"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



diumenge, 3 d’octubre de 2010

Passat i futur

Aquesta vesprada he anat a fer una volteta per la zona que travessa la futura autovia del Comtat (què, segons sembla, s'obrirà definitivament a mitjans de l'any que ve). Anava pensant, també, en els últims moviments dels ajuntaments d'Alcoi, Cocentaina i Muro (supose que també hi haurà el de l'Alqueria, que sempre ha estat per la faena) cap a la constitució efectiva d'una mancomunitat en la comarca. I he recordat que, fa bastants anys, quan començava a parlar-se de la possibilitat d'aquest traçat per a l'autovia, vaig gosar enviar unes ratlles sobre això al diari "Información". Les he rellegides en tornar a casa (es titulaven "Quin futur volem?"), i m'ha semblat que, tot i que potser sóc ara un poc menys ingenu que aleshores --un poc, només--, algunes de les idees que s'hi apuntaven mantenen, encara, la seua vigència. En algunes coses, cal reconéixer-ho, sembla que hem avançat; en altres, no tant, i fins i tot hi ha moltes en les què anem decididament cap arrere com el crancs. Per això, i em disculpareu la nostàlgica impudícia, reproduisc el text ara, tal i com el vaig escriure llavors. És un poc llarg i, si no vos trobeu directament afectats per la problemàtica a la que fa referència, dubte que vos interesse gens: podeu prescindir-ne sense més cerimònies. Però no me'n puc resistir a recuperar-lo, almenys, com a testimoni de com passen, de ràpids, els anys. I de com, per a algunes coses i paradoxalment, pareix que els anys no passen...

"Des de fa un cert temps, ve escoltant-se en boca d’alguns alcaldes de la comarca la proposta –inicialment acceptada, segons sembla, pel Ministeri de Foment— de fer passar l’anomenada “Autovia Central”, entre Muro i Alcoi, per algun lloc encara indeterminat de la marge dreta del Serpis. D’entrada, cal dir que la creació d’una nova autovia a afegir a les infrastructures viàries existents o en curs de construcció, no ens resulta excessivament tranquilitzadora, en servir prioritàriament als vehicles privats i en representar una nova afecció a àrees que fins ara estaven ocupades per altres usos; com tampoc no ho és, de tranquilitzador, el fet que aparentment es busque amb aquesta iniciativa ampliar els sòls edificables (“fins la vora del riu”, diuen), encara que siga en contra de la tendència de creixement de la població en molts dels nostres municipis.

Però l’element que des del meu punt de vista resulta més inquietant és el conjuncturalisme d’aquesta mesura. Qualsevol actuació que es proposa a la nostra comarca–siga una carretera, una urbanització o un polígon industrial— és vista de forma independent i desconnectada de la resta, sense parar cap atenció a les repercusions d’aquests projectes sobre altres elements ambientals, socials, econòmics o territorials existents o previstos. Rarament es plantegen, per tant, models d’ordenació integral del territori que permitirien, en el seu cas, reduir els impactes i optimitzar els avantatges, o fins i tot descartar algunes d’aquestes propostes. I al remat, i en el millor dels casos, ens trobem amb un seguit d’actuacions inconnexes, descoordinades (fins i tot dins d’un mateix terme municipal) i a vegades incompatibles, que si funcionen bé per al conjunt és per intercessió divina i, si no, es resoldran –diuen—afegint més i més actuacions similars que van fent el nostre territori més hostil, menys competitiu, més ingovernable.

Però malgrat aquestes prevencions, que haurien de ser considerades detingudament, convé fer una segona lectura d’aquesta possibilitat –ens referim a l’autovia per la dreta del Serpis--. Una lectura que, en clau de l’ordenació del territori de la comarca (tantes vegades invocada, i quasi sempre ignorada) podria obrir unes perspectives interessants. No és aquest el lloc ni el moment escaient per a excessius detalls, però som ja molts els que pensem que el model de desenvolupament i ocupació territorial pel qual han optat els municipis de la vall alta del Serpis es troba en un carreró sense eixida. La manca de previsió, els interessos particulars, el consum irresponsable de recursos –l’aigua i el sòl, entre ells--, la dependència quasi absoluta del vehicle privat, la escassa adaptació ambiental de la indústria i altres fenòmens no menys importants, han conduït a una situació actual certament insostenible i difícilment gestionable pels Ajuntaments.

