"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dilluns, 3 de maig de 2010

Un parèntesi oportú


Pot semblar poca cosa, i probablement ho és. Però convindreu que hi ha maneres pitjors de passar un cap de setmana. I a mi, francament, m'ha sentat d'alló més bé. La proposta, sobre el paper, modesta però atraient: un parell de dies movent-se per l'entorn de la Mola de Cortes per caminar un poc i fer una ullada a un parell de projectes de conservació que hi ha en marxa per allà. Però principalment, una forma de compartir temps amb uns bons amics i --essencialment-- poder-lo dedicar, amb calma i sense preses, a xerrar una estona de qualsevol de les moltes coses que ens interessen i uneixen, entre les què casualment hi ha xerrar de (quasi) qualsevol cosa. No ha estat senzill poder coincidir, que les agendes van plenes i les responsabilitats són moltes. Però al final, aquest cap de setmana, ha pogut ser i calia aprofitar-ho. El resultat, a l'altura de les expectatives: no m'estendré molt, però em deixareu que en diga quatre coses.

Perquè xerrar, com era d'esperar, s'ha xerrat, i molt. Des del mateix moment de pujar tots tres al vehicle, certament escaient (un Mercedes dels setanta, cortesia de Juan: aire de road movie, pura elegància per les rectes d'Alpera o les pistes de Bicorp). Però sobretot caminant per la serra i a la llarga vetlada de dissabte, al mateix cor d'una Mola esplèndida aquesta primavera, refulgent de la posta de sol i amb la cara acabada de rentar per una tempesta que ens va perdonar, per minuts, una caminada més llarga del previst. Els temes, variats: ens uneix, també, una remarcable capacitat (Javier és un mestre, nosaltres còmplices) de passar en segons de Heidegger a Hugo Mujica, de Wagner a Delibes, de les dones als déus i de Benidorm a Honduras. Però també, de tots ells, a qualsevol destrellat per riure ben a gust. Ha hagut, inevitablement, moments cuartelaris, tot plegat molt viril: parlar molt mal d'alguns, i molt bé d'unes altres. Vins, faenes, viatges, amors, experiències, projectes i alguna brofegada, sense mala intenció. I trofeus i calibres, que allò és terra de cabres i cal saber de tot. Però abundants també reflexions i comentaris que mereixen parar a pensar-ne: llibres que cal llegir, teories més o menys heterodoxes, noves visions sobre temes antics, idees que obrin portes i que en un moment o un altre cauran per ací.


Diumenge, amaneixia entre boires a la bellíssima valleta de La Cañada, camí de Jarafuel, el Cinto Cabra al fons, mentre comprovàvem amb Julio que les trampes instal·lades per seguir la població de carnívors a la Reserva no havien tingut la seua nit. Raboses, fagines o gats salvatges són captures habituals, però no en aquesta ocasió. Des d'allí, terra messeguera d'un verd primaveral i un poc impropi, encara un breu passeig per les valls d'Aiora i el seu entorn per fer una ullada també als xoriguers petits acabats de retornar a aquestes planes de les que havien desaparegut fa temps. I per recuperar algun record familiar d'arrels profundes, amb un peu a Albacete i un altre a aquesta part del País de la què encara em queda molt, massa, per conéixer. M'ho deixe pendent, però no per a molt tard, ara que aquest abril de feines i astènies ha quedat enrere. I em deixe pendent unes quantes coses sobre les que queda, encara, molt per parlar i un poc per escriure.

Qui era, realment, més heròic? Aquiles o Ulísses?


También en plena noche
la nieve
se derrite blanca

y la lluvia
cae
sin perder su transparencia.

Es ella, la noche,
la que nos libra de los reflejos,

la que nos expande
las pupilas.

Lo que busca con su bastón
el ciego es la luz, no el camino.

"En plena noche", Hugo Mujica




3 comentaris:

  1. Ulises y Aquiles son metaforas de nuestra vida cotidiana. Algunos días somos Aquiles y llegamos a casa muertos, las pruebas del día no las hemos sabido resolver (a pesar de haber sido más inteligentes y poderosos que nuestros "enemigos de ese día) y el panorama de la noche es más oscuro e incierto que la de la noche anterior. Otras veces en una mañana somos capaces de resolver varios entuertos, o desencuentros, con una enorme calma; regresando a nuestra casa (Itaca) con la sensación del deber y nuestras responsabilidades cumplidas.

    En cualquier caso al día siguiente renacemos (seamos Ulises o Aquiles) dispuesto a seguir explorando nuevos caminos o formas de transformar nuestro entorno para mejorar.

    El antiheroe no es quien fracasa, es quien se conforma con el status quo, quien no tiene curiosidad por entender mejor al otro, se resigna, no busca como acrecentar el cariño la complicidad o el amor del entorno (familiar, social o ambiental).

    Por tanto, somos Aquiles y Ulises y todo lo contrario. De vez en cuando hay que darse espacio para respirar.

    Javier

    ResponElimina
  2. Ulisses és l’heroi perquè se sap vulnerable i es prepara en cada batalla. Compta amb el seu possible fracàs, investiga, aprèn dels seus errors quan inevitablement falla i, com diu Javier, no es resigna, no es conforma, va més enllà d’ell mateix procurant la connexió amb l’entorn humà i ambiental. Creix. Potser perdrà innombrables batalles quotidianes, però triomfa en el desafiament final

    En canvi Aquiles s’apuntala en la seua suposada invulnerabilitat, confia només amb ell mateix i el seu objectiu final és la pròpia glòria. És admirat, aplaudit i imitat, és el proptotipus masculí d’autoconfiança bastida a base de lleialtat als prejudicis, tradicions ancestrals o legalismes vigents, segons convinga. No li calen consells ni complicitats, es creu autosuficient i invencible, i això és la seua ruina. No aprén. I sí, guanya en les batalles quotidianes, però finalment perd.

    Encara que, posats a parlar d’herois, hauríem de conéixer com es comporta l’heroi ocult d’aquest conte. La història sempre oculta alguna cosa. Normalment oculta l’heroïna, no? Què fa que Penélope siga una heroïna?

    Hipatia

    ResponElimina
  3. Mare meua, quin nivell de comentaris i quin plaer llegir-los! I ho dic de veres.

    Javier, de acuerdo en todo, como casi siempre. Especialmente, con tu planteamiento de lo anti-heróico. Si lo contrapuesto al heroe es el cobarde, pocas cosas lo son tanto como conformarse con lo visto, resignarse a la injusticia o refugiarse en la rutina. Gracias por seguir explorando caminos. Y por Múgica, ya viste.

    Hipàtia, interessant apreciació sobre la invulnerabilitat. Potser molts herois --fins i tot quotidians-- només ho són perquè no són conscients, com Aquiles, del que arrisquen; amb la qual cosa, tot heroïsme duria implícita una certa càrrega d'inconsciència... Quant a Penèlope, reconec que em resulta un personatge tan fascinant com desconcertant. Però em fa un poc l'efecte que el seu heroïsme (suposat) té una lectura molt masculina (fidelitat, paciència, discreció...). Quasi em quede amb Circe, que per cert va dur Ulisses a un comportament bastant antiheròic, no creus?

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...