dilluns, 21 de setembre del 2015
Gabinet de crisi (Relats conjunts)
--En resum --va dir l'alt comissionat, fent una pausa per emfatitzar la gravetat de la situació--, la cosa està així: el rètol que preveia el projecte original, i en el que sembla que ningú no havia reparat fins ara, és simplement inacceptable. Per tant, cal substituir-lo per un altre que no ens faça fer el ridícul més espantós davant el món sencer. Però l'exposició comença demà, i siga com siga hem d'obrir el pavelló tal i com estava previst. Així que vull una solució, i la vull ara mateix.
Es va fer un silenci tens a la sala de reunions, fins que un dels assessors artístics va alçar tímidament la mà:
--D'això... Crec que tinc una idea... Potser podríem recórrer al Tàpies... Ens costarà un ull de la cara, però ja ens ha tret d'algun altre embull paregut, i amb una nit té més que suficient per a fer alguna cosa que ens servisca per eixir del pas...
--Perfecte! --va exclamar l'alt comissionat amb un sospir d'alleujament--. Menys mal que entre tant d'inútil hi ha encara algú que fa servir el cap! Ràpid, posa't en contacte amb ell immediatament, i que agafe el primer avió. I no repares en despeses, la situació és desesperada. I tots els demés: demà a primera hora vull sobre la meua taula un informe detallat sobre qui ha estat el responsable d'aquest despropòsit. Mira que encarregar el cartell del pavelló de Catalunya en caràcters comic sans...
La meua proposta per als Relats conjunts de setembre. Que si m'agrada més Tàpies o la "comic sans"? Doncs no sabria dir...
divendres, 18 de setembre del 2015
Deixa'm mirar
Va ser, durant un temps, una de les meues cançons preferides, imprescindible en el repertori d'aquelles llargues vetlades de guitarra vora el foc, cantant-li a l'amor i la revolució sense saber encara molt bé en què consistien, realment, ni l'un ni l'altra. Després, per alguna raó --potser perquè, en el fons, sempre l'he trobada tan bella com trista-- vaig deixar de tocar-la i, durant molts anys, no havia tornar a pensar en ella. Fins l'altre dia, quan només començar a caminar, a peu de penya-segat, vora la Cala del Moraig, em va vindre al cap de sobte i no em va deixar fins que vam arribar, després d'una còmoda i preciosa travessia, al Cap d'Or i el Portet de Moraira. I més enllà encara, perquè al llarg de tota aquesta atrafegada però productiva setmana, no he deixat tampoc de pensar-hi: tan de bo que no ens falte mai una mar blava que voler mirar. Bon cap de setmana!
Només dues paraules, si m'ho permeteu, sobre la "còmoda i preciosa travessia": va ser dissabte passat, amb els companys del CEC, i tot i que transcorre per paratges que ja coneixia --els espadats de Benitatxell, la bellíssima Cala Llebeig i l'esvelta Punta de Moraira, a penes un reflex del que devien ser aquestes costes abans que caiguera sobre elles la bogeria urbanitzadora-- la possibilitat d'encabir-los tots en una única ruta, quasi tota tota ella abalisada, la converteixen en una opció francament recomanable i apta, com solia dir-se abans, per a tots els públics. O per a quasi tots, vaja.
dimarts, 15 de setembre del 2015
Zero-G
...seixanta-nou, uon-atnaxies,
seixanta-nou, uon-atnaxies, seixanta-nou, uon-atnaxies, seixanta-nou,
uon-atnaxies, seixanta-nou, uon-atnaxies, seixanta-nou, uon-atnaxies,
seixanta-nou, uon-atnaxies, seixanta-nou.
Pausa.
Descans. Revisió rutinària dels controls de la nau. Comprovació de
les constants vitals.
Reinici: seixanta-nou,
uon-atnaxies, seixanta-nou, uon-atnaxies, seixanta-nou, uon-atnaxies,
seixanta-nou, uon-atnaxies, seixanta-nou, uon-atnaxies, seixanta-nou, uon-atnaxies,
seixanta-nou...
(Extracte de
l'informe "Estudi sobre el comportament sexual dels astronautes en
l'Estació Espacial Internacional. Assaig de descripció textual".
