"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimecres, 19 de maig de 2010

A l'est de la línia hi ha granotes amb trompa


Probablement ho haureu vist a la premsa aquests dies passats, perquè ha estat notícia destacada a molts diaris. Un grup de científics ha fet pública la troballa de diverses espècies noves de vertebrats a les muntanyes Foja, a la banda indonèsia de l'illa de Nova Guinea. I, a més, espècies remarcables per una o altra raó: un cangur arborícola (o ualabi) que sembla ser el més petit del seu grup, alguns ocells i una curiosa granota del gènere Litoria --un grup de granotes arborícoles molt diversificat, propi d'Austràlia i de les illes situades a l'est de la Línia de Wallace-- que s'ha convertit en imatge mediàtica de la notícia. Ha estat batejada com a "granota pinotxo" per disposar, al musell, d'un apèndix retràctil que recorda un nas o una trompa. No és tracta, però, d'una notícia excepcional: cada any es descobreixen, com a mitjana, dues noves espècies d'aus, i unes quantes més d'amfibis; també, i de tant en tant, apareix una nova espècies de mamífer a les selves de Vietnam, a Sudamèrica o a l'Himalaia. Això, per no parlar dels centenars de milers (potser milions) d'espècies d'insectes i altres invertebrats que s'estima que queden encara per descriure. Les mateixes muntanyes Foja, que venen sent estudiades més o menys sistemàticament des de l'any 2005, han permés ja catalogar, abans que es feren públics els resultats d'aquesta última expedició, almenys altres dos marsupials desconeguts, un parell d'aus extremadament rares i que es donaven per extingides, i una vintena més de granotes noves per a la ciència.


M'agrada que la premsa generalista faça un lloc per a aquestes notícies. És bo que es parle de biodiversitat, encara que només siga quan s'acosta el 22 de maig, que és el dia mundial dedicat al particular. Només em preocupa, un poc, que s'associe aquesta diversitat a la imatge d'espècies menys o menys conspícues o espectaculars, o a paradisos remots i perduts que romanen intactes a l'espera que els intrèpids científics s'hi aventuren a desvetlar les meravelles que serven. Per això, de notícies com aquestes --bones, sense dubte-- convindria extraure dos corol·laris importants. El primer, com ja dic, que la biodiversitat no és cosa només de selves exòtiques i inexplorades: la conca Mediterrània és considerada com un dels "punts calents" (hotspots) respecte a la diversitat de la vida en la terra. Al País Valencià, sense anar més lluny, viuen desenes de plantes úniques a la Terra, algunes conegudes únicament d'una o unes poques localitats. A mesura que augmenta l'esforç científic i es prospecten millor determinades àrees, noves espècies o varietats van sent descrites fins i tot en llocs que han estat investigats exhaustivament des de fa més d'un segle. La biodiversitat és un atribut global, i cada ecosistema, cada territori, aporta al conjunt la seua porció. Garantir la seua supervivència --o almenys, reduir la seua desaparició-- és tan important ací com a Nova Guinea.
La granota ’Pinotxo’, amb una protuberància similar a un nas humà. REUTERS/National Geographic/Tim Laman/

El segon aspecte, precisament, es relaciona amb aquesta supervivència. Des de fa anys, nombroses veus alerten del perill que moltes espècies estiguen desapareixent abans de que hagen estat descrites per la ciència. Cada agressió sobre ecosistemes sensibles pot estar tenint com a resultat que centenars d'espècies de plantes, invertebrats, fins i tot amfibis, aus o mamífers, s'extingisquen sense que mai apleguem a tindre notícia de la seua existència. Sol dir-se, en relació amb açò, que potser entre aquestes espècies estiga la que ens hauria pogut donar un remei contra el càncer o resoldre la fam a la terra; Wilson, de qui ja he parlat en altres llocs, exposa el cas d'un turó a l'Equador --el Cerro Centinela, d'uns pocs centenars d'hectàrees-- la roturació del qual per a plantar café, a prinicipis dels anys huitanta, va extingir desenes de plantes endèmiques just acabades de descriure uns anys abans. La visió utilitarista és certa i probablement eficaç per a conscienciar de la gravetat del problema; però sense arribar a aquests extrems, hi ha una responsabilitat ètica evident que ens hauria de dur a ser extremadament prudents. Pel que sabem a hores d'ara, totes les espècies --fins i tot les més menudes, lletges o inútils per a la Humanitat-- són o poden ser rellevants per als ecosistemes, i per tant per a la nostra supervivència a mitjà termini. Així que millor no arriscar-se massa.

Dues espècies de mamífers descobertes els últims anys a les estribacions de l'Himalaia: un petit cèrvol (Muntiacus putaoensis), descrit el 1997, i el simi Macaca munzala, l'existència del qual va ser publicada el 2005.
I encara hi ha, en el cas de les muntanyes Foja i la granota de nas fàl·lic, un altre component que convindria remarcar: si heu punxat l'enllaç de dalt, haureu vist que els científics que lideren la investigació provenen d'una fundació privada, Conservation International (CI), que es dedica a aquestes tasques amb el suport de persones, governs i corporacions de tot el món (entre ells, l'actor Harrison Ford). En aquest cas, han comptat també amb la participació de l'Institut Indonesi de Ciències (LIPI), la National Geographic Society i la Smithsonsian Institution, en una interessant aliança entre institucions públiques i privades. CI no és un cas únic: convé no rebutjar, com he dit també en altre lloc, el paper que associacions, fundacions i entitats com aquesta (i com d'altres com The Nature Conservancy, la Durrell Wildlife Fundation Trust o la mateixa WWF, per esmentar-ne només algunes) tenen, i tindran, en aquesta immensa tasca de descobrir, catalogar i preservar la biodiversitat.

No hi ha dubte que queda encara molta feina per fer per tal de tindre una mínima idea de la diversitat biològica que alberga realment el nostre planeta; hi ha grups sencers de sers vius dels quals apenes s'ha començat a esbrinar la seua varietat, i moltes zones de la terra, com les abans esmentades o moltes altres --penseu, per exemple, en els fons marins-- requereixen encara un esforç immens d'investigació i guarden moltes, moltíssimes sorpreses. Hi ha feina per a anys i per a molts. I de paradisos, encara en queden per explorar i seran notícia els descobriments que s'hi facen. Però, de vegades i a aquests efectes, convé recordar que el paradís pot estar a la vora de casa. I també l'infern.


2 comentaris:

  1. M'ha agradat molt l'apunt. I estic d'acord amb tot el que dius. Poca gent sap que la conca del mediterrani, Península ibèrica i Grècia, és territori d'alta taxa d'endemismes.
    La definició de hotspot, si no erre, també té a veure amb la taxa d'extinció d'organismes, vull dir, que ha de complir-se que haja perdut un tant per cent de biodiversitat per acció dels hòmens. Per això -tire de memòria- l'Amaçones no és un hotspot, malgrat l'alt índex de biodiversitat.
    Però temps al temps.
    Salutacions,
    Coralet.

    ResponElimina
  2. Gràcies, Coralet. Tens tota la raó: els hotspots vinculen l'elevada biodiversitat amb l'amenaça humana sobre la seua conservació. I tens raó, també, en que anem camí de convertir el mig planeta que ens queda en un d'ells... Així és que tota pedra fa paret, i conéixer el que tenim més a prop, una forma de començar. Salutacions!

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...