Posem-los hamaques

Benidorm en una imatge de la xarxa.

Coincideixen, en els diaris del dia, dues notícies aparentment distintes que, al remat, venen a dir el mateix. La primera –que, per cert, només he vist en la premsa afin, encara que la ventila amb quatre ratlles -- és el rebuig del govern espanyol a tramitar la Iniciativa Legislativa Popular “Televisió sense Fronteres”. Ja la comenten, entre d'altres, Cucarella, Mompó o Can Carrasca, amb la indignació que pertoca i que compartisc. Des del gobierno al·leguen genèriques qüestions pressupostàries que sonen tan ridícules que, si no fóra per la gravetat del cas, farien riure. Gravetat no perquè esperàrem massa ni de Madrid ni del partit que des d’allí governa i ací aspira (?) a fer-ho, sinó perquè, a banda del menyspreu profund cap a la democràcia que implica barrar el pas a una iniciativa que ha tingut el suport de tanta gent,  és també una nova constatació d’una estratègia conscient, planificada i sistemàtica dirigida a destruir qualsevol tret que recorde a valencians i valencianes que són part d’una nació que no és la castellana. I vos assegure que jo, en conspiracions, no crec gens ni mica, com tampoc tinc més interés en la TV3 que poder disposar d’un mitjà --per a la nostra desgràcia, pràcticament l'únic-- que parla la meua llengua. Però és, això, el que em neguen: el dret a triar lliurement un  mitjà que parla en català, amb independència de sobre què parle, simplement perquè no convé que ens reconeguem com a part d'una comunitat que parla la mateixa llengua. I qui ens nega aquest dret, i ho fa de forma tan barroera, se situa –per més raons econòmiques o tècniques que invoque-- al mateix nivell de baixesa moral i política que qui manipula la Televisió Valenciana amb idèntic objectiu final: fer desaparéixer, per al seu propi benefici, qualsevol rastre de cultura i consciència catalanes al País Valencià; assimilar-nos --per extinció-- a qualsevol altra región castellana, no siga que se’ns obriguen els ulls i la paradeta se’ls en vaja a fer punyetes també per aquest cantó abans del que ells voldrien.

Hi ha, però, altres formes més subtils d’avançar en aquest “proyecto de contrucción nacional”, i a això es dedica la segona de les notícies que m'han cridat l'atenció hui: en el to triomfalista que sol acompanyar qualsevol comentari respecte a la flamant línia d'alta velocitat que ens uneix a la Meseta, se'ns recorda allò que els futurs usuaris del AVE que ens vindran des de Madrid esperen de nosaltres, els valencians. Bàsicament, que els ensenyem els nostres monuments, i que posem tumbonas i dutxes en les platges. Tota una declaració d’intencions sobre el paper que els espanyols han decidit atribuir-nos i que, majoritàriament i amb una docilitat digna de llàstima, sembla que hem assumit com a inevitable o --encara pitjor-- com a desitjable. Supose que, com que la cosa ve adobada amb els immensos beneficis econòmics que generarà la vinguda massiva de madrilenys i madrilenyes a fer-se cañas i menjar paella als nostres bars, no farà tant de parlar. Però al remat, i en el fons, hi subjau el mateix principi bàsic: apropar-nos a qui a ells els convé (encara que siga a preu de senyorets), i allunyar-nos de qui no els interessa. I no parle, solament, de la Sénia enllà: no vulgueu vindre en tren des de Xàtiva fins a Alcoi, que uns i altres ja s’encarregaran, fent ús dels seus poders, de deixar morir aquesta línia, com deixen morir (quan no maten traïdorament) tantes altres coses que podrien enfortir la nostra sensació de ser una societat culturalment, económicament i territorialment vertebrada. L’única vertebració econòmica, cultural i territorial a la què hem d'aspirar és la que ells han decidit: la què passa per Madrid i ens allunya no solament de Tarragona, Maó o Lleida, sinó també de Dénia, de Bocairent o de Morella.

Estació d'Alcoi. Del diari Información.

Si algú té encara dubtes sobre quin és el paper que li té reservat Espanya a la seua comunidad valenciana, que s’ho faça veure. Altra cosa és que, en el fons, a molta gent li sembla bé aquest joc. Tenen dret a pensar-ho, tot i que a alguns representants polítics caldria exigir-los també la valentia de dir-ho clar i deixar-se de romanços. Però no crec que siguen especialment malignes: només fan el que creuen que els convé. La nostra normalitat és la seua ruïna, ho saben, i actuen en conseqüència. Ho sabem, també, nosaltres?

PS: una actualitzacíó interessant respecte a la primera de les notícies: sembla que la Mesa del Congrès no ha acceptat l'argumentació del govern espanyol, que demana rebutjar la ILP. Ja veurem com acaba tot plegat, però pel moment --i malgrat les clares intencions d'impedir-ho-- sembla que encara hi ha la possibilitat que la iniciativa es tramite.