En aquest context, i fetes les salvetats abans apuntades, el plantejament d’una nova via de comunicació per la dreta del Serpis pot representar una oportunitat única per detenir la creixent i indiscutible degradació de la qualitat de vida –en sentit ampli—que patim els habitants d’aquestes terres. Però no per que gràcies a ella podrem fer servir encara més els nostres estimats cotxes, sinó per plantejar un projecte de futur, ambiciós però viable, que servira tant per restaurar una situació ambiental que mai hauria d’haver arribat fins a l’estat actual, com per superar l’actual i indiscutible fragilitat del model socioeconòmic i territorial en que ens hem embarcat. No hi ha dubte que sense les adequades dades tècniques i un intens procés d’estudi, debat, reflexió i anàlisi, qualsevol cosa que puga dir-se sobre aquest nou model territorial ha de ser vista amb tota la precaució. En tot cas, no ens resisitirem a apuntar breument alguns dels trets generals que haurien d’orientar aquesta nova proposta d’ordenació, entre els quals –i pel moment—caldria destacar-ne els següents:
  • El nou corredor que es configurara al voltant de la via hauria d’actuar com a àrea prioritària per a la ubicació d’usos industrials i logístics en l’àmbit comarcal. El disseny de sòls industrials en aquest corredor hauria de fugir d’afavorir interessos econòmics o especulatius personals o corporatius, adoptant dimensions raonables per a les necessitats actuals i futures i dissenyant-se en tot cas de cara a reduir els seus impactes ambientals i socials, i amb una visió estratègica respecte a les activitats econòmiques que serien susceptibles d’instal·lar-s’hi. En última instància, allò que probablement caldria plantejar és un vertader parc industrial comarcal per al segle XXI, amb ubicacions –no necessàriement contigües-- adequades per a cada tipus d’activitat, i compatible no solament amb la salut pública, la gestió responsable de recursos i residus i l’equilibri territorial entre municipis, sinó també amb el nou model econòmic emergent i les noves tecnologies.
  • Aquesta redistribució d’usos hauria de tindre com a resultat, a mitjà termini, el progressiu desplaçament de les ubicacions industrials de baixa (o nul·la) qualitat actualment existents o previstes en l’eix Alcoi–Cocentaina-Muro (ampliable a Alqueria, Gaianes, Beniarrés i Benilloba, almenys) cap a aquesta nova àrea, primant aquest eix com a àrea residencial i de serveis i replantejant-lo, des d’una perspectiva realment metropolitana, cap a models urbans eficients i sostenibles, a través, per exemple, del foment de mitjans de comunicació col·lectius com el tramvia, la potenciació preferent dels nuclis històrics front al model balafiador d’urbanitzacions disperses, l’establiment de connectors naturals entre Mariola i el riu, etc.
  • Un tercer criteri prioritari, complementari dels anteriors, consistiria en configurar el riu Serpis com un autèntic corredor ambiental per a la comarca, plantejant-se com a objectiu superar el seu caràcter actual de simple claveguera i assolir –en un termini posem de deu anys—una restitució acceptable de les seues característiques naturals –prou de formigó, per tant--, amb una restauració de la qualitat de les aigües i amb la configuració d’un parc fluvial estructurant del territori i susceptible d’albergar (tot garantint el seu caràcter d’ecosistema natural però secularment antropitzat) activitats lúdiques i educatives –pensem, per exemple, en l’arqueologia industrial-- des d’aigües amunt del pantà fins els Canalons. 
  • Els tres “eixos preferents” abans esmentats –industrial a la marge dreta, residencial a l’esquerra i amb un riu recuperat com a element estructurant-- haurien de completar-se amb una estratègia que superara l’actual visió de l’agricultura com a subministradora de sòls per a altres usos, i adoptara un paper actiu que garantira la preservació efectiva dels sòls més fèrtils i, amb ells, de l’activitat agrícola a la zona com a factor de desenvolupament estratègic comarcal: cal preservar decididament les nostres malmeses hortes històriques (¿o és que només cal conservar la de València?), les zones de baixa pendent i major productivitat, etc., però no solament des d’una perspectiva patrimonialista, sinó fomentant pràctiques agrícoles que milloren la seua adaptació ambiental i competitiva, per exemple a través del cultiu biològic o aprofundint en l’ús dels distintius de qualitat. En aquest sentit, la protecció dels recursos hídrics hauria de representar un objectiu bàsic de l’ordenació que finalment es proposara.
  • Finalment, el model territorial esbossat es completaria amb la configuració d’una vertadera “anella verda” per a la comarca, completant la protecció (efectiva, no nominal) dels ecosistemes singulars de muntanya a Mariola i la Font Roja, però amb un model que incorporara altres zones –Serreta, Benicadell...— i on l’estratègia de protecció no solament garantira la preservació de valors ambientals i naturalístics, sinó que fomentara la promoció d’activitats de baix impacte –com el turisme o l’agricultura a temps parcial-- compatibles amb aquesta conservació.
Al remat, i com pot veure’s, res més que propostes per al debat, provisionals i fins i tot agosarades. Però la realitat -–des de la nostra perspectiva—és que un plantejament com aquest no solament podria ser tècnicament i econòmicament possible amb els terminis adequats, sinó que probablement resulta a hores d’ara socialment i ambientalment indefugible. Mitjans legals i tècnics per avançar cap a propostes integrades com aquestes –o qualssevol altres--, incorporant necessàriament a tots els agents socials i econòmics implicats en el procés de definició, i dotant a la comarca d’organs de gestió i decissió escaients, n’hi ha ja a hores d’ara, com els Plans d’Acció Territorial; mitjans econòmics, segurament també. 

