"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimecres, 21 de juliol de 2010

Primeres vegades

Era impossible escapar. La platja de Piles, després de dinar i fins a mitjan vesprada, era territori reservat a pares i mares --ells, al bar del Manco a fer un coto; elles, a sentir la novel·la en la ràdio-- i als francesos, que per regla general no es regien pels nostres civilitzats horaris i costums, i així de raros eren tots (i totes, que ja veus quin valor, mig nueta, com si no n'hi haguera criatures). Nosaltres, no sense una resistència purament testimonial que saviem inútil d'avantmà, ens retiràvem resignadament a l'habitació a complir la irrevocable i quotidiana sentència. La condemna s'anomenava siesta; l'únic avantatge penitenciari, poder acumular a la pena (dues hores llarguíssimes) la sacrosanta i ineludible digestió. Jo tindria tretze o catorze anys, i aquestes estones ja no eren només terriblement avorrides: ara, també, eren humiliants. Eren anys difícils: la platja, que fins llavors havia estat simplement un lloc divertidíssim on xiquets i xiquetes ens banyavem i feiem castellets, s'havia omplert de sobte d'uns éssers sinuosos i desconcertants. Alguns d'ells s'assemblaven vagament a les filles dels amics dels pares, amb les què fins l'estiu passat haviem jugat a pilota i a acaçar-se dins l'aigua; fins i tot es deien igual. Però havien canviat, es movien d'altra forma i la part de dalt del bikini els parava diferent. Totes les mares, en trobar-se-les, deien amb veu rara: "ai, t'has fet una doneta"; elles somreien, ens miraven de gairó amb aire de superioritat i, d'alguna forma, ens feien saber que des de llavors simplement erem d'un altre planeta.

Recorde aquell estiu per aquella xicona de l'Alqueria de la Comtessa --és curiós: he oblidat el seu nom pèro no el seu poble-- que, veges tu si són complicades, no li sabia mal que ens acaçàrem; però sobretot perquè des d'uns mesos abans m'havia guanyat el dret de disposar del meu propi casset (que li deiem magnetofon, així, aguda), amb el qual salvava una part del meu orgull adolescent i podia sentir la meua pròpia música a banda del Bettor-Dual que era l'orgull de la família. En Piles, l'aparell havia de servir-me especialment per fer el confinament vespertí un poc més passador. Però les cintes eren cares, i els resultats de gravar pel micròfon des d'un altre aparell --l'única opció tècnicament possible; les meues filles creuen que m'ho invente-- absolutament patètics fins i tot per a mi. Per això, uns dies abans d'anar a la platja, el meu cosí i jo vam fer intercanvi temporal. Jo li vaig deixar algunes de Llach, que era el que habitualment sentia (sé segur que "Viatge a Itaca" i "Lluis Llach a l'Olympia", potser també "I si canto trist"), ell algunes dels Beatles, als què jo coneixia --com tothom-- però dels què mai havia sentit un disc sencer. Durant un mes, una vesprada darrere d'una altra, les cançons de "Magical Mistery Tour", "Revolver" i "Beatles for Sale" van esdevindre companyes inseparables de reclusió, fins fer que aquella maleïda estona acabara sent, per a desconcert parental, fins i tot agradable. No recorde que en pensaria el meu germà --company forçat de cel·la--, però si que recorde, quasi com una revelació, el descobriment d'Strawberry Fields for Ever, Eigth Days a Week o Tomorrow Never Knows. A principis de setembre, en tornar a Alcoi, era ja un malalt incurable dels Beatles; ara, el meu cosí havia aprés en la guitarra --ell ja la tocava, jo començaria aviat-- quasi totes les cançons de Llach.

Vaig començar a pensar tot açò anit, tornant de Girona per una autopista inacabable i després d'una reunió productiva i amb projecció. A la ràdio van parlar d'un concert que es fa hui a Madrid, al Círculo de Bellas Artes, per celebrar el quaranté aniversari de "Let it be". Ja sabeu que aquest disc és l'últim que van editar els Beatles, el maig de 1970, abans de separar-se, i que el va precedir un concert legendari --el 30 de gener de 1969-- al terrat dels estudis d'Apple. No estaré hui a Madrid, però m'agradaria, perquè fa temps que no fullege els llibres de Jordi Sierra i em costa recordar l'aniversari de l'assassinat de Lennon fins que ho veig a la premsa cada any; però encara escolte molt sovint --ho faig ara mateix-- "Sergeant Pepper's", o el mític Doble Blanc. Probablement, com molts de vosaltres, si és que vos agrada la música. Simplement, en aquest cas, és què he recordat quan i com vaig contraure la malaltia, i m'ha agradat recordar-ho. Per cert: per culpa dels Beatles, aquell estiu també va ser també la primera vegada que vaig decidir que havia d'aprendre anglés sense falta. Hui, de fet, encara ho pense.








Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...