsapo, per exemple—, o els boscos de cedres, xiprers, ginebres o savines. Potser, per això, el món mediterrani resulta alhora tan fascinant i tan difícil de copsar."

M'havien dit que era el moment, que enguany pagava especialment la pena, i no he volgut deixar-ho passar. I si, ho reconec: quan he començat a escriure, ho he fet pensant en plantes i adaptacions, en biogeografia, esclerofíl·lies i pigments; però al remat, he decidit optar per l'autocita --que sabreu disculpar-me-- i deixar detalls botànics i explicacions ecològiques per a un altre dia. Perquè, francament, allò que buscava ahir a la Font Roja era, sobretot, la tardor i els seus colors. I ausades que vaig trobar-los.

.

En una galàxia molt llunyana... (relats conjunts)

Aquesta de dalt és la imatge que ens proposa relats conjunts per a aquest mes de novembre. I açò de baix, és el que m'ha vingut al cap... Que la Força us acompanye!

Imatge de la xarxa