Certament, el context polític i socioeconòmic actual no és el més favorable –a les nostres comarques, però també en general-- per a la planificació a mitjà i llarg termini: sempre resulta més còmode limitar-se a administrar les inèrcies del sistema, i desviar les culpes dels problemes i disfuncions existents a la conjunctura, a la mala sort, a altres governs o al sursum corda; en la mesura en que els ciutadans i ciutadanes ens creiem aquestes bajanades, seguirem fomentant la seua existència. L’únic que podem fer, a hores d’ara, és exigir a aquells que tenen la possibilitat de prendre decissions realment rellevants per al nostre futur, que les prenguen d’una vegada, amb imaginació i valentia. Possiblement, allò més difícil siga, ara mateix, superar les misèries localistes i partidistes i començar a pensar, des de la responsabilitat, en quin és el futur que volem –o que ens espera-- per a la comarca. Una cosa, si bé es mira, que no sembla tan difícil. Si més no, per a començar a parlar-ne."

2 comentaris:

  1. Pep, no recordava l'article. No cal dir que compartisc el que dius al 99'99 %. Des de la nostra modesta contribució (govern de Cocentaina) tractarem d'espentar en aquesta direcció. Per cert, coneixes el treball de Diana, la germana de Diego? És molt interessant (ubicació de sòl industrial entre Alcoi i Muro).

    ResponElimina
  2. Salut, Lluís! (perquè eres Lluís, veritat? Ja saps que les sigles m'ataranten...). Deu fer huit o nou anys d'aquell extens recull d'obvietats, però m'ha fet gràcia recordar-ho: ens fem majors... No conec el treball que dius, però té bona pinta: pedra a pedra i malgrat tot, cal fer paret... Gràcies i endavant!

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...