"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



diumenge, 30 de maig de 2010

Balanç provisional


No es va, a aquestes coses, a veure el paisatge; però de vegades és ell qui et ve a buscar. Comença el verd cantàbric en vorejar Gorbeia, però aquesta primavera les excel·lències clorofíl·liques semblen estendre's, si fa no fa, per tot arreu: no en soc visitant assidu, però em costa recordar tanta verdor a les planes d'Aragó o de la Rioja. Venint d'aquesta banda, des d'Euskadi i Cantàbria, s'entra a Astúries vorejant el Cares i a l'ombra dels Picos, en aquesta ocasió apenes intuïts entre la pluja i els núvols. Benia és capital del Conceyu de Onís, veí del de Cabrales i del de Cangas de Onís, en ple Parc Nacional; un poblet menut i ben endreçat. Praos, vaques, sidra i gamoneu, primer contacte amb la gent que va aplegant (gallecs, bascos, lleonesos, molts madrilenys). Previsions i expectatives, repàs de presències i absències, i quasi mil quilòmetres al cos al còmput del dia. L'hotel, molt bé.


De les Jornades pròpiament dites, no és aquest el lloc per avorrir-vos amb massa detalls. Vora cent trenta persones i dos dies parlant de conservació, principalment des de la perspectiva de les entitats ciutadanes que s'hi dediquen arreu l'Estat, gestionant directament o indirectament --mitjançant acords amb els propietaris, quasi sempre privats però també públics-- paisatges d'interés, hàbitats d'espècies rellevants o terrenys agrícoles i forestals, que ve a ser el que s'anomena custòdia del territori. Projectes petits i voluntariosos, molt sovint, però també d'altres d'un nivell i un abast realment notables (hi ha entitats potents treballant aquesta línia des de fa anys, com Global Nature, Naturaleza y Hombre, BVCF o el mateix FAPAS) que sempre va bé conéixer o recordar. Problemàtiques diverses però amb un fons comú: les dificultats de finançament i l'ètica sobre aquest; la necessitat de comptar amb eines eficaces de comunicació i difussió; el paper de l'administració, que es mira aquestes coses amb certa desconfiança; els possibles instruments legals i fiscals que caldria desenvolupar; o les necessàries aliances --no sempre sencilles-- amb agricultors, ramaders o caçadors, o almenys amb alguns d'ells... Alguns retrobaments, molts contactes i converses, dins i fora de programa. I unes quantes idees per seguir endavant. En general, i indiscutiblement, ha pagat la pena, fins i tot per a caràcters, com el meu, que tendeixen a pensar més en allò que queda per fer i podria encara fer-se, que en el que ja s'ha avançat.

En aquesta ocasió, d'ací n'anàvem vuit, de diferents entitats i de comarques diverses. Valencians i valencianes som un element rellevant en aquest camp, pels projectes concrets i per la feina en xarxa que hem anat construïnt amb Avinença i que encara té molt de camí per davant. Amb catalans (pioners, avançats i referent indiscutible, també en aquestes coses) i balears, hem configurat des de fa ja uns quants anys una espècie de nucli "mediterrani" de la custòdia del territori, que és conegut i seguit arreu de l'Estat. De dia, s'han après moltes coses, i ha hagut també ocasió d'explicar que hi ha gent i projectes i actuacions en marxa a moltes comarques valencianes, per bé que també hem hagut d'imaginar, des d'allí, la inquietant imatge de Camps i la senyera, amb el Codi Penal com a observador impassible. De nit, també en aquestes que ja han estat les quartes, s'ha tornat a sentir a l'Ovidi, a Llach i a Bonet --la complicitat menorquina, imprescindible i eficaç com sempre--, s'han esbossat lligams i s'han enfortit vincles. Alguns, notablement.

Tancàrem les Jornades coneixent en el camp i de primera mà l'experiència de FAPAS en aquestes qüestions, que és molta i molt antiga, com antiga és també la meua relació amb ells; si no recorde mal, la seua va ser la primera quota de soci que vaig pagar, fa més de vint-i-cinc anys. Ja vos contaré un altre dia, però tinc per això una estima especial a aquest grup i a Roberto Hartasánchez, que ha estat des de sempre la seua ànima. Roberto és un element excepcional, controvertit també per a certs sectors (alguns ecologistes, científics i administració) als què tampoc ell estalvia crítiques perquè no és d'aquells que es mosseguen la llengua. En tot cas, ha sabut posar en marxa projectes de conservació d'espècies amenaçades que han esdevingut emblemàtics, i la seua ajuda ha estat també un factor clau per a que els voltors tornaren a Alcoi. Però en aquest cas, el protagonista era l'ós, i el projecte al Conceyu de Santo Adriano, a la mateixa vora d'Uviéu, on mitjançant un conjunt d'actuacions aparentment senzilles --recuperació de l'apicultura, lloguer de finques abandonades per a cultivar fruiters, ramaderia extensiva i moltes altres--s'ha consolidat una població reproductora d'óssos i s'ha aconseguit un notable suport social per a una espècie que, fa només trenta anys, era objecte de persecució activa i la seua mort celebrada com una festa.




I, en fi, mil quilòmetres més, cansament satisfet, bons records --que sempre ajuden-- i uns quants correus pendents, idees a madurar i projectes a encetar. Pel que fa a conclusions oficials i resultats formals, ja aniré donant compte, per si interessaren, d'on poden trobar-se. D'altres qüestions, situacions i comentaris, de gent interessant, detalls curiosos i propostes cridaneres, és molt probable que en llegiu alguna cosa per ací. Tan bon punt haja descansat una mica.

2 comentaris:

  1. Saps, mai com fa dos anys, en el nostre viatge estiuent... aquell any a Asturies, he tingut la sensació de que hi ha un medi rural possible i gent que el fa real...

    ResponElimina
  2. Espere els pròxims apunts..:)
    Que interessant, el que contes, i també: quines ganes d'anar cap allà!! Vull verd i frescoreta, que ací la calor ja es fa insuportable!

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...