Agència Espacial Europea, setembre de dos mil quinze)
No, no m'he tornat encara boig (crec). És la meua aportació a la proposta de Joan Gasull, que pilota l'imprescindible blog Garbi24, sobre relats de seixanta-nou paraules relacionats amb el seixanta-nou. La imatge és de la xarxa; el poc trellat, tot meu. Si les paraules unides per guionet no comptaren només com una, hauria quedat un poc més lleuger...
diumenge, 13 de setembre del 2015
Barrancs i clapisses
El vessant de Mariola que s'estén entre els paratges de Serelles, a Alcoi i l'Alberri, a Cocentaina, és probablement un dels sectors menys freqüentats i més desconeguts de la serra. L'accidentada orografia, caracteritzada pels barrancs abruptes i els escarpaments rocallosos, i la presència --diria que dissuasiva-- de la enorme cicatriu de la pedrera, a hores d'ara inactiva, que ha excavat durant decennis el perfil de la muntanya, solen deixar aquesta part de la serra fora dels recorreguts habituals dels qui solem trescar pels seus senders i viaranys; més encara, d'ençà que l'estiu del 2012 un incendi --encara no totalment aclarit-- va recremar més de cinc-centes hectàrees d'aquest sector del parc natural, parcialment cobert, fins llavors, per denses pinedes de pi blanc.
Tot i que els vorege sovint quan m'encare cap al Montcabrer per alguns dels camins que hi duen --pel Coll d'en Sabata o per les Penyes Munteses, posem per cas-- feia molt de temps que no m'endinsava per aquells costers, marcats encara pels efectes del foc recent però en els què, mirats des de la distància, comença a fer-se palesa una lenta però tenaç regeneració de la coberta vegetal. Vaig voler aprofitar, per això, un dels últims dies lliures abans de reincorporar-me a la feina, per plantejar una caminada per aquest vessant, amb inici --i final-- en el castell de Cocentaina, les fites principals de la qual esbosse --no em compte encara entre els usuaris del ja quasi universal GPS, tot i que sé que només és qüestió de temps que m'hi afegisca-- per si a algú li resulta d'interès.
Des del castell, un dels traçats del sender PR V 37, ben abalisat i bo de caminar, mena fins els peus de la pedrera, l'impressionant tall de la qual pot vorejar-se per l'oest fins assolir el llit mutilat del barranc de Morant. Remuntant el mateix barranc, sense sender visible però relativament fàcil de transitar --tret, potser, del pendent remarcable i dels nombrosos pins cremats que barren la marxa i que a trams exigeixen alguna petita marrada-- s'arriba a les Penyes Munteses i, des d'elles, al traçat del sender GR-7, pel qual es pot guanyar fàcilment i si de ve gust l'immediat Montcabrer. El descens es planteja pel mateix sender de gran recorregut, en direcció cap a Alcoi; però abans d'arribar al Pla de les Codolles i el Coll d'en Sabata, cal parar atenció a un petit ramal --a l'esquerra, en sentit de la marxa-- que porta fins l'inconfusible turó del Cavall Bernat. Un altre senderol, marcat amb fites, voreja el pollegó, que deia el mestre Calero Picó, i després de passar junt als singulars Clots d'Ol, va descendint per un barrancó que, abans que s'engorje quan arriba a l'esglaó rocós de les Clapisses, cal abandonar per l'esquerra i que, seguint l'estret sender, retorna fins a peus de la pedrera i, des d'ella, al punt de partida.
Al remat, una caminada llarga (i a estones exigent) però indubtablement estimulant, per uns paisatges aspres en els que la ferida del foc és encara omnipresent, però que --tot i algunes intervencions com a mínim qüestionables-- comencen a mostrar signes esperançadors d'una regeneració que s'anuncia lenta i complicada, però que, tard o d'hora, acabarà retornant-li el verd a la serra. Tan de bo d'altres ferides, molt més profundes i persistents sobre la pell de Mariola, puguem dir algun dia el mateix.
divendres, 11 de setembre del 2015
Tres-cents u
Amb el desig, sincer i compartit, de que el Tres-cents dos siga, alhora i sobretot, l'any Primer d'una nova història per a Catalunya --i també, estic convençut, per a nosaltres els valencians. Des del sud, bona Diada i via lliure!
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)






